|
[Foto: El Crític]
Són les 8 del vespre i com cada tarda emociona sentir els aplaudiments de veïns i veïnes donant tot el suport als treballadors i treballadores sanitàries que estan en la primera línia d’aquesta crisi. No obstant, sona molt hipòcrita quan aquests agraïments venen de representants polítics, que al cap i a la fi, són responsables d’aquesta situació de col•lapse. El mateix Pedro Sánchez, president del Govern central deia en aquest tuit: “El personal sanitari és la base d’un sistema de salut que aquests dies ens és encara més imprescindible...”. Mentre Pablo Casado, li segueix fent retrets.
No obstant, mentrestant els professionals sanitaris segueixen denunciant la greu falta de personal i de recursos i material indispensable. Perquè entre retrets del Govern i la oposició, el que no es nombra és que les greus retallades de Mariano Rajoy, precedides per l’anterior legislatura de Zapatero, ja ens havien deixat amb una Sanitat Pública al límit molt abans de que s’iniciés la crisi que està causant aquesta pandèmia. Unes retallades que no s’han revertit, és més, l’actual Govern del PSOE i Unidas Podemos, havia pressupostat per la despesa sanitària un 5’9% del PIB, mentre aquest percentatge era d’un 6,77% l’any 2009.
Catalunya, una de les comunitats amb majors retallades
En un tuit del president de la Generalitat, Quim Torra, també deia “vull destacar la feina que fan els professionals sanitaris catalans, que no ho sabrem agrair mai prou. Hem de tenir cura d’ells...” , però entre d’altres tuits algú li contesta “Se’n recorda d’un tal Sr.Boi Ruiz i un tal Sr. Mas?...”.
Així és, el que el president Quim Torra no explica és que el seu soci de partit, Artur Mas, amb Boi Ruiz com a conseller de Salut durant el govern de CIU, van ser qui van aplicar de les pitjors retallades de tot l’Estat. Es va reduir el pressupost sanitari en més de 1.500 milions d’euros, passant dels 9.875 milions d’euros l’any 2010 a només 8.290 l’any 2014.
En declaracions de fa pocs dies al programa de TV3, Planta Baixa, l’exconseller va dir “Nosaltres ens trobem amb un sector sanitari que ja havia patit una important reducció de recursos l’any 2010 i no ens queda més remei que prendre una sèrie de decisions per fer viable el sistema...i això va repercutir en ajustos amb els salaris dels professionals,alguns ajustos a les plantilles..".
Aquests ajustos que va nombrar tan a la lleugera suposaren, ni més ni menys, que una reducció de 2.400 professionals sanitaris i d’uns 1.100 llits. En aquell moment entre d’altres mesures, el Departament de Salut va ordenar tancar quiròfans, reduir horaris als centres d’atenció primària. Es van deixar de cobrir baixes i va tancar plantes hospitalàries senceres, deixant a l’atur a una gran part de la plantilla. Tot això va comportar un greu augment de les llistes d’espera, tant a les intervencions quirúrgiques, les proves o les consultes al metge de capçalera o visites a l’especialista.
El negoci i la privatització de la Sanitat
L’exconseller Boi Ruiz tracta aquests ajustos com a inevitables amagant tot el que hi ha darrere. Només cal dir que Boi Ruiz, abans de ser conseller venia de ser Director General de la Unió Catalana d’Hospitals, la Patronal de la Sanitat Privada. És evident que darrere del deteriorament del sistema públic, la asseguradores i els hospitals privats van començar a ser un nínxol de mercat, havent augmentat exponencialment els seus beneficis gràcies a les retallades.
Un estudi de la pròpia patronal ACES, l’’Informe Sanitat Privada a Catalunya. Aportant Valor, anàlisi de la situació 2019’ constatava que des de l’any 2014 la contractació de mútues havia crescut un 14% . Actualment l’àmbit privat compta amb un 69% dels hospitals i un 56% dels llits de la xarxa sanitària catalana.
Però la privatització de la Sanitat catalana ve de lluny. De fet, l’actual model sanitari català es basa en un model mixt que es va consolidar l’any 1990 amb la Llei d’Ordenació Sanitària, posant en funcionament la Xarxa d’Hospitals d’Ús públic (XHUP). Aquesta Xarxa és creada ni més ni menys que per afavorir el sector privat,aglutinant tot tipus d’empreses de dret privat: empreses públiques, holdings, EBAs (Entitats de Base Associativa), consorcis, etc.
Posteriorment, a l’any 2007 amb el Govern tripartit, amb Marina Geli (PSC) com a consellera de la Salut, la ICS (Institut Català de Salut) va passar de ser una entitat gestora de la Seguretat Social a ser una empresa pública. Això va implicar la privatització de molts centres i va possibilitar que poguessin existir varis tipus de contractes laborals precaritzant així, les condicions del personal sanitari. De fet els diferents sindicats del sector (CATAC, CTS i IAC), van qualificar aquesta mesura com “una privatització encoberta”
Les conseqüències més funestes: Una Sanitat col•lapsada per afrontar el Covid-19
Durant el Dia Mundial de la Salut, la Plataforma Marea Blanca va llançar una campanya per reivindicar la Sanitat Pública contra la “mercantilització de la salut” amb la qual s’havia de penjar un llençol blanc amb algun lema. Per posar un exemple veiem aquest tuit:
I aixi és, tal i com diu aquesta pancarta “Retallar la Sanitat mata”. I és que la crisi sanitària que ha destapat la pandèmia del Covid-19 està posant sobre la taula les greus conseqüències d’haver retallat i privatitzat la Sanitat. Es generen contradiccions tan grans com que el Departament de Salut de la Generalitat recomanava el no ingrés de majors de 80 anys amb coronavirus a les UCIs (Unitats de Cures Intensives), mentre la Sanitat Privada , a pesar d’haver estat intervinguda, avui dia disposa de llits buits i respiradors sense fer servir.
Davant d’això es torna imprescindible expropiar en la seva totalitat i de manera efectiva tots els recursos de la Sanitat Privada i de les industries farmacèutiques, sense cap tipus d’indemnització econòmica. I que aquesta estigui sota control de comitès de treballadores i treballadors de la sanitat pública i usuaris, amb l’assessorament d’experts, per tal de garantir que no s’escatimaran recursos i una total transparència de quin és l’ús que es fa dels mateixos.
A la vegada, tal i com reclamen els treballadors sanitaris, també cal invertir més recursos per garantir tot aquell material de protecció bàsic (mascaretes, EPIs, testos,etc.) que avui escasseja als hospitals. I perquè això sigui possible, també cal nacionalitzar i reconvertir la indústria, sota control dels seus treballadors, per adaptar-la a fabricar tot allò necessari per fer front a la pandèmia, com podria ser fabricar més respiradors.
Estem parlant d’un pla de xoc urgent, però que no interessa ni al Govern central, ni al Govern de la Generalitat, davant d’un sistema que està deixant morir milers de persones arreu, per tal de no tocar els guanys dels grans capitalistes.
|
