Sóc la Laia Forner, tinc 35 anys i sóc auxiliar de geriatria en una residència de gent gran petitona de Barcelona. I si, sóc part d’aquesta gran massa de població que s’ha situat en primera línia en temps de pandèmia.

Just un dia després de conèixer-se que el personal de les residències d’avis i àvies també rebrà una compensació del Govern de la Generalitat per la seva exposició enfront la Covid-19, començaven a sortir tots el dubtes al sector. De la mateixa forma que passa amb el personal sanitari als hospitals.

Et pot interessar: Milions per a la privada, compensació única per als sanitaris: i el 5% per quan?

Segons el departament de Salut de la Vergés, la retribució serà en funció de les places públiques que tingui cada residència en concret i també depenent de la categoria del personal.

Què vol dir això? És que les plantilles dels centres privats o amb un nombre limitat de places públiques no han patit les conseqüències del coronavirus? Centenars de companyes s’han contagiat i totes, absolutament totes les auxiliars i demés personal hem hagut de treballar en unes condicions laborals pèsimes. La manca de material de protecció: EPIs, guants, gel desinfectant o mascaretes, i sobretot la reutilització de tots aquests estris ens ha exposat com un dels sectors més indefensos.

I què passa amb les categories? És que el personal de neteja no està contemplat en aquesta compensació? Les companyes han estat també exposades des del moment en que comparteixen amb nosaltres els mateixos espais i, sobretot, tenint en compte que en moltes residències son elles les que han hagut de passar-se hores i hores netejant les zones aïllades. No s’entén que hi hagi una divisió de la plantilla discriminatòria. I el mateix passa amb el personal de cuina.

En molts casos el personal de les residències privades son els que pateixen un major grau de precarietat laboral. Ja que, com s’ha vist durant aquests mesos, el sector de les cures a la gent gran és un filó que reporta ingents beneficis als grans capitalistes a costa d’una mala qualitat per als residents i nules condicions laborals per a les plantilles.

Et pot interessar: Residències sota BBServeis, una tomba per als nostres ancians

Molt abans de la pandèmia a les residències les condicions laborals ja eren d’una precarietat insostenible. Les jornades eren interminables amb horaris de més de dotze hores, plantilles reduïdes al mínim en els moments de major càrrega de treball com són les higienes o les mobilitzacions, i amb tasques que no pertoquen a les auxiliars com l’atenció més cognitiva cap als residents, el servei de bugaderia o en molts casos també la neteja i l’ajuda a cuina. Mentre, els empresaris s’emportaven els seus bons calerons que paguen les families per necessitats tant bàsqiues com el dret a l’atenció dels més grans. Una situació però, que amb l’emergència del coronavirus s’ha multiplicat per mil.

Et pot interessar: Hem dit NO a doblar torns, ens exposa a infectar-nos a nosaltres i als avis

És per això que aquesta retribució única ha d’anar dirigida cap a tot el sector de les residències, indiferentment de si són públiques, privades, concertades o amb ajudes públiques. Però sobretot dirigida cap al conjunt de tota la seva plantilla.

Però allò més important avui és organitzar-nos en un sector altament feminitzat com el nostre, on es treballa a destajo, amb condicions d’explotació, gairebé sense descansos i per quatre xavos que no ens arriben ni perquè les nostres families arribin a final de mes. Tot perquè l’empresa s’ompli les butxaques a costa dels nostres avis i les seves famílies.

Per acabar amb aquesta precarietat laboral ens cal lluitar per mesures bàsiques com és l’exigència, encara avui i fins que no hi hagi un vacci per fer front a la Covid-19, de tests per a tot el personal sanitari, inclòs les que treballem a les residències.

Et pot interessar: Nosaltres també lluitem a primera línea: Diari d’una auxiliar de residència en temps d’Estat d’alarma [II]

Però és urgent també prendre mesures excepcionals com és que totes les residències privades passin a ser públiques, sense cap compensació econòmica, i gratuites per a les families que es troben sense recursos. Aquesta és l’única forma en que un servei tant bàsic com és la cura dels més gran no es converteixi en un negoci milionari per uns pocs rics i que siguin ells els que paguin aquesta nova crisi.