Amb el 99,8% d’escrutini, el PSOE ha guanyat les eleccions generals amb el 28% dels vots- però la seva aposta per la repetició electoral no li ha sortit com esperava. La seva victòria no aconsegueix millorar els resultats d’abril. De fet, Pedro Sánchez es deixa 3 diputats. Tampoc aconseguiria, o amb moltes dificultats, l’altre gran objectiu: una reconfiguració del Parlament que li permeti arribar als 176 vots sense haver de comptar amb cap força independentista catalana. El que sí ha aconseguit és l’enorme creixement de l’extrema dreta, posicionant-se sobre les polítiques i discursos reaccionaris contra Catalunya de les quals Sánchez s’ha posat al capdavant en aquests mesos.

Una crisi de governabilitat que ha vingut per a quedar-se

A pesar que l’“esquerra del canvi” ha tornat a empitjorar els seus resultats, la seva voluntat d’arribar a un acord amb el PSOE es manté incòlume. Unidas Podemos baixa 7 diputats, quedant-se en 35, i Más País entra amb 3 escons -un d’ells el que ja tenia Compromís.

Els seus 38 vots ja han estat oferts a Sánchez. Ho ha fet Iglesias en la seva primera compareixença, en la qual ha insistit en la seva proposta d’un govern de coalició. I pot ser que ara aquest govern, mancant una altra opció, sigui al qual apostin a partir de demà el gruix de l’establishment.

Si el PSOE s’avé a acceptar l’oferta d’Unidas Podemos, i aconsegueix sumar als de Más País, 7 diputats del PNB, el del PRC de Revilla, els 2 de Coalició Canària - Nova Canària, el de Teruel Existeix, el de Coalició per Melilla i els que han obtingut les forces agrupades en “Agora Repúbliques” -5 d’EH-Bildu i el diputat del BNG-, podria arribar a 176.

Un ajustat resultat que, si no aconsegueix conjuminar tots aquests variats socis, deixaria la pilota a la teulada d’ERC, que almenys hauria d’abstenir-se. Quelcom que, vist el curs dels republicans catalans de tornada a la gestió de l’autonomia, és possible però no exempt de contradiccions pel gir ultra-espanyolista de Sánchez en les últimes setmanes.

Ho aconseguiran? Pot ser, o pot ser que no. Però encara si la investidura aquesta vegada aconsegueix tirar endavant, el govern sortint, amb el suport d’una desena de formacions, una nova crisi econòmica en l’horitzó immediat i la crisi catalana oberta de bat a bat, no serà el govern “fort” amb el qual va fantasiar Sánchez i la CEOE a l’hora de provocar unes segones eleccions.

L’extrema dreta entra de ple en la lluita per l’hegemonia de la dreta i continuarà marcant agenda

La gran novetat de la nit ha estat la gran pujada de Vox que duplica els seus resultats, arribant als 52 diputats, sorpassant al PP a zones com Andalusia i fins i tot arribant a ser la primera força a altres com Murcia.

L’extrema dreta arriba a lloms de la radicalització atiada pel PP i Cs, però també el PSOE. Especialment en la qüestió catalana, però també d’altres com la criminalització de la immigració. No oblidem que la manera de respondre de Sánchez a Abascal en el debat sobre aquest últim tema, va ser voler competir amb ell a veure qui havia expulsat més immigrants.

El PP es recupera del seu pitjor resultat històric d’abril, pujant als 87 diputats. Una millora que, donat l’ascens del seu competidor verd per la dreta, passa com una victòria amarga. Malgrat que Cs sofreix un enfonsament sense precedents, fins als 10, la guerra per l’hegemonia de la dreta es manté oberta, encara que ara reduïda a dos contrincants. Això li posa extremadament difícil a Casado i Sánchez poder assajar alguna fórmula de pacte del vell bipartidisme. El PP no voldrà posar-l’hi tan fàcil a Vox perquè conclogui el sorpasso que ja ha començat en moltes províncies.

