http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
SUPLEMENT
Unidas Podemos, un trosset al cel de l’Estat capitalista espanyol
Josefina L. Martínez
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito

Amb un programa moderat, comença la legislatura del govern de coalició entre PSOE i Unides Podem, que aporta quatre ministres al gabinet de Pedro Sánchez, a més duna visepresidència a Pablo Iglesias. Culmina així el procés d’integració del nou reformisme al règim capitalista espanyol.

Ver online

Aquesta setmana, després de dues eleccions i vuit mesos de “govern en funcions”, el Congrés dels Diputats va aprovar la investidura de Pedro Sánchez com a nou president del Govern espanyol. Es tracta d’un govern feble, que no compta amb majoria pròpia en el Congrés. D’una banda, s’enfronta a un bloc de la dreta i la ultradreta amb una estratègia de crispació que buscarà dificultar al màxim la “governabilitat”. Per l’altre, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), principal formació de l’independentisme català l’abstenció del qual va ser clau per a la formació del govern, ja ha advertit que el seu suport estarà condicionat pels avanços en una “taula de diàleg” sobre la qüestió territorial. Un camí que ja s’anuncia ple de dificultats, mentre una desena de líders catalans es mantenen com a presos polítics.

Pablo Iglesias ocuparà una vicepresidència (altres tres són del PSOE) i Unides Podem es quedarà amb quatre ministeris en un gabinet hegemonitzat pels socialistes: Igualtat, amb Irene Montero; Treball, amb Yolanda Díaz; Consum, amb Alberto Garzón i Universitats amb el sociòleg Manuel Castells. En el cas de Castells, renombrat sociòleg del Treball, va cridar l’atenció la seva oberta defensa del model “nord-americà” d’universitat empresa.

Els nous ministres compartiran gabinet amb personatges de perfil neoliberal i tecnocràtic. Nadia Calviño (vicepresidenta d’Economia) representa les polítiques neoliberals de la UE -recordem que Ana Botín, presidenta del Banc Santander, va saludar el seu nomenament-. José Luis Escrivá (Seguretat Social, Inclusió i Migracions) és un home del Banc Mundial i tindrà al seu càrrec la reforma del sistema de pensions per a garantir la seva "sostenibilitat".
Arancha González Laya (Afers exteriors, Unió Europea i Cooperació) va treballar com a assessora de grans empreses capitalistes, defensant les polítiques imperialistes de l’OMC. Es manté a l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, qüestionat per no investigar casos de tortures policials mentre era jutge. Ja com a Ministre, Marlaska va defensar l’accionar repressiu de la policia nacional i els Mossos contra la joventut catalana, tot un senyal de com respondrà davant futurs conflictes socials.

L’experiència d’un govern de coalició és inèdita a Espanya en les últimes dècades i la integració de forces polítiques a l’esquerra del PSOE no es produïa des de la Segona República espanyola (1931-1939). Per això, en aquests dies no van faltar referències inflamades sobre aquell període convuls, tant entre l’oposició de dreta, com per part dels defensors del Govern.

Mentre la dreta i la ultradreta construeixen el relat d’un “govern extremista de complicitat amb comunistes i independentistes per a trencar Espanya”, des d’amplis sectors de la intel·lectualitat reformista se celebra una altra ficció. Com si el nou govern, hegemonitzat pels social liberals del PSOE, pogués representar els interessos dels treballadors, democratitzar les reaccionàries institucions de l’Estat, o recuperar de manera perdurable alguns drets perduts. La paradoxa és que, mentre VOX i el PP acusen el nou govern de ser “comunista”, els supòsits “comunistes” en el govern reiteren els seus compromisos amb la moderació política, les regles d’austeritat de la UE i els “compromisos internacionals” amb els mercats financers.

El nou govern ha col·locat un centre de gravetat en les polítiques de gènere, els drets de les persones LGTB i la qüestió de la “transició ecològica” (no així la qüestió de les migracions). Enfront de les provocacions reaccionàries de la ultradreta contra els drets de les dones i la diversitat sexual, els anuncis en aquests temes són rebuts amb moderada expectativa entre molts sectors. No obstant això, el PSOE és expert en “guerres culturals” i legislar drets parcials, mentre no es qüestioni el model estructural que regeix les polítiques neoliberals en les últimes dècades. Una sort de reedició del zapaterismo o “neoliberalisme progressista”

La política com a “art del possible” o l’art de la resignació estatalitzada
En una extensa entrevista publicada al eldiario.es [1], el líder de Podemos avança què pot esperar-se del nou govern de coalició. Allí reitera una idea: la política es mou dins dels marcs de la “correlació de forces”, que marca els estrets límits del possible.

“Les contradiccions? Fer política suposa assumir que cal treballar amb les correlacions de forces existents. Record que en els primers anys nosaltres potser vam ser ingenus a l’hora de valorar la correlació de forces. Hi havia un ambient d’impugnació de tot, de la classe política, que nosaltres definim molt bé com a casta; impugnació de les elits econòmiques, que a nosaltres ens feia pensar en una creu i ratlla: fem una Constitució millor que la que tenim; comencem tot des de zero... Potser aquí no hi havia la suficient lucidesa en el nostre anàlisi.” [2]

Les declaracions d’Iglesias marquen un nou punt d’inflexió en la integració d’aquesta força al règim polític, després de jugar un el paper de passivitzar el descontentament social, desviant-lo cap a la via institucional. Una dinàmica d’integració a l’Estat que ja s’havia provat en la gestió comuna d’ajuntaments i comunitats autònomes amb el PSOE.

De qüestionar a la casta, a governar en comú i jurar lleialtat a un dels pilars del règim, el PSOE. De la idea de processos constituents, a la Constitució del 78 com a programa de govern. De sostenir -encara que fos de manera ambigua- la idea d’un referèndum a Catalunya negociat amb l’Estat, a assumir les sentències repressives del Tribunal Suprem i normalitzar l’existència de presos polítics catalans. Aquesta ha estat la deriva dels qui van dir que havien vingut a la política espanyola per a “assaltar els cels”.

“I és veritat que, encara que aquell era un moment d’expansió d’aquest sentiment, de creixement imparable de Podemos, després ens trobem amb què hi ha refluxos, que hi ha reaccions i, paradoxalment, arribem a la conclusió que hi ha molts elements de la Constitució espanyola, en particular els que va poder introduir el Partit Comunista fa quaranta anys, que en aquest moment d’auge de l’extrema dreta poden ser un cinturó de seguretat i gairebé un programa de govern per a un govern d’esquerres”, continua Iglesias. [3]

Les referències al paper del Partit Comunista en la Transició i el seu paper per a legitimar per esquerra la nova Constitució de 1978, juntament amb l’acceptació de la monarquia i la “unitat d’Espanya”, no és casual. Es va tractar del gran “compromís històric” de l’eurocomunisme espanyol amb el nou règim naixent, en una línia similar al “compromís històric” dels comunistes italians amb la Democràcia Cristiana.

Frenar l’auge de l’extrema dreta apareix llavors com l’única meta, i en aquest camí es preparen per a empassar-se tots els “gripaus” dels social liberals del PSOE. Aquesta lògica del mal menor, profundament conformista, no només rebaixa les aspiracions al mínim, sinó que oculta quin ha estat la responsabilitat de Podemos (i els seus socis d’Esquerra Unida) en els canvis desfavorables en la relació de forces. Sense oposar-se al gir restaurador repressiu sobre Catalunya i cridant a governar amb el PSOE els últims anys, han col·laborat activament en la recomposició d’aquest partit del règim que estava semi enfonsat.

Com planteja Esteban Hernández en un article del Confidencial [4]: “Iglesias ha maniobrat permanentment en escenaris diversos, i cada pas endavant que ha donat ha estat per a rebaixar els seus postulats.”

Poders reals, estratègia reformista i resignació
Consultat per la relació amb els moviments socials, Pablo Iglesias estableix diferències clares entre aquests i el nou govern, advertint que la “relació serà sempre tibant i conflictiva”. “La relació amb els moviments socials podrà tenir alguns moments de complicitat, però tindrà altres moments d’aspror”, diu el líder de Podemos.

Després de plantejar que “la relació de forces” no dóna, per exemple, per a qüestionar a la monarquia, ni tampoc els límits del “equilibri fiscal” establert per Brussel·les, Iglesias avança que el seu paper en el govern serà atendre a “tots els interlocutors” socials; tractar de mediar entre els empresaris i els mercats financers, d’una banda, i les demandes socials dels treballadors o els col·lectius socials, per un altre.

“Però som absolutament conscients dels límits. I d’una cosa molt evident, com qualsevol ciutadà europeu i més com qualsevol ciutadà d’un país del sud d’Europa, vivim en una democràcia limitada per poders econòmics”, diu Iglesias. Aquest advertiment torna a posar límits sobre el moderat programa de govern per al pròxim període. Seguint amb la seva lògica que l’art de la política és “reconèixer” (acceptar) les relacions de força, Iglesias estén aquesta màxima a les relacions del Govern espanyol amb els mercats financers globals, als quals defineix com a “poders econòmics descontrolats que continuaran tenint un enorme poder i que obligaran a tots els governs, començant pel nostre, a negociar i a cedir en moltes coses perquè així són les correlacions de forces”.

Hi ha una part de debò en el que afirma Iglesias. És cert que els “poders reals” darrere del govern, sigui aquest del color polític que sigui, continuaran sent la banca i les multinacionals del Ibex35. Grups econòmics com Inditex, Santander, BBVA, Telefónica, Iberdrola, Aena, CaixaBank, Endesa, Gas Natural, Arcelormittal, Repsol, etc. “Poders reals” que també integren institucions com l’Església, la monarquia, la judicatura, l’Exèrcit o els grans grups de comunicació, al que cal agregar a nivell internacional el paper dels Estats i les institucions imperialistes europees i nord-americanes, el BCE, l’FMI, l’OTAN i els mercats internacionals.

Però arribats a aquest punt, Iglesias sosté que enfront d’aquests poders no és possible oposar resistència, i molt menys proposar-se canvis significatius. És a dir, que només queda la impotència i la resignació, tractar de recollir algunes engrunes, en el marc dels estrets marges del possible. Aquesta idea no és nova. Quan Syriza va passar a aplicar els plans d’ajust de la Troica que havia promès combatre, Pablo Iglesias va dir que “no hi havia alternativa”. Davant la pregunta d’un periodista sobre si Alexis Tsipras podria haver pres mesures més “dures”, la resposta d’Iglesias va ser categòrica: l’única opció era moure’s dins dels límits imposats pel règim polític i els mercats financers, encara que mantenint una certa retòrica “d’esquerra”.

En el cas d’Unides Podemos, reconeixen que el seu programa és moderat. Però fins i tot algunes mesures moderades són impossibles d’aconseguir -i molt menys de mantenir- sense atacar els interessis capitalistes i enfrontar a l’Estat burgès, més quan hi ha una recessió econòmica en cerns. L’alternativa és enfrontar-los mitjançant la lluita de classes, o sotmetre’s als dictats del capital, hi ha cada vegada menys espai per a alternatives intermèdies.

Estat capitalista, “ministerialisme i fi de cicle del neorreformisme
Marx i Engels ja havien assenyalat que el govern de l’Estat capitalista és la junta de negocis de la burgesia, d’aquests “poders descontrolats” que es troben darrere dels telons del poder. En altres termes, Lenin, en l’Estat i la revolució assegurava que la democràcia burgesa és el millor embolcall per a la dictadura del capital. En termes del debat actual, podríem dir que l’Estat imperialista espanyol és la representació política de la dictadura que imposen tots els dies les grans empreses multinacionals, no sols aquí sinó a tot el món, augmentant els nivells d’explotació, precarietat i espoliació de recursos naturals, mentre creixen els seus guanys i beneficis de manera sideral.

Per aportar només algunes dades, “des de 2015 el resultat d’explotació de les empreses de l’IBEX 35 ha crescut un 65%” mentre la retribució “dels consellers i les conselleres de les empreses de l’IBEX 35 van batre un nou rècord durant 2018, situant-se el salari mitjà en 700.000 euros bruts anuals”. [5]

Però assenyalar que darrere del govern i de l’Estat actuen els “poders reals” de la burgesia, no significa en absolut acceptar la seva dominació. Per contra, la conclusió de Marx i Engels, com del conjunt del marxisme revolucionari, volia dir que calia lluitar per expropiar als expropiadors i construir un altre tipus d’Estat. I per a això és clau desenvolupar la lluita i l’autoorganització de la classe treballadora amb una estratègia hegemònica cap a la resta dels sectors populars, desafiant el poder dels capitalistes.

La lògica dels líders d’Unides Podemos és l’oposada. En comptes de tractar d’enfortir les forces socials per a aquest objectiu, la seva política és subordinar-se al PSOE, moderar fins a l’infinit el programa i integrar-se en el seu govern com a ministres. Amb quin fi? Actuar de mediadors entre la voracitat i despotisme del capital i les aspiracions populars, conquerint gradualment millores i reformes socials “des de dins”.

Es tracta de la mateixa estratègia que van sostenir tots els socialistes o comunistes que es van fer ministres de governs capitalistes en la història, alguna cosa que en la tradició del marxisme revolucionari s’ha denominat “ministerialisme”. El seu primer exemple històric va ser el cas d’Alexandre Millerand, a la fi del segle XIX, a l’època de la Segona Internacional [6].

En la seva polèmica sobre aquest cas, Rosa Luxemburg havia assenyalat algunes claus: “La naturalesa d’un govern burgès no ve determinada pel caràcter personal dels seus membres, sinó per la seva funció orgànica en la societat burgesa. El govern de l’Estat modern és essencialment una organització de dominació de classe, la funció regular de la qual és una de les condicions d’existència per a l’Estat de classe. Amb l’entrada d’un socialista al govern, la dominació de classe continua existint, el govern burgès no es transforma en un govern socialista, però en canvi un socialista es transforma en un ministre burgès. (…) L’entrada dels socialistes a un govern burgès no és, doncs, com podria creure’s, una conquesta parcial de l’Estat burgès pels socialistes, sinó una conquesta parcial del partit socialista per l’Estat burgès” [7].

El debat sobre el “ministerialisme” va ser un antecedent de la participació dels socialistes i comunistes en els governs de “Front Popular” en els anys 30 a Europa, així com la seva integració a governs burgesos a la sortida de la Segona Guerra Mundial i des de llavors, com la integració de ministres del Partit Comunista en el govern de Mitterrand a França. La transformació de la socialdemocràcia europea en “social liberalisme” des de la dècada dels 70 i els 80, així com la transfiguració dels partits comunistes estalinistes en eurocomunistas, van aprofundir aquest curs d’adaptació als marcs de l’Estat capitalista i els mecanismes limitats de la democràcia liberal.

Ja esborrat per complet del programa i l’estratègia d’aquestes organitzacions reformistes l’horitzó de la transformació revolucionària de la societat, ni tan sols com a objectiu “llunyà”, l’adaptació als marcs de la democràcia capitalista es va transformar en una fi en si mateix, ocupant sense miraments espais institucionals i posicions de govern en els Estats capitalistes.

Així arribem als nostres dies, on el “ministerialisme” torna a aparèixer, encara que de forma molt més degradada. L’ingrés d’Unides Podem amb ministres i ministres al govern de coalició amb els social-liberals del PSOE representa el salt definitiu de la seva integració al règim capitalista imperialista espanyol.

En aquesta situació, la tasca estratègica més important que tenim les militants i els militants socialistes revolucionaris a l’Estat espanyol és construir una altra esquerra. Una esquerra independent del règim, del govern i els partits que el conformen, que es proposi desenvolupar la lluita de classes i enfortir la unitat entre la classe treballadora i els moviments socials. Una esquerra revolucionària que defensi un programa d’independència de classe la perspectiva de la qual sigui el govern dels treballadors i no el ministerialismo burgès. Una esquerra que es prepari per a situacions com la que avui es viu a França, on els treballadors del transport al costat de mestres, armilles grogues i estudiants porten 40 dies de vaga indefinida contra el govern de Macron. Per a quan la lluita de classes, que avui sacseja a diversos països del món, també encreuament a aquest costat dels Pirineus.

[1] Andrés Gil, “Pablo Iglesias: ‘No nos vamos a olvidar de dónde venimos’", 7 de gener de 2019, El Diario.es, a https://www.eldiario.es/politica/Pablo-Iglesias-vamos-olvidar-venimos_0_982002194.html

[2] Ibidem

[3] Ibidem

[4] Esteban Hernández, Quién teme a Pablo Iglesias, El Confidencial, 10 de gener de 2020, a https://blogs.elconfidencial.com/espana/postpolitica/2020-01-10/iglesias-sanchez-podemos-psoe-enemigos-derecha_2405576/

[5] Dani Domínguez, El Ibex reparte para quedarse con la mejor parte, La Marea, 23 d’octubre de 2019, a https://www.lamarea.com/2019/10/23/el-ibex-35-reparte-para-quedarse-con-la-mejor-parte/

[6] La experiencia del ministerialismo francés fue un rotundo fracaso. Ninguna de las “promesas” hechas por los socialistas para justificar su ingreso al gobierno capitalista se cumplieron y lo único que se logró fue debilitar y llevar “la corrupción y el desorden en las filas de la socialdemocracia”, com va esccriure Rosa Luxemburg. Finalment, Millerand va ser expulsat del Partit Socialista francès el 1904 per les seves polítiques conservadores, però el mal ja estava fet.

[7] Citat a “El affaire Dreyfus y el caso Millerand”, reproduit parcialment a El pensamiento de Rosa Luxemburg (antología). Barcelona: Ediciones del Serbal, 1983.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic