http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNTO
Ni Pactes de la Moncloa ni del Palau: contrapunts amb l’esquerra independentista
Federico Grom
Barcelona | @fedegrom
Cynthia Lub
Barcelona | @LubCynthia

El laberint català té la seva expressió en aquesta crisi i es reobren debats en el moviment independentista. Debats que alhora situen sobre la taula nous contrapunts i reflexions d’estratègia a l’esquerra catalana.

Ver online

Entre les receptes polítiques enfront de la crisi de la COVID, el Govern central del PSOE-Unidas Podemos ha fracassat en el seu intent de reciclar els Pactes de la Moncloa. Es manté en un difícil equilibri entre una dreta agitada, l’extrema dreta llançant espases contra un “govern comunista que cedeix als separatistes” i els partits nacionalistes i independentistes es posicionen revelant algunes de les principals contradiccions irresoltes, entre elles la qüestió nacional catalana.

En un recent article d’Albert Botran “Crisi i ruptura catalana”, militant de Poble LLiure i diputat al Congrés per la CUP, apunta a la hipòtesi d’un nou “acord de país” que no tindrà força suficient si no té una “dimensió social” i un “programa de ruptura amb l’oligarquia”. Per a això parteix de la premissa que “A Catalunya hi ha una majoria política, l’independentisme, que rebutja uns nous pactes perquè qüestiona d’arrel l’Estat espanyol”.

Després d’un succint balanç de la Transició, Botran assenyala que en 1977 el suport als pactes la Moncloa es va donar a l’inrevés que l’intent actual, per tres motius. Perquè hi havia sintonia entre els partits sorgits del post franquisme UCD, PSOE i PCE. Perquè van tenir el suport de la majoria catalanista amb Convergència i el nacionalisme basc amb el PNB. I perquè malgrat el rebuig que van suscitar inicialment en el món sindical, les grans centrals encapçalades per Comissions Obreres van acabar obeint la disciplina de partit del PCE i el PSUC.

Actualment, el Govern català reapareix enfront de la pandèmia com un pol d’enfrontament al pla del Govern central, que consideren ineficient i recentralitzador. El partit del President Quim Torra, JxCat, exigeix un pla propi per a Catalunya en el mateix to que, a diferència d’ERC, apareixia en el Congrés nacional “enfrontat al Règim” amb els discursos encesos de Laura Borrás per a negar el suport a la investidura de l’actual govern. En aquest sentit la lectura de Botran és que existeix un canvi en les forces nacionalistes al País Basc, amb EH Bildu, i especialment a Catalunya amb forces independentistes majoritàries que han tancat la porta a acordar mesures econòmiques amb el Govern del PSOE-Unidas Podemos. Això genera, segons ell, les condicions polítiques per a una ruptura catalana amb “múscul social” amb pes en el món del sindicalisme de la mateixa manera que en els moviments de l’habitatge, l’ecologisme, pagesia, persones migrades, feminisme, ecologisme, economia social i solidària per a “fer confluir”, segons Poble Lliure, les dues dimensions social i nacional com a “embrió d’un projecte de país a favor de la majoria popular: la República Catalana.”

La realitat és que l’impacte de la crisi política i socioeconòmica a causa del COVID pot reavivar encara més el descontentament de les masses populars generant les condicions per a noves “tardors calentes”, i pot ser que aquesta vegada no sols català. I altre realitat, és que les forces majoritàries independentistes no s’estan preparant per a una ruptura, sinó per a desviar, una vegada més, aquest malestar cap al Govern central, com si les dècades de retallades no tinguessin cap responsabilitat.

Això fa pensar en l’actualitat i desprèn una sèrie de preguntes per a tornar a debatre en termes d’estratègia; quelcom imperiosament necessària enfront d’una crisi sense precedents després d’una pandèmia mundial que portarà depressió econòmica, majors tensions inter-imperialistes, crisis polítiques agudes, fractures entre els Estats i molt probablement agudització de la lluita de classes i conflictivitat social. I per tant tornaran a posar la qüestió nacional a Catalunya i la lluita pel dret d’autodeterminació entre els problemes de primer ordre. La reflexió estratègica, amb l’hipòtesi particular d’aquest sector de l’esquerra catalana que planteja Albert Botran, no pot deixar de desenvolupar-se a la calor de les lliçons dels últims embats per conquistar el dret d’autodeterminació i la independència.

