Al general Espartero se li adjudica la frase de "pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys". Quelcom que dóna una idea de la repressió que Catalunya ve sofrint històricament per part de l’Estat espanyol.

Més enllà de si la frase va sortir de boca del General, aquest va reprimir durament amb un copiós bombardeig una insurrecció popular succeïda a Barcelona en 1842, mentre era el regent d’Isabel II. La repressió es va fer amb ferotgia i prova d’això és el saldo del balanç final, deixant 1014 projectils llançats, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts.

Avui, el Règim de l’Estat espanyol no pot realitzar una repressió d’aquestes magnituds. No obstant, no es queda enrere. Ho veiem constantment i des de fa anys amb la judicializació del conflicte català amb la intenció d’aniquilar d’arrel el moviment independentista.

L’últim episodi repressiu és la decisió de la Junta Electoral Central per a inhabilitar al president Quim Torra, sense esperar a sentència ferma o la inhabilitació com a eurodiputat d’Oriol Junqueras.

Els mètodes amb els quals el Règim del 78 està reprimint avui al poble català són una mica més sofisticats. En la sentència del Suprem es va veure com la realitat va ser prou retorçada com per a ficar-la en el Codi Civil.

No obstant això, Torra no és l’únic president de la Generalitat que ha estat represaliat durant els dos últims segles.

La llarga llista de presidents represaliats

Cal destacar que abans que Torra, Carles Puigdemont va decidir exiliar-se a Bèlgica una vegada que el Govern de Mariano Rajoy apliqués l’article 155 de la Constitució espanyola davant la proclamació simbòlica de la República el 27 d’octubre de 2017.

I més significatiu és també que posteriorment el Tribunal Suprem impedís que tant Puigdemont, com després Jordi Sánchez i Jordi Turull fossin investits com president després de les eleccions del 155. El Constitucional i el Jutge Llarena es van encarregar de decidir qui podia i qui no encapçalar el govern catalá.

Carles Puigdemont és l’enemic número 1 per al centralisme del Règim del 78 i la quantitat d’euro-ordres contra els polítics exiliats, el judici del Suprem contra una part del Govern i totes les maniobres de les màximes instàncies judicials tenen com a primer objectiu empresonar a Carles Puigdemont a Espanya. Aquesta va ser, a més, una promesa de Pedro Sánchez durant un debat electoral.

No obstant això, si mirem més cap endarrere en el temps, veurem com la repressió cap a la figura del president de la Generalitat es repeteix a través de les dècades.

El cas més greu va ser l’afusellament del president Lluís Companys a mans del règim franquista. Companys va presidir la Generalitat en dos períodes. Durant el primer, entre el 33 i el 34 del segle passat, va declarar la República catalana, sent reprimit per les forces militars de la segona república i empresonat posteriorment.

El segon període en el qual Companys va estar al capdavant de la Generalitat va ser del 36 fins a la caiguda de la República per part del bàndol nacional de Franco. Una vegada finalitzada la Guerra Civil, Companys va haver d’exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i servit en safata al dictador Franco el 29 d’agost de 1940. Va ser torturat i va sofrir un consell de guerra en el qual finalment va ser sentenciat a ser afusellat el 15 d’octubre d’aquell mateix any.

A més de Companys, cal destacar també que anteriorment Enric Prat de la Riba havia estat empresonat mentre va estar també al capdavant de la Generalitat.

Josep Puig i Cadafalch i Francesc Macià, tots dos també expresidents, van haver també d’exiliar-se a l’estranger. El mateix que Josep Irla, presiddent que va precedir a Companys en l’exili i Josep Tarradellas, el que fora president quan va tornar de l’exili ja durant la Transició.

Jordi Pujol, malgrat que va ser el màxim exponent de la política del "peix al cove" a la segona meitat del segle XX amb la qual la burgesia catalana va fer tants negocis amb el Règim del 78, també va ser empresonat sota el franquisme.

Durant les últimes dècades, tan sols Pasqual Maragall i Jose Montilla, tots dos del PSC, no han estat represaliats per part del Règim de l’Estat espanyol.

Després d’ells i posteriorment a Carles puigdemont, Artur Mas va ser inhabilitat (i encara segueix) per organitzar la consulta del 9N en 2014. Més de 2,3 milions de catalans i catalanes van anar a votar. El Govern de Rajoy va tractar de frenar de múltiples formes aquest “procés”. La mobilització va ser tan alta que només Rajoy encara avui creu que no va haver-hi votació. No obstant això, Artur Mas, al costat de les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, van ser condemnats a dos anys d’inhabilitació i al pagament d’una sanció econòmica de 36 mil euros.

Totes aquestes dècades de repressió, ja sigui de major o menor intensitat; ja sigui cap als dirigents o cap als centenars de joves represaliats, detinguts i presos en l’actualitat baix aquesta democràcia blindada per a rics, són la clara mostra de com les institucions polítiques de l’Estat espanyol “resolen” sempre les diferències polítiques i territorials.