http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNTO
[Dossier] Una alternativa a l’estalinisme, la lluita dels trotskistes a l’URSS
Guillermo Iturbide

En aquest any especial, creuat per la pandèmia i la crisi que recorre el món, en la que l’ordre social capitalista es veu sacsejat i comença a ser qüestionat en la consciència i també en les accions de molts treballadors i sectors oprimits al llarg del planeta, es compleix també el 80 aniversari de l’assassinat del revolucionari rus León Trotsky per un agent estalinista a Mèxic. Avui presentem un dossier sobre la troballa d’una sèrie de documents pertanyents a l’Oposició d’Esquerra trotskista a la Unió Soviètica en la dècada de 1930.

Ver online

En aquest any especial, creuat per la pandèmia i la crisi que recorre el món, en la que l’ordre social capitalista es veu sacsejat i comença a ser qüestionat en la consciència i també en les accions de molts treballadors i sectors oprimits al llarg del planeta, es compleix també el 80 aniversari de l’assassinat del revolucionari rus León Trotsky per un agent estalinista a Mèxic. Trotsky va ser el fundador de l’únic corrent socialista revolucionari que va sobreviure la “mitjanit del segle” (com la va anomenar Víctor Serge) de la contrarevolució combinada de l’estalinisme, el feixisme i els imperialistes “democràtics” i que ha arribat fins als nostres dies. Gràcies a la lluita d’aquest corrent en aquest moment crucial de la història continuen vives les idees del marxisme revolucionari i es continua en corrents militants que avui persisteixen en la lluita per una societat sense explotació ni opressió. Els pròxims temps se preveuen com molt crítics i estarà plantejada novament, en les pròximes dècades, l’alternativa de “socialisme o barbàrie”. D’aquí també la importància fonamental de conèixer la història d’aquells combats. La paraula comunisme ha estat falsejada durant bona part del segle XX en mans de l’estalinisme, pretenent identificar-la amb dictadures burocràtiques parasitàries dels Estats obrers, quan el comunisme, és la lluita per la conquesta d’una societat sense Estat i sense classes socials, lliure d’explotació i de tota opressió. L’Oposició d’Esquerra trotskista a l’URSS -així com internacionalment- va lluitar per aquesta perspectiva enfront de l’estalinisme.

Avui presentem un dossier sobre la troballa d’una sèrie de documents pertanyents a l’Oposició d’Esquerra trotskista a la Unió Soviètica en la dècada de 1930, que consisteixen en 30 quaderns que van ser trobats per casualitat al començament de 2018 durant les refaccions a una presó de Verjneuralsk, regió de Cheliábinsk, al sud de Rússia, al peu de les muntanyes Urals. Aquesta presó va funcionar durant el règim estalinista com a part d’un sistema de camps de concentració per a terroritzar al conjunt de la població i perseguir opositors polítics que va passar a la història com a Gulag (ГУЛаг, Главное Управление Лагерей, “Administració general dels camps”, el nom de l’agència governamental que els dirigia). Segons l’historiador rus Vadim Rogovin (1937-1998), després de l’obertura dels arxius del KGB i de la dissolució de l’URSS es va poder establir que, durant el període del govern de Stalin, van passar pels camps i presons polítiques uns 4 milions de persones (la meitat d’elles només en 1937-38), de les quals van ser afusellades entre 700 mil i 800 mil (la gran majoria també en els dos anys esmentats) [1].

Un dels pamflets trobats a Verkhneuralsk

Et pot interessar:Dels orígens de l’Oposició d’Esquerra fins a la mort de Trotsky

Els dos textos que presentem van ser traduïts directament del rus i un és un article d’Aleksandr Fokin, investigador a càrrec d’estudiar els quaderns trobats, on presenta el seu projecte de recerca al voltant d’aquests documents i de la història de l’Oposició d’Esquerra soviètica, i un segon article on reproduïm el text íntegre d’un dels quaderns, transcrit per Fokin i amb una petita introducció seva.

La troballa d’aquests quaderns, com diu Fokin, permet aprofundir en la història de l’Oposició d’Esquerra soviètica, un tòpic completament vedat durant els anys d’existència de l’URSS, i que després de la seva dissolució només va ser abordat a Rússia per un petit grapat d’investigadors, com Aleksei Gusev, Shabalin i Vakulenko, dels quals les elaboracions, fins on sabem, només van ser publicades en rus, i el ja esmentat Vadim Rogovin, simpatitzant del trotskisme, qui entre 1992 i 1998 va publicar la seva obra, ¿Había una alternativa?, una monumental història de l’època estalinista i del trotskisme soviètic en sis toms (més un petit volum introductori) que cobreix els anys transcorreguts entre 1923 i 1940, la qual pensava culminar amb un setè volum que abastés el període de la Segona Guerra Mundial, però que la seva primerenca mort li va impedir completar. Aquesta obra només va ser publicada íntegrament en rus i traduïda a l’alemany, i només alguns toms a l’anglès. A Occident, han estat pocs historiadors, com per exemple Pierre Broué i Jean-Jacques Marie, els qui han investigat aquest tema.

Et pot interessar:Pierre Broué i altres autors, Els trotskistes contra Stalin

Quin va ser l’objectiu de tot aquest terror, en un Estat que parlava en nom del socialisme però que va exterminar a l’enorme majoria dels propis dirigents de la Revolució d’Octubre i de la Internacional Comunista? En aquestes línies tractarem d’aportar alguns elements per a ajudar a donar un context i comprendre els textos que publiquem.

L’Oposició d’Esquerra trotskista sorgeix en 1923 com un corrent intern del Partit Comunista (Bolxevic) de l’URSS, per a enfrontar-se a la burocràcia que havia pres els ressorts dirigents tant en el Partit com a l’Estat a partir de l’allunyament de la vida activa de Lenin, pels seus problemes de salut i posterior mort al gener de 1924. Els orígens de la disputa poden traçar-se fins a les discussions al voltant de la Nova Política Econòmica (NEP) i la relació entre el proletariat i la pagesia, així com entre la indústria i el camp. La NEP va ser introduïda en 1921 a instàncies de Lenin com una sort de “retirada” tàctica, on el poder soviètic acordava una sèrie de concessions a la pagesia restablint certs mecanismes de mercat, amb l’objectiu de pal·liar els efectes desastrosos en l’economia de quatre anys de guerra civil, evitant que la pagesia es passés al bàndol de la contrarevolució capitalista, i mantenir l’aliança amb la classe treballadora i l’Estat obrer soviètic. Els bolxevics no pensaven ingènuament en el sentit d’aplicar aquesta o aquella política econòmica com la millor manera desenvolupar una societat socialista aïllada a les fronteres de Rússia. Sabien que això era una utopia completa en un dels països més endarrerits d’Europa (i Àsia). Des del començament es van veure simplement com el destacament rus d’un gran estat major de la revolució socialista mundial, per a la que el triomf de la revolució a Rússia era només un punt de suport. Per tant, va ser la derrota de la revolució a Occident, reforçat pel nou revés sofert per la revolució alemanya a l’octubre de 1923, el gran factor que va dictar aquesta relativa reculada, com una manera d’atrinxerar-se en les millors condicions possibles a l’espera que la Internacional Comunista pogués aprofitar nous esclats revolucionaris en el món per a derrotar a l’imperialisme. En el pla intern, les concessions al mercat havien de ser contrapesades i controlades mitjançant l’enfortiment del poder obrer, mantenint les regnes de l’economia a les seves mans mitjançant el monopoli estatal del comerç exterior, de la banca i la indústria, i restringint l’exercici dels drets polítics únicament dels qui explotessin mà d’obra, és a dir, sostenint el caràcter del règim polític com una dictadura proletària. No obstant això, la classe obrera industrial havia sortit delmada i profundament afeblida de la guerra civil, especialment la seva avantguarda, nucleada en el Partit Bolxevic, que havia lluitat a la primera línia contra els exèrcits blancs. És en aquest context que es produeix l’ascens d’elements burocràtics a la direcció del Partit Bolxevic, enlairant-se de la base obrera de les fàbriques, al mateix temps que el cansament i l’apatia guanyen als soviets, que comencen a transformar-se, d’expressió de la democràcia obrera, en instruments d’aquesta burocràcia. Aquesta última desenvolupa una mentalitat conservadora.

El quadern: La situació al país i les tasques dels bolxevics leninistes

En unes tesis, en el seu moment inèdites, Trotsky descriu l’origen d’aquesta mentalitat:

“La revolució és impossible sense la participació de les masses a gran escala. Aquesta participació es torna possible alhora només si les masses oprimides lliguen la seva esperança d’un futur millor a la idea de la revolució. En aquest sentit les esperances engendrades per la revolució són sempre exagerades (...) Però d’aquestes mateixes condicions sorgeix un dels més importants -i a més, un dels més comuns- elements de la contrarevolució. Les conquestes guanyades en la lluita no es corresponen, i en la naturalesa de les coses no poden directament correspondre’s, amb les expectatives de les masses endarrerides que han despertat a la vida política per primera vegada en gran nombre en el curs de la revolució. La desil·lusió d’aquestes masses, el seu retorn a la rutina i a la futilitat, és una part integrant del període post-revolucionari tant com el passatge al camp de "la llei i l’ordre" d’aquelles classes o sectors de classe "satisfets", que havien participat en la revolució. (...) Aquest és l’estat d’ànim sobre el qual el burocratisme -com a element de "llei i ordre" i de "calma"- se secunda. L’intent de l’Oposició de plantejar els nous problemes davant el partit xoca precisament amb aquest estat d’ànim.” [2] ”

L’expressió ideològica d’aquest conservadorisme va ser la “teoria” creada per Stalin en 1924 anomenada “socialisme en un sol país”, segons la qual estaven donats tots els elements a la Rússia Soviètica per a passar a construir una societat socialista aïllada (el que en el quadern de Verjneuralsk que reproduïm en aquesta edició constantment es diu “socialisme nacional”) si es feia abstracció de les qüestions internacionals i es relegava als Partits Comunistes dels països capitalistes. En els seus inicis, aquesta concepció encara no era teòricament incompatible amb impulsar la revolució als països capitalistes, però la forma de l’orientació que li imprimia l’estalinisme va culminar en terribles desastres, sent els més notoris la derrota de la segona Revolució xinesa de 1925-27 i de la vaga general britànica de 1926. A mesura en què aquesta espiral de derrotes deixava cada vegada més aïllada i en una situació desesperant a l’URSS, la pròpia burocràcia estalinista es consolidava i, ja a partir del VI° Congrés de la Internacional Comunista (1928) era més clar que la defensa de l’URSS era prioritària en relació a les revolucions en la resta del món, per a després, des de mitjan dècada de 1930 i amb el teló de fons de l’orientació del VII Congrés de la IC, l’experiència de la revolució espanyola i l’onada d’ocupació de fàbriques de França, totes dues en 1936, queda clar que l’interès en la pura auto-preservació de la burocràcia de l’URSS és excloent, assumint un rol obertament contrarevolucionari, com després es va poder veure, alhora, a Itàlia, França i Grècia a la sortida de la Segona Guerra Mundial.

En els començaments de la burocratització, cap a l’interior de l’URSS, la camarilla burocràtica de Stalin anava en el sentit contrari de la formulació original de la NEP pel Partit Bolxevic i aprofundia tots els seus aspectes més perillosos, donant cada vegada més concessions als pagesos, especialment al seu sector més ric, anomenat kulak, en detriment del poder social i econòmic de la classe obrera, amb l’excusa de mantenir a com va donar lloc l’“enllaç” (smychka) entre la classe obrera i la pagesia, arribant a la paradoxal situació que la primera, que en teoria havia de ser la classe hegemònica de la societat soviètica, es trobava en una situació cada vegada més desfavorable enfront de la pagesia “hegemonitzat”. Per a analitzar la sociologia de la seva pròpia revolució triomfant, els bolxevics no comptaven amb més analogia que la de la Revolució Francesa de finalitats del segle XVIII. D’aquesta manera, en l’Oposició d’Esquerra comença a pensar-se en la possibilitat que la fortalesa dels kulak i dels elements pro-capitalistes podria portar a una contrarevolució que desplacés als revolucionaris i a la classe obrera del poder, quelcom que remet a la comparació amb l’anomenat “Termidor” en la Revolució Francesa, és a dir, al cop d’estat del 27 de juliol de 1794 en el qual els revolucionaris jacobins i la seva base social, els sectors socials plebeus anomenats “sans-culottes” van ser enderrocats, prenent la República Francesa un curs conservador que es consagraria anys més tard en ascens al poder del bonapartisme. Trotsky i l’Oposició d’Esquerra veien encarnat aquest perill, en un començament, en un eventual triomf de forces obertament restauracionistes recolzades en la base pagesa, en el sentit d’una tornada al capitalisme, però en la dècada del ’30 Trotsky corregiria aquesta visió i consideraria que una apreciació més correcta de la reacció termidoriana era considerar-la com a reacció sobre les mateixes bases socials de la revolució, quelcom que per a ell ara no era ja una possibilitat futura sinó un fet ja consumat, quan la burocràcia estalinista va aconseguir expropiar-li el poder a la classe obrera en els soviets a partir de 1923-24, però sense per això haver tornat cap al capitalisme (comparar les “Tesis sobre revolució i contra-revolució” de 1926 que ja hem citat amb el seu treball “Estat obrer, termidor i bonapartisme” de 1935), encara que, de tota manera, amb el propi gir “bonapartista” de l’estalinisme estava adobant el terreny a la restauració capitalista per mitjà d’una contrarevolució social que fins i tot acabés escombrant a la pròpia burocràcia.

Et pot interessar:León Trotsky, Kristian Rakovski i León Sedov, L’Oposició d’Esquerra a l’URSS

La burocràcia s’havia transformat en un estrat social amb interessos propis, oposats als dels de la classe treballadora i diferents a les altres classes i sectors de classe de la societat soviètica, però contradictòriament el seu fonament social es basava en les relacions de propietat creades per la Revolució d’Octubre. No es tractava d’una sort de “burgesia-burocràtica” en el marc d’un “capitalisme d’Estat”, com van suggerir diferents corrents de l’esquerra per aquell temps (plantejament que avui moltes d’elles mantenen), ja que el concepte mateix d’un capitalisme basat en una economia on els capitalistes havien estat completa o majoritàriament expropiats, es mantenia el monopoli estatal del comerç exterior, de la banca, la indústria i una planificació econòmica (encara que cada vegada més burocràtica) era una contradicció en els termes. La seva dominació com a estrat social es basava en l’administració d’aquesta propietat nacionalitzada, sense relacions efectives de propietat, quelcom que li atorgava un caràcter altament inestable al seu domini. El creixent terror imposat per l’estalinisme, que arribaria, entre 1936 i 1939, a l’apogeu dels judicis de Moscou, les execucions massives i els camps de concentració, no era una mostra de la seva fortalesa, sinó una palesa demostració de la fragilitat del seu domini, que necessitava de mesures extremadament violentes per a poder assentar-se. La tendència de la burocràcia cap al bonapartisme reflectia la seva posició intermèdia i oscil·lant entre la classe obrera soviètica i l’imperialisme mundial, en absència d’una classe capitalista russa nadiua.

Et pot interessar:Pierre Broué, Els trotskistes de l’URSS, alternativa a l’estalinisme?