La “unitat popular” i l’aliança de classes

Quina és la direcció política actual de l’independentisme? És a dir, d’aquesta majoria política que identifica Botran per a apuntar cap a una ruptura? Què significa estratègicament, més enllà de la seva lírica, la unitat popular? A quines classes o sectors de classe inclou, a quins exclou i de quals es poden prescindir? Ha d’incloure a partits com l’extinta CiU, ERC o JxCat?

Si bé la classe burgesa catalana, com a tal, no està al capdavant d’un projecte independentista, sí que ho estan -almenys formalment- els partits que històricament representen els seus interessos comuns. No sense diferències ni contradiccions, i fins i tot amb fraccions que expressen sectors de la petita burgesia i sectors mitjans.

Semblés que aquests sectors no només fossin indispensables en aquesta unitat popular com la conceben Botran i Poble Lliure, sinó que per a la tasca de conquistar el dret d’autodeterminació nacional tinguessin un rol central. No per res, la principal posició política de Poble LLiure està en el Consell per la República, configurat per amplis sectors de l’independentisme i de JxCat.

Part dels seus aliats en els diversos “fulls de ruta” són els mateixos que li van donar al PSOE de Pedro Sánchez, el del 155, la investidura, ERC. Els altres, els hereus de Convergència, són els mateixos que van aplicar els plans d’atacs a la sanitat i l’educació pública, així com han secundat totes i cadascuna de les contra-reformes que van portar la precarietat laboral que avui multipliquen els patiments de la majoria en plena pandèmia.

D’altra banda, considerant que per a Botran la majoria de la classe treballadora està lligada a la direcció de CCOO i UGT que està fent costat al Govern central, es problematitza poc aquesta qüestió. Així com l’enorme feblesa de l’esquerra independentista catalana en el moviment obrer en general i la desconfiança que genera en bona part d’aquest, els seus socis per a l’“acord de país”. Problema poc o res problematitzat, especialment si en aquesta unitat popular la classe treballadora és quelcom més que “base de maniobra” discursiva, sinó la força social indispensable per a portar endavant un programa contra “l’oligarquia” en termes del propi Botran. Que la direcció de la majoria del moviment obrer en la Transició de 1977, malgrat la resistència de la seva base, acceptés els pactes per la política del PCE, assenyala per la negativa la importància de la direcció revolucionària en tot procés. Quelcom que no es pot construir al vespra dels moments decisius.

La paradoxa és que sectors de l’esquerra de l’independentisme català, rebutjant la Transició i els Pactes de la Moncloa, pretenguin emular-los al nivell del Palau. És a dir, construir un projecte sostingut en un “acord de país” amb els hereus polítics dels qui en aquells dies, van sostenir la transició democràtica i van ajudar a posar dempeus aquest Règim carcerari de nacions que l’única cosa que ha garantit abans i després d’aquesta dramàtica pandèmia és morts, crisi sanitària, pobresa i atur. Evidentment no serà un projecte “a favor de la majoria popular”.

No es tracta de qüestionar la transversalitat d’un moviment democràtic que és popular i, per tant, interclasista. Sinó de quina és la direcció del mateix i les aliances que es teixeixen entre els diferents sectors que el conformen. En última instància, quina classe social li dóna l’empremta al moviment.

En una entrevista a El Salto durant l’última campanya electoral en la que va ser candidat, Botran sostenia que “L’independentisme està vivint un buit estratègic des del referèndum. El que va ocórrer després de l’1 d’octubre [de 2017] és la demostració que no hi ha un camí pactat i institucional a la independència.”

Però també el seu desenvolupament posterior va ser la demostració que ni ERC ni el PDeCAT, estan disposats ni poden mobilitzar les forces necessàries per a ser conseqüents amb el dret d’autodeterminació. Ha quedat palès que aquesta direcció tem més deslligar les forces socials necessàries per a fer realitat la República independent de Catalunya, que als càstigs i la repressió de l’Estat central. Empesos a arribar fins i tot més lluny del que els hagués agradat, s’han rendit sense cap lluita.

Més que un buit estratègic, el que viu avui l’independentisme són les conseqüències de l’estratègia de col·laboració de classes practicada en l’etapa anterior, que altres sectors de la esquerra independentista ha qüestionat. La renúncia, en última instància, de constituir una alternativa.

El programa de “l’oligarquia” és el programa del Govern

Algú podria afirmar, sense posar-se vermell, que el programa actual del Govern català no és part de les coordenades fonamentals del programa neoliberal? Qui podria afirmar, mirant als ulls d’una infermera d’un hospital públic, que el programa de JxCat i ERC respon a les necessitats crucials de la crisi sanitària? Qui s’anima a dir-li a una treballadora de la neteja a una de Las Kellys, que el Govern no l’ha “deixat enrere”, encara que estigui acomiadada i en la incertesa de si tornarà a tenir feina?

Només cal tirar una mirada cap a dècades enrere de retallades i privatitzacions en sanitat, educació i serveis socials. Amb només veure els pressupostos de Junts per Catalunya i ERC presentats en el Parlament, amb l’abstenció de Catalunya en Comú, en plena crisi de la Covid, tenim suficients respostes per a desmuntar el “relat social” del Govern.

Et pot interessar: Enfront dels pressupostos vergonyosos del Govern català quines mesures hem de plantejar l’esquerra anticapitalista?

Els mateixos destinaran més de 10.000 milions d’euros al pagament del deute, que seria la partida que més augmenta, un 31% respecte als pressupostos de l’any anterior i supera les d’educació, sanitat o assumptes socials i família. En educació i sanitat s’avança en el procés de privatització. I en l’àmbit dels serveis socials consoliden un model d’externalització que permet el negoci de les grans empreses, a vegades sota l’aparença de falses cooperatives o entitats sense ànim de lucre.

Les dures matemàtiques vencen sobre els discursos humanístics dels partits polítics independentistes de la burgesia i revelen que el programa teixit a les sales del Palau no es diferencia ni un mil·límetre del que es confecciona a Moncloa. I deixa clar que, la hipòtesi d’una República catalana amb “dimensió social” i un “programa de ruptura”, haurà de tenir altres subjectes i una altra direcció política irreconciliablement oposada amb els que van ser i són els representants polítics de la burgesia catalana.

La responsabilitat actual i urgent de les organitzacions de l’esquerra anticapitalista catalana no pot ser repetir la hipòtesi de la “mà estesa”, aquesta vegada en la reconstrucció d’un “projecte de país” i “un programa social” amb els mateixos que estan sepultant al poble treballador. Avui és urgent bolcar tots els seus recursos, parlamentaris i càrrecs polítics a plantejar una sortida de la classe treballadora, que enfront de forma explícita i contundent també al Govern català.

La CUP ha presentat 12 mesures pel Rescat Urgent. La primera mesura planteja que “L’emergència sanitària s’ha de gestionar des dels mateixos Països Catalans. Cal construir alternatives a la crisi del sistema capitalista i acabar amb la militarització de l’espai públic que el govern de l’Estat ens ha imposat arran de la declaració d’estat d’alarma”. Però per a això no n’hi hauria prou amb resoldre des d’on es gestiona, sinó qui ho fa. O és què no reprimeix la policia autonòmica? El Govern de Torra no aplica i obeeix totes les directrius del Govern central, implementant els mateixos plans de rescat a les patronals, ERTOs i EROs?

“Mantenir l’acció política per l’Autodeterminació i la Sobirania Nacional com a única forma per a construir una república que posi la vida en el centre des de la plena sobirania”, reafirma en el seu programa la CUP. Però de la mateixa manera que és necessari un programa enfrontat al Govern català, l’esquerra anticapitalista independentista ha de ser contundent en denunciar que de cap manera serà possible una República “que posi la vida en el centre” de la mà dels que van privatitzar i continuen solucionant la sanitat a Catalunya. Encara que els seus portaveus ho diuen en el Parlament, en aquestes mesures presentades per la CUP la crítica només apunten al Govern central.

D’altra banda, estem enfront d’un escenari de depressió econòmica sense precedents des de la postguerra en el que solament la classe treballadora, aliada amb la resta de sectors populars, poden evitar que es descarregui aquesta crisi sobre els de sempre. És necessari llavors un programa que doni respostes per al conjunt de la classe treballadora. I la CUP té un important altaveu per a fer-ho des del Congrés, des d’on ve actuant com a tribuna de denúncia al Règim del 78 i al Govern del PSOE-Unidas Podemos.

