http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Deu mesures per a una desescalada racional i favorable a la classe treballadora
EsquerraDiari.cat

El govern anuncia una desescalada, regida més pels interessos empresarials per a reprendre la “normalitat” dels seus guanys que per criteris racionals i científics que evitin un rebrot. La crisi social i econòmica escala contra les condicions de vida de les traballadores i treballadors.

Ver online

Foto: Diògenes Izquierdo

1.Test massius i mesures de confinament selectiu
Des del començament de la pandèmia les mesures del govern han estat com les d’un explorador que intenta navegar mars agitats sense brúixola. Sense realitzar test massius des del començament, s’ha recorregut al confinament massiu de la major part de la població, sense saber qui estava contagiat i qui no. Fins i tot moltíssima gent que va tenir símptomes i febre durant diversos dies mai va ser testada, ni tan sols ara, per a saber si van tenir o no el virus, si ja tenen immunitat, etc.

Ara que s’inicia la desescalada, la falta sistemàtica de test és fins i tot més perillosa. Com començar l’activitat laboral en sectors no essencials sense identificar quants treballadors són portadors del virus actiu (que pot contagiar) fins i tot sent asimptomàtics?

Aquesta desescalada “a cegues”, sense test massius, posa en risc a tota la població, amb la possibilitat d’un rebrot encara més dur que el pic anterior.
Per això exigim test massius, per a tot el personal sanitari i per a totes les persones que han tingut símptomes o han estat en contacte amb alguna persona amb símptomes, per a saber si ja han tingut el virus. Aquests testatges hauran d’estendre’s de manera periòdica a totes les persones que es reincorporin a treballar en llocs on estaran en contacte amb persones de risc, etc.

Les apps de monitoratge que ja estan aplicant en diversos països només poden ser efectives si s’implementen test massius de manera freqüent a totes les persones que presenten símptomes o que hagin estat en contacte amb persones amb símptomes.

2. Màscares gratis per a tots
El govern primer assegurava que les màscares no eren necessàries, ara diu que són obligatòries en el transport públic. Una altra vegada, els criteris que usen en aquesta crisi no són científics, sinó que estan regits pel pragmatisme i la negativa a posar tots els recursos en disposició de combatre el virus. Això es podria haver fet des del començament, intervenint les fàbriques tèxtils per a posar-les a produir milions de màscares i confiscant tot el material sanitari necessari, per a evitar l’especulació amb els preus.

Ara, mentre el govern de la Comunitat de Madrid anuncia que repartirà màscares gratis per a les persones amb targeta sanitària, el personal sanitari dels hospitals continua denunciant que no compten amb màscares suficients.

3. Informació clara sobre les dades de transmissió comunitària i acabar amb els controls policials de la població

Des del començament de la crisi, la informació ha estat parcial i confusa. Com es podien donar dades de contagis dia a dia, si ni tan sols es testava a les persones que estaven malaltes a les seves cases amb símptomes notoris? Com confiar en les dades de morts oficials, si al principi no es comptabilitzava a les persones que morien en les residències?

Mentrestant, amb l’Estat d’alarma, la policia i la Guàrdia civil tenen barra lliure per a continuar multant o detenint a les persones al carrer, obviant les dificultats per a mantenir el confinament en molts barris populars, en condicions d’amuntegament de les famílies. N’hi ha prou de “Estat d’excepció” sota control militar i policial. Denunciem que mentre milions de persones estan obligades a anar a treballar, s’han suspès els drets elementals de manifestació i reunió.

4. Inversió extraordinària en l’atenció primària i urgències

Ja hem vist a llocs com la Comunitat de Madrid, que, una vegada passat el pic més agut de morts, no s’han renovat els contractes de milers de sanitaris que van estar reforçant l’atenció als hospitals. Es prepara així un retorn a la “normalitat” de la desfinanciació de la sanitat pública, en la qual la “normalitat” és la falta de personal suficient, la falta de llits d’UCI, de EPIS i de respiradors.

És urgent reforçar la sanitat pública, tant en atenció primària com en urgències, amb la contractació massiva de persona sanitari i la incorporació d’estudiants d’infermeria i de medicina com a auxiliars, que no cobrin en cap cas per sota dels convenis de personal laboral sanitari i que passin a plantilla fixa de tot el personal contractat. Al seu torn és necessària una inversió pressupostària extraordinària en la sanitat pública, per a revertir anys de desfinançament i buidament.

5.Intervenció immediata i estatització sense pagament de les residències d’avis

Les residències d’ancians han estat un dels focus del contagi i compten amb el tràgic rècord de major quantitat de morts, superant el 50% dels morts comptabilitzats en l’Estat espanyol. Un article publicat a CTXT explica que: “Segons les últimes dades publicades per l’IMSERSO, dels 5.457 centres residencials que hi ha a Espanya, prop d’un 75% són de titularitat privada. És a dir, més de 4.000 centres pertanyen al sector privat, mentre que a penes arriba a 1.400 el nombre de residències públiques. El sector, integrat per més de 150 gestores de centres i serveis, va aconseguir uns ingressos superiors a 3.500 milions d’euros en 2016 a Espanya, segons dades d’Alimarket. Tres anys després, en 2019, el negoci de l’atenció a majors mou més de 4.500 milions d’euros a l’any i no deixa d’augmentar”.

Aquestes residències privades, en mans de fons voltors com Azora, grans multinacionals com la francesa DomusVi (amb 25.000 llits i 198 residències en tot l’Estat) o les constructores espanyoles ACS, Sacyr i Eulen, mantenen el seu personal sota condicions de precarietat (en la seva majoria són treballadores) i als usuaris del sistema en condicions penoses.
La cura de les persones majors no pot ser un negoci, les seves vides valen, encara que els capitalistes els considerin “material descartable”. Per això plantegem la nacionalització sense indemnització de tot el sistema de residències privades, sota control del personal sanitari.

6.Llicències pagades per a les persones que han de cuidar nens

La desescalada laboral, mentre segueixen tancades les escoles, torna a plantejar el problema de qui cuida als nens. És necessari establir llicències pagues al 100% per a totes les persones que han de cuidar, que majoritàriament solen ser les dones treballadores. També és fonamental la garantia d’educació infantil des de 0 anys, gratuïta, per a totes les persones que ho necessitin.

7.Prohibició d’acomiadaments

Enmig de la “desescalada”, la desocupació està escalant a una velocitat sense precedents. Als més de 3 milions d’aturats previs a aquesta crisi, s’han sumat 1 milió de nous acomiadaments al març, 4 milions de suspesos mitjançant ERTOs -que molts poden convertir-se en EROs o tancaments en els pròxims mesos-, 2 milions de persones sense ingressos i 1,5 d’autònoms en cessament d’activitat.

En el cas dels ERTOs, que s’han estès fins a juliol, són veritables subvencions públiques a les empreses, que s’estalvien el pagament dels salaris a les plantilles. Mentrestant, els treballadors “retallen” de la seva butxaca, perquè només reben el 70% del salari. A més, les patronals han aconseguit nous beneficis, flexibilitzant les condicions per a poder acomiadar una vegada que s’acabin els ERTOs. Ara les empreses podran realitzar acomiadaments quan conclogui l’ERTO per força major. En el nou acord signat entre el govern, la CEOE i els sindicats es permetrà que empreses relacionades amb el turisme, l’hostaleria o l’oci o altres activitats “estacionals” puguin acomiadar als seus treballadors, encara que s’hagin acollit a un ERTO per causa major derivat del coronavirus, amb tots els beneficis que això va suposar.

Davant aquesta veritable estafa patronal, una mesura d’urgència és la immediata prohibició d’acomiadaments, almenys per un any i prorrogable, en totes les empreses. Els empresaris han acumulat fortunes en els últims anys. Ara que hi ha crisi la volen descarregar sobre els treballadors. Ningú ha de quedar sense treball enmig d’aquesta catàstrofe social. Tota empresa que tancament o acomiadi ha de ser ocupada pels seus treballadors, per a exigir el seu estatització sota control obrer.

8.Repartiment de les hores de treball sense reducció salarial

Davant un panorama de milions d’aturats, s’imposa lluitar per repartir les hores de treball entre totes les persones que busquen ocupació. La reducció de la jornada laboral permetrà una millor conciliació laboral i familiar, millors condicions sanitàries per a tota la població, i la incorporació de les persones desocupades al món laboral. Això ha de fer-se sense reduir el salari, mantenint un salari mínim al nivell de la canastra familiar.
Al mateix temps, els comitès d’empresa han de tenir capacitat de controlar les activitats de les empreses, per a evitar qualsevol tipus de buidament, acomiadaments o empitjorament de les condicions laborals.

9.Impostos a les grans fortunes i expropiació de la fortuna de la corona

Els capitalistes ja han guanyat fortunes durant l’última dècada i ara continuen rebent rescats i ajudes per part dels Governs. Perquè no sigui la classe treballadora la que pagui aquesta crisi, exigim que s’imposi un impost del 20% a les grans fortunes, s’expropii la de la Família Reial, un impost del 50% als beneficis del 2019 de l’IBEX35 i un altre a la banca per a recuperar els diners del rescat. Això donaria de manera immediata 100 mil milions per a poder afrontar els primers cops de la crisi econòmica. Que les empreses estratègiques i la banca siguin nacionalitzades sota control dels seus treballadors i es paralitzin els pagaments d’interessos del deute.

10. Que els sindicats trenquin la “pau social” amb el govern.

Necessitem un pla de lluita unificat per un programa d’emergència obrera davant la crisi. Les direccions sindicals de CCOO i UGT estan garantint un veritable pacte social al govern, signant acords amb la CEOE per a flexibilitzar les condicions d’acomiadament després dels ERTOs i altres mesures, com han fet al llarg dels últims anys. Necessitem recuperar les organitzacions sindicals per a la lluita de les treballadores i treballadors, des de cada lloc de treball, impulsant assemblees i mesures de lluita pels nostres drets.

Avui un pla d’emergència que faci pagar la crisi a les grans fortunes i empreses per a atendre la crisi sanitària i social no és una opció, és una condició que defineix la vida o la mort de milers de persones.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic