Com a docent, porto setmanes “enganxat” a una pantalla d’ordinador, davant la suspensió, fa ja gairebé un mes, de les classes presencials en tots els àmbits educatius. Això ha provocat, que, des de llavors, tota la docència amb els meus alumnes i alumnes de secundària i batxillerat, l’hagi de fer de manera virtual.

Aquesta és una realitat, per a la qual, ho reconec, no estava en absolut preparat. Però si jo no estava preparat, molt menys ho estava el sistema educatiu en el seu conjunt, que al cap i a la fi, no és mes que un reflex de la realitat socioeconòmica del país.

La bretxa digital és bretxa social i de classe

En aquestes setmanes de confinament que portem, una de les paraules que més es repeteix és el teletreball. El govern anima a fer això a totes les empreses en les quals es pugui implantar. Ens diuen que és una bona solució perquè el confinament obligatori no impedeixi que alguns sectors puguin seguir funcionat o perquè moltes empreses no hagin d’acomiadar, encara que sigui temporalment, a ningú.

En l’àmbit educatiu, això és una realitat i tota la docència ha passat a ser virtual. Ja sigui a través d’activitats diàries que enviem telemàticament al nostre alumnat, classes gravades o emeses en directe per webcam o altres mitjans digitals, els docents intentem, per tots els mitjans disponibles, suplir en la mesura que sigui possible, la falta de contacte directe que es dóna en les classes presencials.

Però això, per molta voluntat i obstinació que posem, és absolutament impossible. Mai una pantalla d’ordinador, un vídeo gravat o una activitat i la seva posterior correcció telemàtica, pot substituir el tracte directe personal, els dubtes i les explicacions corregides en persona, el tracte humà i la consciència de grup que es crea amb la convivència en un centre educatiu.

A més d’això, com deia, existeix l’anomenada bretxa digital. Amb això em refereixo al fet que per molt que ens vulguin vendre el meravellós de la docència virtual, l’anomenada escola 2.0 o que fins i tot, alguns “il·luminats” diguessin que es pot substituir la figura del docent i fins i tot les classes presencials, la realitat i les fredes dades demostren una realitat molt diferent.

En 2019, un estudi de la UE afirmava que un 13,6% de les llars espanyoles no estan connectades a Internet, sent l’Estat espanyol el quart per la cua entre els 27 països de la UE més Regne Unit. Un altre estudi anterior del mateix organisme reflectia com malgrat ser la 5è potència econòmica de la UE, si parlem de desenvolupament digital, baixa fins a la posició 14. A més, va incidir en què la connexió d’internet del país, la fibra o xarxa, és de les més cares d’Europa i de les menys esteses dels països mes desenvolupats de la UE.

Aquesta realitat digital, té un gran component d’exclusió social i constitueix una gran font de desigualtat. El percentatge de llars sense internet o ordinador es concentra en els barris mes pobres, famílies en atur o amb treballs precaris.

Fins i tot en les llars amb millor situació econòmica que poden tenir accés a internet, moltes vegades només hi ha un ordinador o suport informàtic (tauleta, etc). Objecte cobejat que en moltes ocasions al llarg d’un dia s’han d’alternar i compartir tots els membres de la família: el pare o la mare, o els dos, per a teletreballar, i els fills o filles per a poder seguir la docència virtual.
L’avaluació ha d’estar per sobre de tot?

La situació abans descrita, l’estem veient diàriament, durant aquestes setmanes els que ens dediquem a la docència. Tots els i les docents, tenim alumnes i alumnes, el nombre depèn evidentment del context socioeconòmic del centre educatiu en el qual treballem, que ens diuen que no tenen internet o ordinador, o que només tenen un que han de compartir 4 persones. Això els obliga a no poder manar les tasques, no poder seguir les classes online, o enviar-te-les tard i malament perquè les han hagut de fer amb el mòbil.

Aquesta realitat, ha de tenir-se en compte tant a l’hora de veure com avaluem al nostre alumnat aquest final de curs com pel volum d’activitat online que els enviem. Moltes famílies es queixen, amb raó, que aquests dies els docents, els estem aclaparant als seus fills i filles, amb un munt de tasques online a realitzar. Això no és que ho fem, evidentment, per maldat, simplement és per intentar suplir en la mesura que sigui possible la impossibilitat de fer-los classe presencial. Però, i sobretot als nens i nenes més petits, no podem carregar-los d’unes tasques excessives, que no puguin realitzar per la falta de mitjans digitals o que obliguin a uns pares i mares a un sobre-esforço afegit, al d’haver de cuidar tot el dia dels seus fills i filles a casa.

Quant a l’avaluació i a la situació d’aquí al final de curs al juny, hi ha un gran debat. El que sembla clar és que les classes presencials, si es recuperen, seran 15 o 20 dies al juny, just abans del final de curs. De fet, ja són moltes les universitats espanyoles, que ja han dit clarament que ja suspenen les classes presencials fins al pròxim curs. En l’educació no universitària, el debat aquesta en com avaluar i que continguts donar mentre no es pugui tornar a les aules.

A Itàlia, que en tota aquesta crisi del coronavirus, és un situació gairebé igual que la d’aquí mes que amb una setmana d’antelació, han decidit donar un aprovat general per a tot l’alumnat. Tots els i les estudiants passaran al següent curs de manera automàtica amb independència de la seva nota en els primers mesos del curs escolar.

No tindran exàmens i seran qualificats pel seu rendiment l’any, també durant els últims mesos en què han rebut educació a distància. Els que hagin de fer la prova d’accés a la universitat, la qual cosa aquí es diu EVAU, si que l’hauran de fer ja sigui oral o escrit, en funció de la volta a les aules o no, igual que en l’Estat espanyol. En paraules de la Ministra d’Educació italiana, Lucia Azzolina, l’objectiu és “Assegurar l’any escolar, ja que o té la certesa que els estudiants hagin pogut accedir en les mateixes condicions a l’educació a distància oferta pels col·legis aquests mesos i, per això, no se’ls pot imposar exàmens”.

Aquí, aquesta setmana, seguint les recomanacions del Consell Escolar de l’Estat (òrgan consultiu que reuneix representants de tota la comunitat educativa), tant el govern central, com el de les comunitats autònomes, han decidit seguir per un altre camí a l’italià. Han decidit continuar amb la docència fins a final de curs escolar, sigui digital o presencial, i avaluar de forma personalitzada, tenint en compte les condicions en les quals estudia cada alumne perquè cap es vegi perjudicat per la crisi del coronavirus. Per a aquesta avaluació, es tindrà en compte tot el realitzat tant de manera presencial, com realitzada durant aquestes setmanes o mesos són classes amb docència virtual.

Aquesta mesura, a tots llums injusta ha estat immediatament criticada, tant per les organitzacions estudiantils, com per les famílies de l’escola publica. Denuncien que: “És intolerable que es doni més importància a criteris estrictament acadèmics que al benestar dels menors”. Leticia Cardenal, presidenta de la Confederació espanyola de pares i mares d’alumnes de l’escola pública (Ceapa), en declaracions a El País, ho deixava clar, en preguntar-se “Què passarà amb l’alumnat que no pot accedir a l’educació a distància?”.

També acusava tant el Consell com als diferents governs de “haver donat l’esquena “a l’alumnat afectat per la bretxa digital i de no haver posat sobre la taula idees per a solucionar aquesta situació.
Mitjans informàtics per a tots i totes

Com a docent i militant revolucionari que aposta per una educació pública que no deixi a ningú enrere, comparteixo totalment aquestes dures crítiques. És una mesura totalment injusta, i, com han qualificat fins i tot molts experts educatius, “poc solidària”, que farà que la bretxa social, que porta en moltes ocasions al fracàs escolar, es faci cada vegada mes gran.

En aquests dies, a tothom (polítics, mitjans de comunicació, etc), se’ls “omple” la boca de dir que estem en la crisi mes gran des del crack del 29, que és el major “desafiament” de les nostres vides. Diuen que estem en una guerra contra el coronavirus i per això estem confinats i parlen fins i tot de “economia de guerra”. En resum, incideixen en què és un moment excepcional i per això cal prendre mesures excepcionals com les que s’estan prenent. Llavors si això s’aplica a tots els àmbits de la societat, perquè no a l’educatiu. Perquè aquí hem de continuar donant tots els continguts establerts i avaluar com si aquí no passés res.

Com escrivia recentment, l’escriptor i columnista Isaac Rosa, en un article en eldiario.es: “igual hauríem d’acceptar que aquest final de curs, que estressa per igual a estudiants, famílies i professors, no té solució; i dedicar els nostres esforços a planificar bé el pròxim curs i dotar-lo dels recursos necessaris, per a reparar llavors tot l’avui perdut, i que de debò ningú es quedi enrere”.

Estant d’acord amb això, l’inici del pròxim curs no pot ser igual que el dels anys anteriors. Si volem acabar amb la bretxa digital educativa, cal posar tots els recursos necessaris per a això. L’administració educativa, ha de garantir que cada alumne i alumna tenen un recurs informàtic (ordinador, portàtil, Tauleta, etc) a la seva casa, que li permet poder realitzar correctament totes les tasques docents. Per a això, ha de proporcionar-li-ho a les famílies que per la seva situació socioeconòmica no poden accedir a un d’ells. Aquest portàtil seriosa propietat pública i l’alumne o alumne el retornaria en acabar els seus estudis. A més, ha de garantir-se una xarxa d’internet a totes les llars, perquè cap deixar d’estar en la xarxa i connectat.

Aquí, que comptem amb una de les majors empreses tecnològiques del món, com és Telefónica, algú pensa que no es pot fer? Per descomptat que sí, només fa falta la voluntat política de tocar els beneficis capitalistes per a, de debò, acabar amb la bretxa digital, que en última instància és bretxa social i de classe.