Aquest pla es finançarà a través del voluminós fons de reconstrucció europeu, que aconseguirà els 750.000 milions d’euros a gastar en dos anys, segons el que es preveu en total per al conjunt dels estats de la UE, amb una distribució de 500.000 milions en subsidis i 250.000 milions en préstecs. D’aquests, a l’Estat espanyol li correspondrien 140.000 milions, repartits entre 77.324 milions en ajudes directes i 63.122 milions en crèdits

El pla d’inversions per a la reconstrucció previst pel Govern de PSOE i Unides Podemos, que s’enviarà a Brussel·les per a acollir-se al fons europeu de recuperació, suposa un volum de despesa del 12% del PIB de 2019: 150.000 milions. D’ells, el 51% de la despesa no tindrà repercussió directa sobre el deute per tractar-se de subsidis directes. Però almenys un 45%, 63.122 milions que es rebran en forma de préstecs, sí que engreixaran el nivell de deute al qual caldrà fa front a partir de l’any 2022. El Banc d’Espanya, de fet, preveia en un informe recent la necessitat de realitzar retallades en despesa pública per l’endeutament desaforat de l’Estat espanyol per la crisi del Covid-19. Retallades que xifrava en almenys 6.000 milions d’euros anuals durant deu anys, aconseguint una retallada total de 60.000 milions d’euros, molt més del que van retallar Zapatero i Rajoy durant la crisi financera de 2008. Però aquests càlculs del Banc d’Espanya van ser anteriors a la previsió de les inversions a implementar ara per 150.000 milions, per la qual cosa els nous plans suposaran més exigències de retallades pressupostàries i reformes estructurals encara més profundes.

La inversió prevista a aquest pla aconseguirà ni més ni menys que el 6% anual. En realitat, serà una mica més si tenim en compte la caiguda del PIB prevista per a 2020 que depenent dels escenaris pot anar del 9%, segons l’escenari més optimista, al 15,1%, el més pessimista, tots dos diagnosticats pel Banc d’Espanya. Per la qual cosa és fàcil que el volum de despesa d’aquest pla de reconstrucció sobre el PIB seria encara major. I, per tant, una factura més elevada a liquidar amb els creditors.

L’enorme deute avantsala de futures retallades en les despeses socials

El primer que hem d’observar en quant a les conseqüències d’aquesta enorme injecció de diners de la UE és que implicarà com a mínim, depenent de la condicionalitat del que poden suposar els subsidis, un increment del deute públic de 63.122 milions d’euros que es materialitzaran via préstecs. A aquest import caldria afegir-li els 10.000 milions que caldrà finançar per fora d’aquests fons europeus, atès que el fons previst pel Govern de PSOE i Unides Podemos excedirà en aquest import el total que rebrà l’Estat espanyol; en conseqüència, suposa incrementar el deute públic en 73.122 milions d’euros de cop. O cosa que és el mateix sola la inversió prevista sobre la base de les ajudes en forma de préstecs de Brussel·les implicaran al voltant d’un 7% de PIB de 2020.

Cal considerar, a més, les conseqüències relatives als subsidis directes per import de 77.324 milions d’euros, l’altra part que compon el fons dels 140.000 milions de rescat europeu. És segur que no suposarà devolució de deute, però sí alguna cosa molt pitjor, com són les famoses exigències de reformes estructurals. Com ara retallades en les pensions, en serveis socials, en drets laborals. Alguna cosa que va de seu, atès que els creditors pretendran amb tota seguretat que s’elevi costi el que costi el superàvit primari, és a dir, els diners excedents abans del pagament del deute. I això només es podrà aconseguir amb retallades i creixement econòmic, aquest últim sobre la base del que fa competitius a sectors essencials de l’economia espanyola com el turisme, la construcció o la pròpia indústria, amb baixos salaris i precarietat generalitzada.

A tot això, cal afegir l’enorme despesa que l’Estat espanyol ha utilitzat ja per a fer front a la crisi generada per la pandèmia sanitària del Covid-19 i que ja a principis del mes de maig es xifrava en 35.000 milions d’euros. Fonamentalment despeses destinades al salvataje dels empresaris en forma dels ERTE, moratòries i suspensions en paga d’impostos i seguretat social. Al que caldria agregar la suma dels 100.000 milions de crèdits avalats per l’Estat a les empreses en un 80% per a les pimes i un 70% per a les grans empreses. El que implica que si no paguen ho cobrirà l’Estat amb el que les empreses no correran riscos amb aquests crèdits i que els bancs tenen el gran negoci assegurat.

També cal tenir en compte, el molt elevat deute de partida per la qual la UE ja havia reprès a l’Estat espanyol abans de la crisi sanitària generada per la pandèmia per incomplir les regles fiscals europees. Brussel·les havia conclòs en un informe que en 2019 que el deute espanyol es “va desviar de manera significativa” de la senda marcada a mitjà termini per la UE per al seu deute públic. L’Estat espanyol va tancar l’any passat al final amb un dèficit públic del 2,8% enfront del 2% que s’havia compromès amb Brussel·les. I un deute del 95,5%.

Els càlculs a partir de tota la situació agreujada ara per la crisi del Covid-19 impliquen unes previsions de deute que podrien aconseguir el 120% i un dèficit que podria arribar al 14%. Són nivells de deute i de dèficit molt superiors als aconseguits amb la crisi financera de 2008 i tots coneixem les conseqüències en retallades socials. I tot amb una enorme reducció dels ingressos fiscals de l’Estat conseqüència de la crisi que el propi Govern situava en una pèrdua de 25.700 milions, una caiguda només del 5%, el 50% de la caiguda econòmica prevista en el mínim. Si bé tots els analistes augmenten considerablement aquesta xifra.

Fons per a les grans empreses multinacionals i retallar drets laborals

En realitat, aquests 150.000 milions d’inversió, que es pretén que aconsegueixin els 500.000 milions d’euros gràcies a la participació del capital privat, aniran dirigits fonamentalment a assegurar els negocis de les grans empreses dels sectors més afectats per la pandèmia i a facilitar un enorme atac sobre els drets laborals dels treballadors.

Així, l’esborrany del projecte d’inversions elaborat per la ministra Nadia Calviño planteja que resulta: “necessari posar en marxa com més aviat millor un Pla d’Inversions i Reformes que giri entorn d’un conjunt de projectes tractors amb gran capacitat de transformació i modernització de la nostra economia i societat”. Això implica que seran les grans empreses les locomotores que desenvolupin l’impuls inversor generat per la inversió pública, per ser aquestes les úniques amb capacitat per a assumir la direcció del volum d’aquestes inversions que s’escometran. Des d’aquí els fons aniran lliscant-se a manera de xarxa feia tota l’estructura productiva que depèn de l’activitat precisament d’aquestes grans empreses.

Les mesures concretes que s’identifiquen en l’esborrany suposen una enorme precarització laboral de la qual es beneficiaran enormement les grans empreses i el conjunt dels empresaris a costa dels treballadors. Es descriuen com a mesures a adoptar: “L’extensió del suport públic als ERTE, l’impuls de l’ajust d’ocupació en hores i no treballadors, la distribució irregular de jornada al llarg de l’any i l’adopció d’un pla urgent de formació, reinserció i reorientació professional per als treballadors dels sectors que no recuperin totalment l’activitat”. A això cal unir-li l’ajuda a sectors empresarials amb suports econòmics molt quantiosos com és el cas del sector de l’automòbil al qual ja se li ha assegurat ni més ni menys que 3.750 milions d’euros, més que tots els costos d’un any de l’Ingrés Mínim Vital. I a l’espera que es defineixin les ajudes al sector turístic i a l’aeronàutic, entre altres, que ja l’estan exigint, i encara que no han estat quantificades, pel seu volum de negoci, aconseguiran segurament xifres similars.

El projecte, a més, introdueix altres elements de clares agressions als drets dels treballadors. Incloent l’amenaça d’un Estatut dels Treballadors per al segle XXI, això sabem per experiència que implica retrotreure’ns al segle XIX més aviat en drets. I també s’inclou la intenció d’una reforma de les pensions, això sí, dins del Pacte de Toledo i sense concretar més. Però ja sabem el que significa, noves retallades en les pensions.

Els empresaris, per part seva, han iniciat l’ofensiva expressada en unes trobades organitzades per la CEOE, dilluns passat, encapçalats per totes les grans empreses de tots els sectors econòmics per a deixar clares les seves exigències al Govern, en l’àmbit de la reforma laboral (per a mantenir-la i aprofundir-la), facilitar incentius a la inversió i aprovar estímuls fiscals per a les empreses perquè “les empreses són les que han de liderar el futur i posar en marxa la reconstrucció econòmica i social del país”, va assenyalar Antonio Garamendi, president de la CEOE a l’inici de la primera jornada de les trobades.

Et pot interessar: Les empreses de l’IBEX volen fons públics per a socialitzar pèrdues i assegurar els seus beneficis

A més de sol·licitar l’ampliació dels ERTE fins al mes de desembre ni més ni menys. Una cosa en la qual han coincidit els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT les cúpules de la qual han sol·licitat casualment la mateixa petició que les grans empreses sobre el manteniment dels ERTE al Govern de Pedro Sánchez, i que deixa ben clara la degeneració burocràtica dels sindicats de CCOO i UGT, incapaces de plantejar cap lluita seriosa. Ni tan sols la derogació de les reformes laborals de Rajoy i Zapatero que la van deixant a les calendes gregues, signant el que faci falta amb la patronal sense exigir res a canvi.

Davant aquesta situació, es fa imprescindible impulsar la mobilització independent i unitària de la classe treballadora al carrer, per a aixecar un programa d’emergència social de caràcter anticapitalista i de classe que desbordi a la burocràcia sindical perquè es modifiqui la relació de forces de cara a aconseguir que la crisi la paguin els capitalistes.