L’estat d’alarma i la crisi revelen la brutal desigualtat del sistema capitalista. Enmig de tota la crisi econòmica, sanitària i social supuren les enormes contradiccions socials. El Covid-19 i les seves conseqüències més immediates no colpegen de la mateixa manera si vius en un país o un altre, resideixes en un barri o un altre, si ets home o dona i si tens un origen o un altre.

La situació dels immigrants sense papers a Europa destapa no sols la brutalitat del sistema i la barbàrie que genera sinó també la hipocresia dels governs, fins i tot d’aquells que avui es proclamen progressistes.

La població immigrant està més subjecta a la precarietat, té major risc de desocupació i davant una situació com la que vivim el racisme institucional mostra la seva pitjor cara. Sense possibilitat d’accedir a cap mena de renda i exposant-se al control policial al carrer, en molts casos.

Aquesta situació, així com els decrets i modificacions en la legislació que han obert una finestra a la regularització en alguns països europeus com Portugal o Itàlia han obert el debat. Repassem les diferents propostes cap a la regularització. Vegem els casos de Portugal, Itàlia i aquells estats que ni tan solsi s’ ho plantegen.

Hipocresia progressista

Primer va ser Portugal. «El govern de Costa regularitza a tots els immigrants» . Aquest va ser el titular de la majoria dels mitjans progressistes a tot el món. Però veritablement Portugal va regularitzar a tots els immigrants? La realitat és que no. Existeixen dos grans límits en la regularització a la portuguesa que es mostren només en passar en alguns dels articles que parlen sobre el tema.

Un límit important de la regularització portuguesa és que només es faria efectiva per als qui haguessin sol·licitat prèviament el permís de residència. És a dir, resolia de manera automàtica els casos que estiguessin pendents de resolució pel SEF (Servei d’Estrangers i Fronteres).

Aquesta condició excloïa a la majoria dels immigrants més pobres, els que tenen un treball informal i a causa d’això ni tan sols han tingut la possibilitat de sol·licitar la regulació. Són tots aquells que treballen en el camp, com a venedors al carrer o en serveis domèstics i no gaudeixen d’un treball formal, és a dir, la majoria. Aquells que sofreixen major racisme institucional i persecució, i que ni tan sols tenen possibilitat d’accedir als circuits burocràtics de l’estat.

L’altre gran límit de la mesura adoptada pel Govern de Costa és que aquesta regularització no s’atorga de manera permanent sinó només per un temps determinat. En concret, té una ràpida caducitat: el 30 de juny. Què ocorrerà després? La realitat és que, excepte ampliació de termini, de la qual no hi ha notícia, tot tornaria al seu estat anterior.

En el cas de Portugal la motivació d’aquesta ’regularització expressa’ no tenia una intencionalitat directament econòmica o de mercat, sinó que arribava per l’enorme pressió social. Però el Govern va maniobrar prou perquè aquest reclam acabés convertint-se en una mesura clarament excloent per a la majoria.

Regularitzacions al servei del mercat

Ara Itàlia se suma a les propostes de regularització, però el cas d’aquest país és diferent. El govern que presideix Conte compost pel Partito Democràtic (PD) i el Movimento 5 Stelle va aprovar aquest dijous el Decret Rilancio (traduït: Decret Rellançament), un pla pensat per a reactivar l’activitat econòmica del país, amb una dotació de 55.000 milions d’euros dirigits a donar resposta a les dificultats econòmiques vinculades a la crisi de la pandèmia i a salvar a les grans patronals.

En el marc d’aquest decret que tracta de beneficiar als grans empresaris, s’inclou una regularització parcial de les persones sense papers centrada en les necessitats del mercat de treball. El decret està dirigit a la regularització d’aquells immigrants que treballin o tinguin experiència en sectors essencials de l’economia italiana. Però no sols, sinó aquells essencials que se sostinguin majoritàriament en el treball d’immigrants.

És el cas del sector agrari fortament colpejat per les restriccions de mobilitat tant internes com internacionals. S’estima que a Itàlia en el que va d’any s’han perdut 300.000 treballadors del camp, la majoria d’ells temporers que arribaven de països de l’est d’Europa com Romania i Bulgària. Els grans propietaris de la terra vénen pressionant al govern per a permetre de manera excepcional un marc que obri la mobilitat necessària de la mà d’obra per a no perdre els seus beneficis.

Milers d’immigrants sense papers a Itàlia viuen sota un règim racista i una legislació xenòfoba que en el context d’estat d’alarma els obliga a viure en una situació molt més estricta de clandestinitat. Ara les patronals exigeixen al govern que creï un nou marc perquè aquests treballadors puguin moure’s de temporada en temporada i de província en província per a satisfer les exigències de la producció agrícola.

Les patronals del camp que es recolzaven en l’explotació dels indocumentats ara veuen perillar els seus beneficis. Però no sols elles, la llarga cadena del mercat de l’alimentació que va des dels productors agrícoles, passant pels intermediaris fins a les grans cadenes de supermercats exigien la regularització dels sense papers en veure perillar els seus enormes negocis. Tota una cadena basada en salaris de fam, treball a preu fet i situacions d’esclavitud moderna en la qual viuen els immigrants del camp.

La regularització a la italiana està pensada per a resoldre les necessitats del mercat i per tant només aspira a regularitzar a un nombre determinat d’immigrants, els necessaris per a salvar el mercat primari. No casualment, la xifra prevista pel govern coincideix amb l’estimació abans esmentada. El Govern preveu regularitzar a unes 500.000 persones (200.000 cuidadores i treballadores domèstiques i 300.000 treballadors agrícoles).

Davant aquesta mesura liberal i més que qüestionable, sectors, agrupacions i activistes sense papers han iniciat una campanya: Siamo qui! Sanatoria Subito!, Som aquí! Regularització ja!, que exigeix la regularització per a tots sense condició i que vol fer veure com els riscos sanitaris i de la precarietat afecten amb major força als sectors més exposats de la societat, com els migrants.

I aquells que ni tan sols li ho plantegen: el cas del Govern espanyol

Les regularitzacions parcials de Portugal i Itàlia, així com l’agudització d’aquesta crisi han obert el debat. Aquests dos Estats i els seus models són ara com ara una excepció. La majoria ni es plantegen la possibilitat d’una regularització parcial que té el perill de ’establir precedents’.

És el cas del Govern del PSOE-Unides Podem que ha demostrat una absoluta indiferència cap al drama que avui viuen els sectors d’immigrants, tancant l’orella a les exigències de centenars de col·lectius socials.

Amb l’arribada de la crisi del Covid-19 diferents iniciatives i campanyes s’han desenvolupat per a visibilitzar la situació de vulnerabilitat dels sense papers i per a tractar de barallar per una consigna vital, la regularització. És el cas de la campanya #RegularizaciónYa a la qual s’han sumat desenes de col·lectius, agrupacions i sindicats de treballadors sense papers.

Regularització immediata, abolició de les Lleis d’estrangeria, tancament dels centres d’internament per a estrangers i acabar amb la precarietat: reclams elementals avui més enllà de les fronteres.

Amb l’avanç de la crisi, en la qual les previsions no són gens esperançadores i davant la qual els diferents Governs volen fer-nos pagar les conseqüències als més vulnerables, l’única solució possible passa per sumar les demandes de tots els sectors explotats i oprimits per a aconseguir imposar una sortida que faci que la crisi la paguin els capitalistes.