Fins al VI Congrés de la Internacional Comunista (1928), la lluita de l’Oposició d’Esquerra passa per enfortir social i políticament a la classe obrera dins de l’URSS enfront del pes dels pagesos i combatre contra la burocràcia i per la democratització del Partit i els soviets. Però la política de la burocràcia, d’acord amb la seva posició intermediària, es caracteritzava per brusques ziga-zagues cap a la dreta i cap a l’esquerra. En 1928, davant el creixement i l’autoconfiança dels kulak i de les tendències pro-capitalistes en el camp, veu amenaçada la seva existència “per dreta”. És en aquest any en què esclata la crisi del blat. A principis de gener la quantitat de blat entrada en el mercat disminueix en un 25%, buscant els kulaks un augment dels preus que provoquen la carestia a les ciutats. Es prenen llavors mesures d’emergència: confiscació dels estocs; préstecs forçosos als quals es bateja com a “lleis d’auto-imposició”, reforç del congelament de preus, vigilància del preu del pa i prohibició de la compra i venda directa als pobles. A l’abril, el Comitè Central dóna una parcial marxa enrere en aquestes mesures i autoritza un augment del preu del pa, davant l’entrada del camp en peu de guerra contra les mesures governamentals. No obstant això, poc després, a finals de maig, Stalin esbossa els trets d’una política que pren el camí oposat a l’aprovada en el XV Congrés de 1927, que va ser anomenat “el congrés dels vencedors” i on va ser derrotada l’Oposició d’Esquerra. Recorre així a un fort viratge cap a un curs ultra-esquerrà, emprenent una industrialització accelerada i una col·lectivització forçosa de l’agricultura sota la bandera d’ “eliminar als kulak com a classe”. Aquest curs ultra-esquerrà dura entre 1928 i 1934, i precisament els Quaderns de Verjneuralsk, escrits entre 1932 i 1933, van ser escrits amb el teló de fons d’aquesta situació. Per a Trotsky i l’Oposició la sortida no era donar per superada definitivament la NEP i “abolir” als kulak mitjançant mesures administratives repressives brutals, sinó anar cap a una superació gradual d’ella a través del convenciment. 1932, l’any en què és redactat el quadern “La crisi de la revolució i les tasques del proletariat” és l’any més crític de tot aquest període.

A L’economia soviètica en perill (octubre de 1933] sosté que:

“Els instruments dels grups que componen la societat soviètica són -o haurien de ser- els soviets, els sindicats, les cooperatives i, en primer lloc, el partit governant. Només es pot imprimir una orientació correcta a l’economia de l’etapa de transició per mitjà de la interrelació d’aquests tres elements: la planificació estatal, el mercat i la democràcia soviètica. Només d’aquesta manera es podrà garantir, no la superació total de les contradiccions i desproporcions en uns pocs anys (això és utòpic!) sinó la seva mitigació, i en conseqüència l’enfortiment de les bases materials de la dictadura del proletariat fins al moment en què una revolució nova i triomfant ampliï la perspectiva de la planificació socialista i reconstrueixi el sistema.”

En el primer període de la lluita contra la burocràcia estalinista, el comprès entre 1923 i 1933, l’Oposició d’Esquerra se situa com una fracció del Partit Comunista que busca el seu redreçament, ja que caracteritza a la burocràcia encara com a centrista, oscil·lant entre un curs reformista i un revolucionari, i que encara existeixen forces dins del partit per a regenerar-lo, i es planteja una política de reforma cap a l’Estat soviètic. Serà a partir de l’enorme contribució que va fer la política oficial de la Internacional Comunista al triomf d’Hitler i l’ascens dels nazis en poder al març de 1933 al no presentar enfront del mateix cap lluita seriosa, que canviï de curs i posi proa cap a la fundació d’una nova Internacional i de nous partits comunistes tant a l’URSS com a nivell mundial, la lluita per posar dempeus la Quarta Internacional. Ara com ara, excedeix els objectius de la presentació d’aquest dossier continuar amb la història del moviment trotskista a partir de llavors.

Et pot interessar:Intelectualitat i trotskisme a la dècada de 1930

Esperem que els següents documents despertin l’interès per estudiar la història dels orígens del trotskisme, el nom propi que va adoptar des de fa gairebé nou dècades el marxisme revolucionari de la nostra època, consultant de la nombrosa biblioteca i arxiu online del Centro de Estudios, Investigaciones y Publicaciones “León Trotsky”, i participant del curs El marxismo de León Trotsky, coordinat per Christian Castillo, al campus virtual de La Izquierda Diario.

NOTES Al PEU

[1] Vadim Rogovin, Gab es eine Alternative zum Stalinismus? Artikel und Reden, Essen, Arbeiterpresse Verlag, 1996, p. 37.

[2] “Tesis sobre revolución y contrarrevolución”, 1926.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic