http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CORONAVIRUS
Itàlia: El sistema sanitari s’esfondra sota el pes de les retallades i la crisi del coronavirus
Ilaria Canale
Roma

Des de fa setmanes, Itàlia s’enfronta a una crisi sanitària de vastes proporcions, difícil de contenir i que ja es pot considerar una de les més greus de les últimes dècades

Ver online

La propagació del nou coronavirus covid-19 ha portat al sistema nacional italià de salut al límit de la seva tolerància, mostrant els seus dèficits i insuficiències. Evidentment, són els sectors més vulnerables de la població els que més la pateixen, per no parlar de l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors sanitaris empleats als hospitals i en les activitats d’emergència i assistència extrahospitalàries.

No ens sorprèn el col·lapse de la salut pública italiana

Les xifres parlen per si mateixas, aquesta és una crisi que ja estava anunciada. De fet, el finançament públic reservat per a l’atenció sanitària ha disminuït en uns 37.000 milions d’euros en els últims 10 anys, la major part dels quals (uns 25.000 milions) es van retallar en el període 2010-2015.

Una retallada que es tradueix inevitablement en una disminució del nivell d’atenció: en els últims 10 anys s’han tancat 359 pavellons, a més dels molts petits hospitals que s’han reconvertit o abandonat. S’estima que avui dia hi ha al voltant de 1000 hospitals actius en tot el país, dels quals 482 són empreses privades. La disponibilitat de llits per a l’hospitalització ordinària es divideix en 151.646 unitats per als establiments públics i 40.458 per als establiments privats, registrant-se una reducció d’unes 70.000 llits en l’últim decenni. Concretament, parlant de teràpies intensives, avui més essencials que mai en la lluita contra el nou coronavirus, el nombre total de llits és d’unes 5.090, un 30% menys que en 2001.

Les proporcions entre el sector públic i el privat empitjoren si es parla de laboratoris i clíniques locals en els quals el sector privat té cert avantatge (al voltant del 60,4%), especialment al Sud, amb percentatges molt alts en regions com Campània i Sicília (més del 80%).

Quant a la contractació de personal, l’escenari no canvia, sinó que, per contra, si és possible, empitjora. Els sindicats de professions sanitàries informen d’una escassetat de més de 30.000 empleats d’infermeria i la proporció d’infermeres respecte al nombre de pacients pot variar des de 1:9 a les regions del nord d’Itàlia fins a situacions en el límit d’allò possible amb una proporció d’1.17 als hospitals del sud d’Itàlia (en primer lloc, els de la regió de Campània).

Això sense esmentar l’antiguitat dels treballadors de la salut empleats fins avui. Per exemple, el 40% de les infermeres tenen entre 40 i 49 anys, el 36% entre 50 i 59 anys i només el 14% són persones entre 30 i 39 anys. D’ells, massa estan ocupats en cooperatives que treballen sense certesa i sense protecció, amb salaris injustificadament més baixos (fins i tot uns centenars d’euros) que els treballadors empleats directament per les empreses hospitalàries. Per no esmentar als treballadors d’emergència i tècnics sanitaris que van en les ambulàncies o per a atenció a domicili, superexplotados en torns de fins a 12-18 hores, que guanyen quantitats mínimes de diners, sovint obligats a ser falsos autònoms o a ser pagats mitjançant un reemborsament fals de les despeses, apareixent oficialment com a voluntaris.

Les dades estadístiques ens mostren, per tant, un sistema sanitari al qual s’han sostret fons al llarg dels anys, com a resultat de les lleis pressupostàries austeritarias. On falten les eines no sols per a per a gestionar una emergència com la que estem vivint en aquests dies, sinó per a poder satisfer adequadament les necessitats dels ciutadans en condicions no crítiques.

L’escassetat de fons econòmics assignats als hospitals dóna lloc amb massa freqüència a la falta de les instal·lacions necessàries per a dur a terme les activitats d’atenció diària amb l’equip adequat de protecció personal, la qual cosa exposa als treballadors de la salut a un risc molt alt i continu. La mala qualitat dels serveis de salut, les esgotadores esperes a les sales d’emergència, la ineficiència de les instal·lacions per falta de fons i mitjans, també exposa als treballadors de la salut a contínues agressions (certament no justificables en la violència), no obstant això, simptomàtiques de l’enorme malestar dels usuaris en un moment extremadament delicat, en moments de sofriment físic i psicològic.

En resum, com sempre, és la majoria de la població i els treballadors els que més estan perdent.

Quines són les solucions adoptades pel govern per a fer front a la crisi?

Tenint en compte que la contractació de personal sanitari és insuficient respecte a les necessitats del sistema, l’Estat preveu ara "la possibilitat de contractació de professionals sanitaris (també de metges especialistes inscrits en l’últim i penúltim any), amb contractes d’una durada màxima de 6 mesos, prorrogables en funció de la durada de l’emergència".

A més, malgrat el tancament d’escoles i universitats, no s’han suspès ni les passanties incloses en el pla d’estudis de les carreres de les professions sanitàries (per a les quals no hi ha remuneració de cap mena) ni les previstes per als metges en formació especialitzada. Això, per descomptat, garantirà un exèrcit d’estudiants-treballadors que ajudaran a compensar, com sempre, l’escassetat de personal.

Per a superar la necessitat de llits, per part seva, les empreses privades estan proporcionant uns pocs centenars d’unitats per a donar suport al servei públic. El mateix s’ha demanat a les instal·lacions sanitàries militars que, a més d’uns pocs centenars de llits, estan enviant personal mèdic i paramèdic per a ajudar al personal sanitari ja present en algunes instal·lacions hospitalàries.

No obstant això, aquestes mesures deixen clar que la situació actual només s’està tractant de forma contingent, enmig de l’emergència causada per la propagació del nou coronavirus, i no per a atendre el col·lapse estructural del sistema d’atenció de la salut que treu a la llum els efectes d’anys de polítiques perverses. Això queda demostrat pel fet que totes les mesures adoptades són absolutament provisionals. La contractació de personal, per exemple, serà temporal i precària, obligant a una part dels graduats molt joves a desplaçar-se, fins i tot a centenars de quilòmetres de la seva casa, gastant part del que serà un salari mínim per a mantenir-se. Els fons assignats per a la resolució de la crisi sanitària, per tant, no formen part d’un pla de continuïtat per a millorar el servei de salut i seran un record llunyà quan, una vegada resolta la crisi, la salut pública es vegi abocada a les mateixes condicions precàries que abans de l’emergència.

Quin programa necessitem per a resoldre la crisi en el sistema de salut davant l’emergència del covid-19 i més enllà?

La resolució de la crisi del servei nacional de salut no pot resoldre’s només dins dels límits de l’emergència covid-19, sinó que ha d’abordar-se en el seu conjunt com un element central del sistema capitalista en el qual els beneficis són més importants que la salut dels ciutadans, amb mesures que han de mantenir-se més enllà de la situació d’emergència. Però per a la situació actual, algunes mesures urgents són fonamentals:

La confiscació sense compensació de totes les instal·lacions mèdiques privades (clíniques, laboratoris, hospitals, asils, vehicles de socors...) i la indústria farmacèutica perquè estiguin sota control públic: la salut de la gent val més que qualsevol benefici!

La unificació del sistema sanitari nacional, superant la seva actual divisió en regions, rebutjant qualsevol projecte d’autonomia diferenciada, i l’augment de la despesa sanitària, com a mínim, al 9% del PIB, la mitjana de la UE;

El manteniment per temps indefinit de totes les figures professionals que es contractaran durant l’emergència; la creació de plans de contractació per a cobrir l’escassetat de personal en el menor temps possible, superant el xantatge econòmic de les cooperatives;

La remuneració de les pràctiques universitàries, començant per les de les professions de la salut, que veuen als joves en primera línia per a fer front a la crisi de la salut: no al treball gratuït, no més superexplotación!

Unificació del servei d’emergències extrahospitalari a nivell nacional, superant el sistema explotador de fals voluntariat i treball il·legal, amb ajust salarial segons el CCNL [conveni nacional de treball d’aquest sector].

La història de retallades, corrupció i males pràctiques fins i tot en el sector públic només confirma que no n’hi ha prou amb enfortir la salut pública. Tot aquest procés d’estructuració i rellançament de la salut pública ha de ser dirigit i controlat per comissions formades per sindicats i professionals de la salut, comitès d’empresa, associacions de pacients i usuaris de la salut, que garanteixin un sistema d’atenció sanitària al servei de les necessitats de la classe obrera i els sectors populars.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic