Segons les fonts de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere ja són 55 dones assassinades a mans de les seves parelles o ex-parelles; una de les xifres més altes des de l’any 2015. Ara bé, aquestes dades són limitades.

Primer perquè una altra dada tràgica demostra que aquest 2019 també ha sigut l’any en què s’ha arribat a les 1000 víctimes mortals per violència masclista des que hi ha registres oficials, l’any 2003. No obstant això, desgraciadament, la xifra de feminicidis és encara major que l’oficial.

Segon, perquè el motiu és que, fins ara, tal com es contempla a la Llei orgànica contra la Violència de Gènere, només es registren com a assassinats masclistes aquells ocasionats en el marc d’una relació de parella. Però considerant els feminicidis més enllà d’aquest marc limitat, segons el registre de la plataforma independent Feminicidio.net, la xifra actual és pràcticament el doble, i ascendeix a 99 dones assassinades.

De la mateixa manera també van en augment els casos de violència sexual, actualment a l’Estat espanyol es denuncia, aproximadament, una violació cada 5 hores. No obstant, segons les organitzacions de dones hi ha una “xifra negra” moltíssim major de milers de casos que no surten a la llum i que no es denuncien.

La realitat de la diferència entre el nombre de casos i de denúncies és que aquelles dones que decideixen fer-ho, passen per processos judicials eterns i traumàtics, on se’ls exigeix una infinitat de proves i interrogatoris interminables on són constantment qüestionades i culpabilitzades.

El paper dels mitjans de comunicació i la justícia patriarcal

Aquest també ha sigut l’any en què s’han donat més mostres del caràcter patriarcal de la justícia capitalista. Exemple d’això és el cas de la sentència de la “manada de Manresa”. Un cas en el que la víctima va ser brutalment violada per cinc persones en una fàbrica abandonada de la capital del Bages. No obstant, l’Audiència de Barcelona, no ho va considerar violació sinó abús. Sota el cínic argument d’al·legar que la víctima estava inconscient pels efectes de l’alcohol, els acusats "van poder realitzar els actes sexuals sense utilitzar cap mena de violència o intimidació".

Aquest cas ens recorda al de la "manada de Pamplona", que inicialment va ser jutjat com un cas d’abús i no violació (el qual implica reconèixer que va haver-hi violència) pel Jutjat de Navarra i l’Audiència provincial. Aquest primer veredicte va generar un gran rebuig i massives mobilitzacions del moviment de dones en contra i finalment el Tribunal Suprem va passar de condemnar-los per abús a delicte continuat de violació.

Un altre cas mediàtic més recent és el de la "manada de l’Arandina", on tres exjugadors d’aquest equip de futbol van ser condemnats per violació amb intimidació. Pocs dies després a les xarxes socials van començar a circular uns àudios de la víctima, els quals els agressors volien usar en contra d’ella.

En aquesta acció van col·laborar alguns mitjans de comunicació, humiliant, culpabilitzant i estigmatitzant encara més a la víctima, com és el cas del periodista Alfonso Ussía o la fundadora de Vox Cristina Seguí, així com el representant del sindicat policial SIPE, Alfonso Perdiguero, posicionant-se públicament en contra de la víctima i reproduint aquests àudios.

La irrupció de Vox i el creixement de l’extrema dreta

En aquest context l’extrema dreta de Vox ha entrat al Congrés amb 52 diputats, amb un discurs reaccionari i misogin. Aquest partit que no només està en contra que existeixi una llei contra la violència de gènere, sinó que també nega que existeixi aquest tipus de violència contra les dones.

És habitual trobar en el discurs de la formació d’extrema dreta referències al feminisme com “un càncer” denominat “la ideologia de gènere” que “busca una guerra de sexes” i que “només serveix per a criminalitzar als homes”. Aquest discurs contra les dones ja tenia un llarg recorregut en la política espanyola, però troba un ampli altaveu en la minuciosa cobertura mediàtica del partit d’Abascal.

Així veiem com en comunitats com Andalusia, els acords tripartits de Vox, PP i Ciutadans, van pactar entre altres mesures regressives, encara més retallades en els pressupostos destinats contra la violència masclista, i que la mateixa deixi de denominar-se com a tal per pasar a dir-se “violència intrafamiliar”.

El creixement electoral de l’extrema dreta ha encès totes les alarmes del moviment de dones. No obstant, per a enfrontar-la, no podem caure en el discurs del “mal menor”. El probablement futur Govern del PSOE, en el que participarà Unidas Podemos, es fa dir feminista, però no pot amagar el seu caràcter neoliberal que ja va mantenir les retallades en la prevenció contra la violència de gènere i que tampoc ha pres mesures serioses i d’urgència davant l’avanç de la violència masclista.

Aquesta ala esquerra del Règim del 78 afirma, per exemple, defensar els drets de les dones, mentre no pretén derogar la Reforma Laboral de Zapatero, i està per veure si ho farà amb la de Rajoy de 2012 i que van suposar una gran reculada en precarietat i pobresa per a les dones treballadores. O mentre diu voler lluitar contra la violència masclista, continuarà finançant amb diners públics una institució tan patriarcal i retrògrada com és l’Església Catòlica. Alhora que serà un govern que defensi els interessos de la banca i que imposarà totes les retallades socials que exigeixi la UE.

És per això que no podem confiar en l’Estat i en les seves institucions, com tampoc tenir la il·lusió que acabarem amb la violència de gènere només amb càstigs individuals als agressors.

Per un pla de mesures d’urgència per a acabar amb la violència masclista

És necessari prendre mesures urgents com: més centres d’acolliment per a les dones i els seus fills i filles víctimes de violència. Garantits per l’Estat i sota l’autogestió de les organitzacions de dones i les treballadores, amb assistència professional i sense presència policial i judicial. Pressupost per a plans d’igualtat i no per a pagar deute. Lluitem per comissions de dones i persones LGTBI en els centres de treball, en els centres d’estudi i en els sindicats, independents de les patronals, que abordin els casos d’assetjament sexual i laboral, i que exigeixin subsidis per a les treballadores que travessen situacions de violència. Separació efectiva de l’Església i l’Estat. La fi del Concordat i de les subvencions a l’educació religiosa. Educació sexual per a decidir, anticonceptius gratuïts per a no avortar i avortament legal, segur i gratuït per a no morir, per a totes les dones. Despatologització de la transsexualitat. Exigim que es respecti la identitat de les persones trans en col·legis, instituts, universitats i centres de treball.

La violència masclista i els feminicidis són només la punta de l’iceberg d’una llarga cadena d’opressió i violència contra les dones que travessa tant la desigualtat salarial i la precarietat laboral- on les dones estem sobre-representades-, els desnonaments, les retallades dels serveis públics, les restriccions en dret a l’avortament lliure, segur i gratuït per a les dones immigrants i les dones menors d’edat, la falta d’una educació sexual integral, l’existència d’una justícia repressiva i patriarcal, entre altres.

Davant això hem d’aprofundir en un moviment de dones independent, que al costat de la classe treballadora i la joventut, ataqui d’arrel el principal causant d’aquesta opressió i explotació, que és el sistema capitalista i patriarcal.

La lluita contra la violència sexual, masclista i els feminicidis és un altre dels nostres importants motius perquè, el pròxim 8 de març, el moviment de dones i feminista convoqui a una nova vaga general.

Et pot interessar: Tenim molts motius per a anar a la vaga el pròxim 8M