|
Foto/@LubCynthia / Las Kellys, 8 de març, piquet de vaga a les portes del Grand Hotel Central.
“No esperarem a l’agenda ministra de 2.030 per a fer efectius els nostres drets. La vida és més que urgent”, anuncien amb tota la seva contundència en les seves xarxes.
La pandèmia s’ha deslligat de manera letal, però en forma de precarietat i acomiadaments massius per a Las Kellys: el 95 per cent dels hotels venia subcontractant a les cambreres de pis, per tant només el 5 per cent han estat sota contracte fix i de plantilla no externalitzada. Això vol dir que un 5 per cent està amb ERTOs i la gran majoria -sota contractes d’obra i servei- en EROs. Els hotelers les van acomiadar des del primer dia de l’Estat d’alarma amb l’argument que hi ha baixa producció, ja ni tan sols per la causa del coronavirus. Aquests acomiadaments han estat fulminants per a les treballadores, ja que la majoria no ha tingut dret a l’atur o se’ls ha consumit després de tants cops accomiadades.
“La gent ens pregunta: Què puc fer per vosaltres? Com puc ajudar? d’entrada acompanyar-nos a les concentracions enfront del Gremi d’Hotelers”, expliquen en un tuit.
Miriam, en diverses ocaciones ha explicat quins són els objectius de la Llei Kelly: “Nosaltres exigim la Llei Kelly i la continuem exigint. Prohibiria la subcontractació d’una activitat pròpia, no només a nosaltres, sinó a totes les treballadores i els treballadors esencials. Per exemple, les netejadores dels hospitals, haurien d’estar cobrant com un sanitari i no ser pagades per una subcontracta fent jornades de dotze a catorze hores, i cobrant baixíssims sous, això és explotació. Perquè en faltar personal aquestes treballadores estan doblant el torn. Per això també seria molt important derogar les reformes laborals per a acabar amb tanta precarietat que hi ha ara mateix, que el govern mai ha fet, encara que ho va prometre, però ens menteix”.
Mentrestant, el dijous 18 de de juny el president Pedro Sánchez anunciava un nou Pla d’Impuls al Turisme del Govern que destinarà 4.262 milions d’euros ja que considera “decisiu” recuperar el sector turístic i ja que "No només és un pilar de l’economia sinó forma de vida”.
Enfront de la crisi del cornavirus, les seves primeres mesures van apuntar a un veritable pla de rescat milionari a les grans empreses i la banca, al costat d’una línia de finançament específic de milions d’euros per a les empreses del sector turístic. Només a la ciutat de Barcelona, una de les ciutats turístiques per excel·lència, el turisme va rebre durant l’any 2019 la xifra rècord de 12 milions de turistes. Aquesta tendència és la del conjunt de l’Estat espanyol, tal com va informar el Govern i el Fòrum econòmic Mundial en dir que “Espanya revalida el seu lideratge com a país més competitiu en turisme.
“La vida és més que urgent”
"Per què el Govern cregui que rescatant als Hotelers evitaran acomiadaments i destrucció d’ocupació, si quan aquests guanyaven ingents sumes de diners ens tenien explotades? A més els acomiadaments massius de kellys ja s’han produït”, sentenciava Miriam a penes començava l’Estat d’alarma.
Per a Pedro Sánchez el turisme és una “forma de vida”. Per a una petita minoria de paràsits empresaris, que no ha de pensar com arribar a fi de mes i que s’omplen les butxaques d’aquest monstruós lobby, sí que és una forma de vida en l’abundància.
Per a Las Kellys és una forma de vida en la precarietat, els dolors d’esquena i els còctels de vint pastilles per dia per a quan et fa mal tot el cos. I poc temps tenen per a “fer turisme” com la majoria de les famílies de les classes treballadores que són les que el sostenen, amb la seva sang, suor i llàgrimes en totes les rúbriques laborals de l’hostaleria.
Per això avui tornen a aquests carrers que mai han abandonat i en ple confinament les hem vist enfront de les portes dels hotels, a la manifestació de les persones inmigrants cridant "Regularización ya!", donant suport a tots els col·lectius en lluita com als treballadors de la Nissan en vaga. Un petit gran triomf han tingut fa setmanes quan van aconseguir la reincorporació d’una treballadora acomiadada en el Grand Hotel Central, només per lluitar pels seus drets. Perquè per a Las Kellys “la vida és més que urgent”.
|