Iglesias, Errejón, Colau i Baldoví han coincidit que l’única manera de frenar l’auge de l’extrema dreta és un govern de coalició amb el PSOE. Passen per alt, novament, que el que més ha encoratjat a Vox han estat les polítiques i discursos de dreta, dels quals Sánchez ha fet gala sense embuts a aquestes setmanes especialment a la qüestió catalana. Un govern amb el partit del 155, l’IBEX35 i les polítiques d’ajustament quan les crisis les demandes -com va fer Zapatero- no farà sinó continuar aplanant el camí a l’enfortiment de la dreta populista.

La crisi de règim continuarà oberta, quina esquerra necessitem?

La principal esquerda de la crisi del Règim del 78 continua oberta. Malgrat la baixada de participació, de 5 punts, l’independentisme català conserva el nombre de vots -més de 1,6 milions- i puja un diputat en el Congrés. ERC baixa 2, però JxCat recupera 1 i la CUP aconsegueix entrar al Parlament amb 2 escons. Una constatació que, malgrat la brutal repressió, i com hem vist en aquestes setmanes als carrers, les aspiracions democràtiques catalanes continuen vives.

A més, els 240.000 vots de la CUP han anat a parar a una opció que es presentava criticant al Govern i els seus partits pel seu retorn a l’autonomisme i el paper que han tingut a la repressió, i que s’oposaven obertament a la lògica del “mal menor” de donar suport al PSOE de la qual és tributària tota l’esquerra reformista espanyola.

També al País Basc pugen les forces sobiranistes, tant PNB com EH-Bildu sumen un diputat més, i a Galícia el BNG aconsegueix entrar amb 1. L’ofensiva recentralitzadora que es ve aplicant pel bloc monàrquic, a l’últim temps amb el PSOE al capdavant, troba en aquests fenòmens un obstacle majúscul per a imposar-se sense continuar encoratjant nous episodis de crisis i desafiament a l’Estat.

A més d’aquesta agenda centralitzadora i autoritària, el PSOE està compromès amb l’agenda de l’ajustament pendent. Les contrareformes que tant la patronal com la UE consideren que encara cal aplicar a l’Estat espanyol, i que les perspectives d’una nova crisi fan encara més urgents. Parlem de nous pensionazos, reformes laborals o atacs com la “motxilla austríaca”.

Si algú pensa que l’acord amb Unidas Podemos i Más País podrà modificar aquesta agenda, només ha de mirar als seus referents internacionals, des de Tsipras a Grècia fins a Lenín Moreno a l’Equador. Quan vénen mal donades, el neo-reformisme o els populismes d’esquerra no han dubtat a aplicar les mateixes receptes de la Troica o l’FMI que els governs de la dreta o els “extrems centre”.

El que tenim per davant serà per tant un govern que continuarà amb el curs autoritari, recentralitzador i d’ajustaments. Un govern que no dubtarà tampoc a continuar sent l’advocat de les multinacionals espanyoles a l’estranger i donarà suport per activa o per passiva governs reaccionaris com el de Piñeira a Xile o cops com el de Guaidó o ara el que està en curs a Bolívia.

El que necessitem és justament una esquerra que es prepari per a enfrontar-ho i no per a ser el seu soci. Que marqui com a línia vermella la independència política dels partits del règim, començant pel que es proposa ara governar, i impulsant un programa anticapitalista i de lluita contra el Règim del 78.

La CUP, amb les seves noves posicions a les Corts, estarà en una posició favorable a poder emplaçar a treballar per un agrupament d’aquest tipus, i descartar qualsevol retorn als pactes amb el processisme. Grups com Anticapitalistas hauran de definir si volen seguir dins d’un partit que es prepara per a entrar al Consell de Ministres dels social liberals del PSOE, o es decideixen a trencar i a començar a construir aquesta alternativa. Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores continuarem treballant en aquesta direcció, l’únic camí possible per a poder enfrontar al govern que ve i els intents d’imposar-nos una crisi per dalt a la crisi del règim.