Et pot interessar: Un programa anticapitalista i de classe per a enfrontar la catàstrofe econòmica que ve

L’autodeterminació de les nacions i el socialisme

En un altre article d’opinió titulat “Independència o reforma”, publicat poc abans de la investidura de Sánchez, Botran oposava la perspectiva d’independència nacional a Catalunya a les aspiracions de reformar l’Estat espanyol i el seu règim que el Govern de coalició PSOE-UP pogués despertar.

Però el problema és que l’estratègia desplegada per la CUP per als Països Catalans comparteix la il·lusió que, per a l’obtenció de la independència i les transformacions socials, l’estratègia és la de conciliació amb la seva respectiva burgesia, en aquest cas per mitjà de l’acord amb els els seus partits polítics històrics. Mentre que les transformacions revolucionàries i la lluita de classes estan absents.

Quin és l’“encaix” del socialisme que l’esquerra independentista sempre va tenir com a divisa en les seves banderes? És una fase posterior a la independència, després de la conquesta d’un estat català burgès? O és una condició per a l’autodeterminació?

Per a Botran i l’organització de la que és part, Poble lliure, com deixen clar en el seu manifest fundacional “partim de la convicció que en el context polític actual l’única possibilitat efectiva de sortida política que pot donar pas, a curt i mitjà termini, a un avanç cap al socialisme al nostre país és el procés de destitució del poder espanyol i la construcció d’una República catalana independent”.

Alhora que no acordem amb aquest esquema deutor de l’etapisme -que ha tingut les seves diferents formulacions històriques des del menxevisme, l’estalinisme o diversos populismes i fenòmens d’alliberament nacional en el segle XX- i la col·laboració de classes que desprèn, cal fugir de les posicions de l’“esquerra” que sota un discurs “de classe” rebutgen les aspiracions democràtiques del moviment o com a màxim proposen un “referèndum pactat amb garanties jurídiques”; una quimera reaccionària que només pot servir per mantenir l’opressió nacional espanyola.

La República catalana serà de la classe treballadora o no serà, i per a això la lluita fraternal al costat de la resta de les i els treballadors de l’Estat es torna imprescindible. I ho serà en tant que puguem construir una organització revolucionària que agrupi els sectors més conscients de la nostra classe perquè lluitin conseqüentment per aquesta perspectiva i ajudi a que la classe treballadora es desfaci dels actuals dirigents en els sindicats majoritaris, les il·lusions que alimenten des de l’esquerra reformista i els trets de defensa del nacionalisme espanyol que hi ha encara en franges importants.

Per tant no es podrà configurar aquesta transformació en una “etapa” pels drets democràtics com el d’autodeterminació, on es pot lluitar la independència de Catalunya, i una altra posterior, que encari les transformacions socials.

Estem vivint avui el fracàs d’aquesta estratègia etapista. Irremeiablement hauran d’enllaçar-se al mateix temps en una transformació anticapitalista en sentit socialista de la societat. La tasca democràtica que el poble català decideixi si vol constituir-se en un Estat propi o no, trastoca de tal manera l’ordre existent i genera tals resistències entre els capitalistes catalans i espanyols, que la seva consecució efectiva està íntimament lligada a vèncer aquesta resistència per la via de l’acció revolucionària i és indissoluble de les transformacions socials en un sentit socialista. L’única perspectiva que pot garantir els drets democràtics més elementals calcigats dia a dia en el capitalisme.

Per això, la lluita no pot ser per una República social de la mà dels qui han demostrat que faran impossible qualsevol exercici del dret d’autodeterminació, sinó per una República dels treballadors, els oprimits i el poble pobre que prengui les regnes de les seves pròpies destinacions, no només en un sentit d’emancipació nacional, sinó també de classe. Per tant, una Catalunya independent i socialista, que només podrà ser possible si en la resta de l’Estat es desenvolupa la solidaritat amb aquest poble germà des de la convicció que un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure. L’única posició que pot soldar la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat en una lluita comuna que permeti acabar amb la Monarquia i el Règim.

És a dir la perspectiva d’estendre el dret a decidir a totes les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol, soldant la fraternitat entre els seus pobles i la classe obrera, en el camí de la construcció de la lliure Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques.

Et pot interessar: El marxisme i l’emancipació de les nacions oprimides: de Marx a Lenin

El marxisme revolucionari i l’emancipació de les nacions oprimides: Stalin i Trotsky

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic