Imatge: @madrodriguezca

Més enllà de l’epic fail o no de l’acció del Tsumani Democràtic d’ahir al Camp Nou, la qüestió és amb quins objectius mobilitza la plataforma i quins resultats està obtenint.

El Sit and talk com a mesura de pressió perquè la comunitat internacional acabi per prendre part en el conflicte català i asegui al Govern de l’Estat espanyol en un diàleg amb el de la Generalitat és, sens dubte, una il·lusió, només això. Fa temps que els organismes internacionals de la Unió Europea es van posicionar en el camp de la reacció del Règim espanyol, amb els seus policies i els seus jutges.

En aquest sentit, les mobilitzacions massives amb els mètodes "verticals" de Tsumani acaben convertint-se en accions de desgast sota batalles campals en les quals els Mossos d’Esquadra carreguen durament contra centenars o milers de persones, deixant de costat que això, en menor a major mesura, pugui servir a la causa de visibilitzar el conflicte.

Ahir els Mossos van tornar a actuar amb una brutalitat lògica d’un cos repressor capitalista. Van detenir, almenys, a cinc manifestants, van identificar-ne molts més i van deixar un saldo de desenes de ferits.

I tot això, sota les ordres del Govern de Quim Torra i el conseller d’Interior Miquel Buch. És aquest l’interlocutor amb el qual milers de catalans volen asseure a dialogar al govern de l’Estat espanyol? És més, la solució del conflicte passa pel diàleg entre repressors?

Cal recordar que després de la infame sentència del Tribunal Suprem contra els líders sobiranistes, el Govern i la direcció procesista es va posicionar com a part de l’engranatge del nou marc repressiu postsentencia, amb el PSOE de Pedro Sánchez, la Policia Nacional, fiscalia i jutges al capdavant, reprimint brutalment a milers i coartant els drets democràtics més elementals.

En un doble discurs, Torra defensava hores abans del partit entre Barça i Madrid el dret a la protesta, no obstant això la repressió del seu cos policial, els Mossos d’Esquadra, no indicava el mateix.

I no és la primera vegada que Torra contribueix a "exaltar" a manifestar-se sota suposades "contradiccions". Els més de 200 ferits, 600 detinguts i desenes de presos polítics durant les primeres setmanes de la revolta catalana d’aquesta tardor haurien d’haver estat suficient bagatge per a no continuar confiant en les il·lusions d’un Govern que en la pràctica només vol tornar a la senda de la normalització autonomista, via negociacions per al suport a la formació del Govern central entre PSOE i Unidas Podemos.

Davant això, Tsunami Democràtic acaba sent la vàlvula de fuita de la direcció procesista perquè el moviment independentista, les seves aspiracions democràtiques pel dret a decidir i el cabreig davant la repressió i criminalització que es viu a Catalunya pugui aflorar.

Això si, puntualment i de manera controlada, tal com es feia anteriorment amb les massives manifestacions de la Diada. Només que ara sota mètodes limitats a la desobediència civil i la no violència en la qual són els joves amb més avidesa de lluita els que acaben sent reprimits, detinguts i empresonats.

Amb uns mètodes de convocatòria, a més, que sota el supòsit de clandestinitat s’acaba tornant en una organització vertical en la qual es baixen les consignes i es limita les accions amb inici i final. Tot això, acaba sent una forma més de desgastar a les masses, i quan no, acaba portant a l’"escorxador" als sectors juvenils d’avantguarda i més predisposats a la lluita.

Davant això, es torna urgent que l’esquerra independentista i anticapitalista i els sindicats alternatius puguin aixecar un full de ruta alternatiu, independent de les direccions processistes i lluny de l’objectiu de taules de diàleg i negociacions per a dalt.

Per a això, és necessari aixecar un pla de lluita que es basi en l’autoorganització, impulsant assemblees en els centres d’estudi i de treball i en els barris. Espais on es pugui decidir de manera conjunta com plantejar una veritable sortida davant les qüestions democràtiques pel dret a decidir i contra la repressió.

Aquesta és l’única forma en la que la lluita de classes pot servir a uns objectius concrets, amb els sectors de la joventut més disposats a l’avantguarda, però també amb l’entrada en escena de la classe treballadora i els seus mètodes, com la vaga general. Tal com està passant a França, on el moviment obrer porta dues setmanes paralitzant sectors estratègics contra la reforma de les pensions i posant en escac al Govern de Macron.