Reproduïm a continuació una entrevista a Philippe Alcoi i Max Demian, membres del comitè editorial del lloc Révolution Permanent de França, part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari

Com encaixa aquest atac en l’escalada recent entre els Estats Units i Iran?

Max Demian: Per a tornar als fets, hem de veure que aquesta és una agressió important i molt greu perpetrada pels Estats Units. És part de tot un cicle de creixents tensions iniciades per Donald Trump a partir de la seva decisió de retirar-se unilateralment de l’acord nuclear amb Iran i seguir una política de "màxima pressió" per doblegar al règim teocràtic amb sancions i asfíxia econòmica. Aquesta política va portar a Iran a una situació catastròfica i va desencadenar una sèrie d’escalades.

Va haver-hi atacs selectius contra vaixells petroliers al Golf, seguits al setembre per un atac de drons i míssils contra la infraestructura petroliera a Aràbia Saudita, reduint a gairebé la meitat de la seva producció petroliera del regne saudita. Tot això va equivaler al fet que el règim iranià demostrés que no estava llest per a cedir davant l’estratègia de pressió màxima de Trump. Però aquesta vegada, l’assassinat contra Soleimaini sens dubte tindrà conseqüències molt més importants.

Philippe Alcoi: De fet, en els últims dies hi ha hagut una nova escalada de tensions entre els Estats Units i Iran. El divendres passat, un atac amb míssils contra una base que albergava soldats i civils a l’Iraq va resultar en la mort d’un contractista paramilitar nord-americà i diversos soldats estatunidencs i iraquians ferits. Washington va acusar una milícia pro iranià, Kataib Hezbollah, i va atacar cinc de les seves posicions a l’Iraq, però també a Síria. En resposta, els partidaris de Kataib Hezbollah van atacar l’ambaixada estatunidenca a Bagdad, la qual cosa va provocar la brutal resposta nord-americana que va culminar amb l’assassinat del principal general iranià Qassem Soleimani, però també del líder de la milícia Kataib Hezbollah, Abu Mahdí al-Muhandis.

És un cop per a Iran. Soleimani va ser qui va pensar i va dirigir la política regional iraniana durant diverses dècades. Iran pot, malgrat la mort de Soleimani, continuar duent a terme la seva política regional, per descomptat. Però és obvi que els nord-americans volien d’alguna manera "decapitar" al lideratge polític-militar iranià a la regió, i en particular a l’Iraq, i des d’aquest punt de vista van obtenir una victòria important. I això tindrà conseqüències fins i tot en el cas d’una confrontació directa entre els Estats Units i Iran: Teheran perd a un dels seus generals més experimentats i capaços d’organitzar i dur a terme tal confrontació.

Existeix un risc d’escalada entre els dos països?

PA : No sols existeix un "risc d’escalada" sinó un risc real de guerra entre els Estats Units i Iran. En aquest sentit, els Estats Units acaba d’anunciar l’enviament de 3.000 soldats addicionals a la regió. És una agressió imperialista molt important que impacta fins i tot entre els líders occidentals.

Per tant, la pregunta no és si Iran respondrà, sinó quan i en quines proporcions. Donada la desproporció de forces entre els dos estats, el més probable és que Iran ataqui a un aliat estatunidenc a la regió, com Israel o Aràbia Saudita. Però Iran també podria decidir realitzar atacs des de les seves posicions a Iemen o al Líban. Els atacs contra diplomàtics a la regió no han de ser exclosos, com així tampoc contra les bases militars estatunidenques al Golf Pèrsic (Bahrain i Qatar especialment). Una acció més arriscada, però en aquesta etapa no podem excloure res, seria un atac contra un portaavions estatunidenc.

Quina pot ser la resposta d’Iran en aquesta situació i donat el risc d’escalada?

MD: Per a Iran és molt difícil no respondre, a més ja han anunciat que respondran, però al mateix temps aquesta situació revelarà les seves febleses i contradiccions. Respondre a l’altura de l’ofensiva estatunidenca exposa a Iran a una guerra devastadora. El règim ja està en una situació desesperada a causa de les sancions estatunidenques. Iran ha experimentat recentment aixecaments populars que ha sufocat amb sang i imposant una apagada informàtica generalitzada. D’altra banda les posicions en la seva esfera d’influència s’han desestabilitzat, especialment al Líban i l’Iraq, pels aixecaments populars en curs que qüestionen la ingerència iraniana en aquests països.

Trump confia en les contradiccions del règim iranià. Fins ara la seva política de màxima pressió buscava afeblir significativament a Iran, evitant el risc d’un conflicte major. Però aquest atac canvia el joc. Washington aposta que és hora d’assestar un cop decisiu a Iran. És clar que per als Estats Units va ser una maniobra arriscada, però que els permet tenir el joc a les seves mans. En aquest sentit, també hem de veure que aquests atacs arriben en un moment crucial per a Trump, enmig de la campanya per la seva reelecció, i mentre Corea del Nord reprèn el seu programa nuclear, la qual cosa significa el fracàs de la política de negociació posada en escena per Trump.

PA: Si Iran no respon al desafiament, serà una derrota amb implicancies importants pel règim. Si responen proporcionalment, serà un major risc de guerra, amb conseqüències encara pitjors que a Síria, i fins i tot possiblement fatal pel règim. Les úniques persones que poden decidir una no escalada encara més dramàtica són els nord-americans. Però per a això, necessiten una victòria, és a dir que la resposta iraniana sigui proporcionalment inferior a la d’ells.

Quines poden ser les conseqüències a la regió donats els aixecaments populars en molts països?

MD: El règim iranià té posicions en molts països veïns que avui estan desestabilitzades pel retorn de la lluita de classes. Aquest és particularment el cas a l’Iraq, on els manifestants van corejar consignes anti-iranianes, denunciant la corrupció de les elits i la interferència d’Iran en els assumptes interns del país. Hem de veure com la situació influirà en les manifestacions a l’Iraq, però és possible que aquest atac reforci el sentiment d’unitat contra l’imperialisme, encara que les milícies iranianes a l’Iraq no són populars entre la població.

Al mateix temps, la posició de l’Iraq respecte als Estats Units és ambivalent. l’Iraq depèn en termes econòmics, polítics i militars tant d’Iran com dels Estats Units. Els anys de la guerra imperialista van deixar al país en ruïnes i sense una estructura estatal funcional. Aquesta és una de les raons per les quals el Govern iraquià no ha exigit la retirada de les tropes estatunidenques, almenys fins ara. Una vegada més, aquest atac podria canviar el joc: haurem de veure quina serà la resposta del Govern iraquià a aquesta gran agressió imperialista en el seu territori.

Les conseqüències d’aquest atac continuen sent en gran manera impredictibles. Ja sigui en el polític, militar o fins i tot en els efectes sobre el preu del petroli, que va augmentar en un 3% després de l’atac. Una cosa és certa, l’accionar de l’imperialisme torna a portar a la regió a la vora d’una guerra. És essencial que els sectors que s’estan mobilitzant avui a la regió i a tot el món, la classe treballadora, la joventut, els moviments de dones i les minories s’uneixin contra aquesta gran agressió de l’imperialisme, mentre denuncien la política reaccionària dels poders regionals, que buscarà capitalitzar la situació per relegitimar-se en un moment en què les revoltes populars amenacen amb derrocar-los. Només l’acció internacionalista de la classe obrera pot posar fi als cicles d’agressió i guerra que estan destruint a la regió.

PA: De fet, aquesta agressió de l’imperialisme nord-americà sens dubte tindrà un impacte en les mobilitzacions populars en curs a la regió. A l’Iraq, va ser sobretot la població xiïta la que es va manifestar contra el règim i fins i tot contra la interferència iraniana (el que no significa que fos hostil a la població iraniana). Aquest atac pot representar una oportunitat perquè el reaccionari règim iranià recuperi influència entre els xiïtes iraquians presentant-se com a garant de la sobirania iraquiana sobre els estatunidencs.

És molt paradoxal però és una possibilitat. També és paradoxal que sigui l’assassinat de Soleimani el que obre aquesta oportunitat al règim iranià a la regió. El general començava a ser molt qüestionat, particularment a l’Iraq, perquè va dirigir directament la repressió contra els manifestants per a mantenir l’statu quo.

Sobre aquest punt, m’agradaria fer un comentari sobre l’atac a l’Ambaixada dels Estats Units. De fet, des de l’octubre passat, un dels punts geogràfics més importants de confrontació s’ha situat en l’entrada de l’anomenada "zona verda" a Bagdad, que alberga institucions estatals, però també ambaixades estrangeres, inclosa la dels Estats Units. Llavors, mentre les milícies pro iranians van disparar bales de plom als joves i treballadors que volien manifestar-se contra el règim en aquesta àrea de la ciutat, la van alliberar perquè els milicians i els seus partidaris es manifestessin i aconseguissin ingressar a l’Ambaixada estatunidenca.

És un petit exemple del caràcter de la influència iraniana a l’Iraq i la regió. Soleimani era un general nefast que va començar a ser odiat pels treballadors i joves iraquians mobilitzats, així com a tot el règim corrupte establert des del 2003 per Iran i els Estats Units. No obstant això, no és de la mà de l’imperialisme que els explotats podrien desfer-se d’aquest règim aberrant. En aquest sentit, l’assassinat de Soleimani continua sent una agressió imperialista i de cap manera és una bona notícia pels treballadors i els joves. Són els treballadors i les classes explotades i els oprimits els que es desfan dels seus botxins.