http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Pablo Iglesias i la nostàlgia dels grans “metges de capçalera” del capital del segle XX
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Pablo Iglesias reivindica el rol dels partits comunistes estalinitzats. Qui bloquejaren la revolució social i foren peces fundacionals de les democràcies imperialistes de postguerra. La mateixa història té lliçons diferents pels qui lluitem perquè les revolucions del segle XXI aconsegueixin la victòria, no desviaments o derrotes.

Ver online

“No hi hauria democràcia a França i Itàlia sense l’acció dels comunistes que són reconeguts com a herois de la pàtria”. Així de contundent va respondre Pablo Iglesias a la diputada de Vox, María Ruiz, en la sessió de control del passat 29 d’abril. Es defensava de les ridícules acusacions de “social-comunista” que des de l’extrema dreta es fan al govern del PSOE i Unidas Podemos.

L’actual vicepresident del govern es va enorgullir d’encapçalar la coalició entre el seu partit, Podemos, i el Partido Comunista de España – Izquierda Unida. Ho feia recordant el paper que van jugar els seus partits homòlegs a la restauració de les democràcies imperialistes després de la Segona Guerra Mundial. No va voler entrar en aquesta ocasió a reivindicar el full de serveis del propi PCE durant la Transició i la restauració de la monarquia, moltes altres vegades reconeguda per ell.

Lenin definia als reformistes com els “metges de capçalera del capital”. Va ser just aquest el paper que van jugar després de la Segona Guerra Mundial els partits comunistes estalinitzats a França i Itàlia. Com uns anys abans ho havia fet el PCE aixafant la revolució espanyola -aquí més aviat com a carnisser- i tornaria a fer-ho tres dècades més tard en els seus pactes amb l’Estat franquista i la Corona.

Que avui Iglesias prengui els partits comunistes de la segona meitat del segle XX com a referència històrica evidència que les seves finalitats són coincidents, més enllà de les diferències del moment històric. Podemos va néixer amb el nord de restablir el consens trencat de la Transició, és a dir restaurar el règim amb una pàtina “progre”. Ara, la crisi del coronavirus afegeix als seus objectius fer passar una reestructuració del capitalisme espanyol encara més profunda i dolorosa per als de baix, que la que van haver d’abordar Carrillo i Suárez amb els Pactes de la Moncloa.

Quan la guerra va tornar a ser llevadora de revolucions

Que les grans guerres imperialistes són llevadores de revolucions era una lliçó apresa per la burgesia des de la Primera Guerra Mundial. Aquesta va concloure amb esdeveniments com la revolució russa i l’auge revolucionari que es va estendre fins a la derrota de la revolució alemanya de 1923. El fantasma de la revolució proletària recorria de nou Europa des de mitjans de la Segona Guerra Mundial, i de manera molt especial en els dos països en qüestió, França i Itàlia.

La resistència a l’ocupació i al feixisme van tenir, tant a França com a Itàlia, una centralitat obrera indiscutible i inadmissible per als aliats.

La burgesia francesa en la seva major part havia permès l’ocupació nazi. Era molt més temorosa de la classe obrera, que en 1936 va protagonitzar la major onada de vagues i ocupacions de fàbrica, que de l’exèrcit invasor. La burgesia italiana era la sustentació de la dictadura de Mussolini des de 1922. Per aquest motiu la resistència a l’ocupació i al feixisme tingués en tots dos escenaris una centralitat obrera indiscutible.

A la lluita dels maquis i partisans, se li van sumar en 1941 les primeres vagues mineres en el nord de França, en 1942 es van realitzar les primeres ocupacions de fàbrica i Torí es va convertir, amb els obrers de la FIAT al capdavant, en la capital de la resistència obrera del nord d’Itàlia. En altres regions del globus s’obrien processos similars, com el sorgiment de la resistència iugoslava -amb un milió i mig de combatents-, la xinesa -amb cada vegada més trets de revolució social- o l’inici del procés d’independència de l’Índia.

També a l’URSS la burocràcia estalinista va veure com s’afeblia el seu control sobre les masses. Només la resistència heroica i autoorganizada de la classe treballadora russa va fer possible la defensa de Moscou i el fre de les tropes alemanyes. Stalin havia dedicat grans esforços a liquidar tots els referents supervivents de la revolució de 1917 -amb els Judicis de Moscou, els gulags i fins a la liquidació de la cúpula de l’Exèrcit Roig- i cap a preparar la defensa davant la imminent invasió nazi. Així doncs, durant els primers anys de la guerra es va afeblir el control de part de la burocràcia i van sorgir líders naturals en ple desenvolupament dels combats.

Stalin i els PCs com a bloqueig conscient de les revolucions de postguerra

Des de 1942 els aliats comencen a discutir com evitar que una victòria sobre les potències de l’Eix obrís la porta a revolucions proletàries triomfants. Stalin va recuperar el control de la resistència soviètica per mitjà dels agents de la NKVD i va pactar amb De Gaulle lliurar-li la direcció de la resistència francesa en mans del PCF.

En 1943 es va celebrar la Conferència de Moscou, on els EUA, Gran Bretanya i l’URSS van acordar un full de ruta per restablir el seu control. Aquest passava per establir col•laboració amb Franco, Salazar a Portugal, Darlan -el lloctinent del govern de Vichi en el nord d’Àfrica-, Badoglio a Itàlia i no reconèixer cap possible govern fruit d’un aixecament de masses a Alemanya. Aquest mateix any es dissolia la Internacional Comunista.

Malgrat aquesta política obertament contrarevolucionària, les victòries de l’Exèrcit Roig sobre els nazis represtigiaren enormement els PCs estalinitzats. Una posició que emprarien sense objeccions per a imposar la línia de col•laboració amb les seves respectives burgesies nacionals, el manteniment de l’ordre capitalista i la restauració dels seus Estats. En les conferències de Moscou, Teheran, Ialta o Postdam, es van perfilar els detalls i el repartiment d’àrees d’influència.

Des de 1942 els aliats comencen a discutir com evitar que una victòria sobre les potències de l’Eix obrís la porta a revolucions proletàries triomfants.

Seguint aquests acords, a la França i la Itàlia de 1945 els PC havien de lliurar sense condicions el comandament i el control aconseguit per la classe treballadora a governs encapçalats per representants fiables de la burgesia. A França el PCF, amb Thorez al capdavant, va dissoldre els comitès d’alliberament estesos per tot el país i va obligar les milícies del maqui a integrar-se en l’exèrcit de De Gaulle. A Itàlia, el PCI de Togliatti, va desarmar als partisans que havien expulsat als nazis en una combinació de lluita armada i insurreccions obreres, i va ingressar ni més ni menys que en el govern de coalició del exmariscal feixista Badoglio.

En altres països, com Grècia, el control de la resistència dirigida pel PC i el seu braç armat, l’Exèrcit Popular d’Alliberament Nacional, era gairebé absolut. L’imperialisme britànic es va emprar a sang i foc contra ells, amb el vistiplau de Stalin, per a aconseguir la restauració de la monarquia. Només a Atenes van matar a més de 13 mil comunistes. En casos com Iugoslàvia o la Xina, malgrat la voluntat de Tito o Mao de reeditar aquestes polítiques d’unitat nacional, els atacs dels seus “aliats” antifeixistes nacionals -els chetniks de Mijailovich a Iugoslàvia i les forces del Chiang-Kai-shek a la Xina- els obligarien a avançar en la presa del poder i l’expropiació de la burgesia.

Desactivar la possibilitat de revolucions proletàries va convertir a Thorez i Togliatti en pares fundadors de la IV República de De Gaulle i la República italiana -els “herois de la pàtria” que reivindica Iglesias-, a més d’en ministres dels primers governs d’unitat nacional fins a la seva expulsió en 1947 amb l’inici de la “guerra freda”. És el que, des del PCI, es va denominar com la política del “compromís històric” i que en aquell moment representava una comunió d’interessos entre la burgesia imperialista europea, que veia allunyar-se el perill de la revolució social, i la burocràcia del Kremlin, que podia administrar la seva victòria sobre els nazis sense el perill que una onada de revolucions encoratgés processos de revolució política a l’interior de l’URSS.

El PCE al capdavant de la liquidació de la revolució social i a la recerca del "compromís històric" espanyol

El PCE va ser alhora pioner i tardà en l’aplicació d’aquestes polítiques de rescat de les democràcies capitalistes. Durant la guerra civil es va destacar com l’avantguarda més militant de la contra-revolució en la rereguarda republicana. La seva oposició a la revolució social iniciada després de la derrota del cop d’estat la va exercir posant-se al capdavant d’ofegar-la en sang als carrers de Barcelona al maig de 1937. D’aquesta manera va imposar la seva tesi de “primer guanyar la guerra”. Ho va fer tant per tal de no enemistar a les democràcies capitalistes, com per avortar l’inici d’una onada revolucionària a Europa que fes trontollar el propi domini de la burocràcia soviètica.

El PCE es va oposar a tota temptativa de lligar la lluita armada dels maquis a una política en favor de fer emergir processos vaguístics i d’organització obrera

Al final aquesta tesi es va demostrar totalment impotent davant un exèrcit militarment superior. La desmoralització produïda per l’aixafament de la revolució social va ser un cop dur a les forces morals del bàndol republicà. Va quedar demostrada de nou com la política revolucionària resulta un factor clau en guerres d’aquest tipus. Tal com ja havia passat, aquesta vegada en sentit contrari, en la guerra civil russa, quan la política de repartiment de terres va permetre als bolxevics consolidar l’aliança obrer-pagesa contra la reacció tsarista i la invasió de més d’una desena d’exèrcits imperialistes.

En els primers anys de postguerra, la direcció de la Pasionaria i Carrillo van dirigir la resistència armada del maqui subordinant-la des del primer moment a esperar una intervenció dels exèrcits aliats una vegada conclosa la contesa mundial. El PCE es va oposar a tota temptativa de lligar aquesta lluita armada a una política en favor de fer emergir processos vaguístics i d’organització obrera en les grans ciutats, rebutjant l’exemple del nord italià.

La normalització i reconeixement del govern de Franco pels aliats va convertir en utòpica aquest full de ruta. El PCE acabaria renunciant a aquesta hipotètica intervenció definitivament en 1948, abandonant literalment als maquis de la península a la seva sort i depurant a molts d’ells acusat d’imitar l’exemple de Tito a Iugoslàvia. Va decidir llavors fer un treball d’inserció i construcció en la classe treballadora mitjançant la infiltració del sindicat vertical. Una reeixida tàctica que li permetria convertir-se en el principal partit obrer de l’antifranquisme.

Però aquestes posicions mai les va orientar al fet que la classe treballadora intervingués de manera independent en la lluita contra la dictadura, sinó sempre subordinada a uns anhelats sectors “democràtics” de la burgesia espanyola que mai apareixien.

Des de finals dels 40 van començar a elaborar aproximacions d’allò que a partir de 1956 es va conèixer com la “política de reconciliació nacional”. Una formulació espanyola del “compromís històric” italià. El PCE defensava l’acord amb sectors de la burgesia i el propi règim franquista que apostessin per l’establiment d’un règim democràtic. El moviment obrer ocuparia en aquesta aliança la posició de base de maniobra d’aquest projecte.

La cerca d’aliances va anar variant en les dècades següents. Va passar per numeraris de l’Opus Dei, com Calvo Serer amb qui en 1974 va presentar Carrillo la seva Junta Democràtica des de l’exili, fins finalment els acords amb Suárez en 1977 per a la seva legalització i l’ajust econòmic, i amb l’hereu directe de Franco, Joan Carles I de Borbó, per a l’elaboració i acceptació de la Corona i la Constitució de 1978.

Ascens obrer i contrarevolució democràtica: sense el PCE no hi hauria Règim del 78

En 1937, la Internacional Comunista i les seves seccions a la península ibèrica, el PCE i el PSUC, van sostenir la seva aliança amb la burgesia republicana per acabar amb la revolució social. Entre 1977 i 1978, van conformar una altra amb els vencedors de la guerra civil. Aquesta vegada per detenir l’ascens obrer iniciat després de la mort de Franco. Carrillo volia evitar el risc que s’obrís una situació revolucionària, com la de Portugal en 1974 que tants esforços havia costat al PC portuguès controlar i desactivar.

Allò que en la dècada dels 30 prenia la forma de contrarevolució oberta, en els 70 va prendre la d’una contra-revolució democràtica. Un canvi de règim que evitava el desenvolupament de les tendències a la intervenció i autoorganització de la classe treballadora i posava noves bases d’estabilitat política -el consens del 78- necessàries per a fer passar l’ajust de la crisi dels 70 a la classe treballadora que havien inaugurat amb els Pactes de la Moncloa.

El PCE volia evitar el risc que l’ascens obrer iniciat en 1976 obrís una situació revolucionària com la de Portugal en 1974

El PCE dels 70 va prendre com a referència la història recent del PCF i PCI, admirats pels dirigents espanyols per haver-se convertit en els partits hegemònics de l’esquerra dels seus respectius règims. Ho havien fet gràcies a continuar prestant valuosos serveis als seus Estats, com el rol xovinista del PCF en la guerra d’Algèria o de traïció a la vaga obrera del Maig del 68. Amb els seus secretaris generals, Marchais i Berlinguer, Carrillo va presentar al març de 1977 “l’eurocomunisme”, la nova versió de la política de conciliació de classes dels PCs occidentals que consolidava la seva integració en les democràcies capitalistes.

El PCE, no obstant això, no gaudiria de la mateixa destinació exactament que els seus col•legues eurocomunistes. En el nou règim, el paper del PCF i el PCI estava reservat per al PSOE. El PCE va començar una desfeta sostinguda en vots i militància que no es frenaria fins a l’espècie de “refundació” que va suposar la creació d’Esquerra Unitat al 1986. Secundant-se en un moviment de masses com va ser el de rebuig a l’entrada de l’OTAN, els vells estalinistes dels 50, esdevinguts eurocomunistes en els 70, es van transformar definitivament en un partit de l’esquerra reformista. Per moments més exigent i crític amb els governs social-liberals, i en els últims 20 anys, convertit en la crossa permanent d’aquests en infinitat de governs municipals, autonòmics i ara de l’Estat.

Aprendre de la història: la necessitat de partits revolucionaris en el segle XXI

La gran conquesta de la burgesia espanyola durant la Transició es va veure fortament colpejada per la crisi de 2008. El Règim del 78 va entrar en una profunda crisi orgànica al 2011 amb diferents bretxes que fins abans de la pandèmia no havien aconseguit tancar. Des de la qüestió territorial, fins a la fi del bipartidisme sense un recanvi estable, passant pel qüestionament cada vegada major d’institucions com la Corona. La crisi sanitària, social i econòmica que obre el coronavirus promet aguditzar aquest escenari molt més.

Torna a estar inscrit en la situació, tant a l’Estat espanyol com a nivell mundial, la possibilitat que emergeixin nous fenòmens polítics -per dreta i per esquerra- i majors resistències, lluites i fins a processos revolucionaris de la classe treballadora i els sectors populars. Seria més aviat una anomalia històrica que no succeís així, tenint en compte els enormes patiments que ens tractaran d’imposar en forma de desocupació, precarietat, pobresa i nous ajustos per pagar la factura que deixi el nou rescat als capitalistes que ja ha posat en marxa l’actual govern “progressista”.

Superar aquestes velles tradicions és urgent i vital, i només és possible avançant a posar en peus partits revolucionaris

Els estats capitalistes necessitaran de nous “metges de capçalera”. Per això, no és gens estrany que escoltem lloances i fins a certa nostàlgia pels del passat de part dels qui aspiren a jugar el mateix paper. No obstant això, a diferència dels seus predecessors, avui no hi ha res semblant al que van representar els PCs europeus de postguerra o el PCE dels 70. La seva política d’auxili als capitalistes i els seus estats no hauria pogut imposar-se sense la forta implantació en la classe treballadora i el prestigi reeixit en la lluita contra el feixisme i la resistència a la dictadura franquista.

Ni Podemos, ni el PCE o IU, tenen una cosa semblant, més enllà de les seves bones relacions amb les burocràcies sindicals. La seva capacitat de foc la conforma el seu pes institucional, la projecció mediàtica, la cooptació des de l’Estat de referents i sectors de moviments socials i els llaços citats amb una burocràcia sindical desprestigiada, encara que amb encara capacitat de control. Això va poder servir per a contenir i desviar el cicle de lluites anterior, iniciat amb el 15M, però pot resultar insuficient si han de fer front a processos més aguts com els que avancen en altres latituds exemples com el procés revolucionari xilè o la recent vaga dels transports de França.

Davant d’esdeveniments com aquests, hem tornat a veure al reformisme en acció. Com el PC xilè tractant de desviar les enormes mobilitzacions a acords de palau per una nova constitució o a Melenchon cridant a no ser bel•ligerants amb Macron mentre duri la crisi sanitària. A l’Estat espanyol veiem a Iglesias, al costat del ministre “comunista” Garzón, al capdavant del govern que s’ha negat a mesures tan elementals com intervenir la sanitat privada sense compensació o imposar impostos especials als guanys capitalistes i grans fortunes.

Superar aquestes velles tradicions és urgent i vital, i només és possible avançant en aixecar partits revolucionaris. L’absència o extrema feblesa d’aquestes organitzacions va ser el Taló d’Aquil•les de desenes de revolucions en el segle XX. Des de la CRT ens hem dirigit recentment als grups de l’esquerra revolucionària que comparteixen aquesta perspectiva per fer passos a posar en les bases per a un partit unificat en aquesta direcció.

Necessitem un pol revolucionari així, que hauria al seu torn de dirigir-se a altres sectors de l’esquerra. Com aquells joves i treballadors que han fet una experiència amb el reformisme i el seu paper de gestors de les polítiques de rescat als capitalistes, i estan buscant una alternativa en clau rupturista i revolucionària. O aquells grups que en els últims anys van decidir sumar-se a aquest ressorgir del reformisme d’esquerra -sent part de projectes del tipus Podemos o els Comuns com va fer Anticapitalistes- perquè trenqui definitivament amb les il•lusions en la gestió de l’Estat capitalista i a recrear nous projectes polítics comuns entre reformistes i revolucionaris. O també a sectors d’altres tradicions, com l’esquerra independentista basca o catalana, perquè trenquin amb la seva estratègia de “unitat popular” amb sectors de la burgesia democràtica o independentista.

Evitar que els reformistes del segle XXI puguin preparar-se per jugar el mateix rol reaccionari que els seus homòlegs del segle XX en les seves diferents expressions, és una tasca de vida o mort. Més encara en un moment en el qual el capitalisme es mostra cada vegada més com un sistema que ens condemna a un horitzó immediat signat per la pobresa extrema, la super explotació i la destrucció de l’ambient i la salut.

Bibliografia:
“Estrategia socialista y arte militar” Cap. 5 Guerra y política. Matías Maiello y Emilio Albamonte. Ediciones IPS 2017
“Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista” Secundino Serrano. Temas de Hoy. 2001
“Teoría y práctica democrática en el PCE (1956-1982) Jesús Sánchez Rodríguez. FIM Historia. 2004

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic