http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
100 DIES DE LA PANDÈMIA DE COVID19
Dones en la primera línia de la crisi sanitària i en el combat contra el capitalisme patriarcal i racista!
Pan y Rosas

Manifest internacional de l’agrupació feminista, socialista i revolucionària Pan y Rosas

Ver online

FOTO: La nostra companya Tre Kwon, infermera de Nova York, manifestant-se enfront de l’hospital amb altres treballadores, reclamant equips de protecció

CASTELLÀ | DEUTSCH | ENGLISH | ITALIÀ | PORTUGUÊS

Fa cent dies, l’11 de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut reconeixia que la covid-19 s’havia convertit en una pandèmia global. Des de llavors, el coronavirus -que havia saltat de la Xina i altres països asiàtics a Europa- es va propagar a tots els continents, deixant mig milió de persones mortes i diversos milions d’infectats.

Avui, a cent dies de l’inici de la pandèmia, la xifra de morts d’Europa ha estat superada per Amèrica Llatina on recentment s’està acostant al punt màxim de la corba de contagis i defuncions. Però, a més, el tancament de fàbriques, comerços, escoles, les restriccions de viatges i espectacles, han tingut un impacte immediat en la vida de milions de famílies del poble treballador. S’estima que, en només tres mesos, s’han perdut gairebé 300 milions de llocs de treball i 60 milions de persones han caigut sota el llindar de pobresa extrema, sumant-se als 700 milions que ja sobrevivien amb menys de dos dòlars diaris d’abans de la pandèmia.

Mentrestant, els Estats capitalistes han enfortit les seves forces repressives durant la pandèmia, amb l’increment de la vigilància i el control social, però també augmentant la repressió contra la classe treballadora i els sectors oprimits, en particular contra la comunitat negra. El recent assassinat de George Floyd a Minneapolis, es dóna en aquest context de creixent violència policial i dels grups supremacistes blancs secundats per Trump, contra la població negra, com va ocórrer també amb el crim de Breonna Taylor, una treballadora sanitària assassinada per la policia al març passat.

Però, el racisme, la xenofòbia, el sexisme i la transfòbia de Donald Trump ja han deslligat massives mobilitzacions que, ara, desafien els “tocs de queda” i enfronten la repressió ordenada per governadors i alcaldes, tant republicans com demòcrates. El crit de “Black Lives Matter!” (Les vides dels negres importen) i, durant el mes de l’orgull, el lema “Black Trans Lives Matter” (Les vides dels negres trans importen) han encès la brega i la solidaritat que s’ha escampat com la pólvora des del Brasil fins a Alemanya, des de Gran Bretanya fins a l’Argentina. A França, milers es van mobilitzar contra el racisme i els crims comesos per la policia, convocats per Assa Traoré, la germana del jove Adama, assassinat en una comissaria en 2016. Al Brasil, les dones van denunciar l’assassinat de les seves nenes i nens a casa seva, demanant justícia per Miguel i João Pedro.

L’odi racista que destil·la el govern de Trump és la mostra exacerbada de la profunda i estructural segregació de la població afro-descendent als Estats Units. Quelcom que també s’evidencia en la pandèmia, on la majoria de les víctimes són persones negres i pobres. A Chicago, on la població negra representa a penes un terç del total d’habitants, carreguen amb el 73% de les morts per coronavirus. A Milwaukee, són el 26% de la població i representen el 81% dels morts. Xifres similars es repeteixen a Michigan, on el 14% de la població és afro-descendent, però són el 40% dels morts durant la pandèmia. Una situació que es viu no només en els estats governats pel Partit Republicà, sinó també en aquells on governa el Partit Demòcrata.

Les persones afro-descendents són les qui posen en risc la seva vida, al costat de la comunitat llatina i migrant, en els treballs de serveis essencials, en els treballs precaris, sense protecció sanitària. I són un sector significatiu entre els 40 milions de treballadores i treballadors que han hagut de tramitar l’assegurança de desocupació de la nit al dia, durant aquesta pandèmia. Si la rebel·lió anti-racista contra la violència policial als Estats Units ha trobat resò a tot el món, és perquè la comunitat negra, com la població migrant, a tot el món s’han convertit en les víctimes preferencials del coronavirus, amb un risc de mortalitat que està estretament vinculat a la precarietat i les condicions de super-explotació, agreujades pel racisme. Les dones negres al Brasil -el país, fora del continent africà, amb la població negra més nombrosa- reben fins a un 60% menys de salari que els homes blancs i són les que perden a les seves filles i fills a mans d’una de les policies més assassines del món. Són les dones negres les que estan més sotmeses a la precarietat laboral, els pitjors treballs i les que sofreixen les pitjors conseqüències dels avortaments clandestins.

FOTO: La nostra companya Leticia Parks al capdavant de Pão e Roses, a São Paulo

Per a les dones, també hi ha hagut altres conseqüències particulars de la pandèmia: el tancament d’escoles, centres d’infància i recreació per a nenes i nens, com les pròpies condicions del confinament, han augmentat la càrrega de tasques de cura que realitzen les dones a les seves llars. Això és encara pitjor per a les dones que sostenen soles a la seva família, per a les que s’han vist obligades a continuar treballant, les que es s’han quedat sense ocupació i les dones dels sectors populars. A més, s’estima que uns 18 milions de dones que tenien accés a mètodes anticonceptius poden haver-se quedat sense ells durant la pandèmia, ja que, en molts països han escassejat durant aquests mesos i ha resultat impossible adquirir-los enmig de les restriccions. D’altra banda, les retallades pressupostàries dels sistemes sanitaris -previs a la pandèmia- també han limitat la seva capacitat operativa i, entre altres conseqüències, avui s’estima que una reducció de tot just un 10% de l’accés a serveis d’avortaments segurs als països més empobrits, hauria produït 3 milions d’avortaments clandestins amb la mort d’al voltant de 28 mil dones, mentre d’altres 15 milions de dones acabarien assumint embarassos no desitjats. I, durant els confinaments dictats pels governs a tot el món, s’han incrementat en un 30% les denúncies per violència de gènere.

Avui, a 100 dies que es declarés la pandèmia global, el personal sanitari -on més d’un 70% són dones- encara està bregant amb la saturació de les unitats de vigilància intensiva en alguns països i, en altres llocs, ja es comença a alertar sobre la falta de recursos per a afrontar les seqüeles d’ansietat, por i estrès que han produït tant la pandèmia com la inseguretat laboral, la pèrdua del salari i la falta de recursos per a famílies senceres. També estan denunciant la falta d’inversió i preparació dels governs, davant possibles rebrots del coronavirus, com també exigint majors recursos per a la Salut Pública.

Pocs dies abans que l’OMS declarés la pandèmia global, milions de nosaltres ens havíem mobilitzat en centenars de ciutats de tot el món, com ho hem fet en tots els 8 de març dels anys recents, per a commemorar el Dia Internacional de les Dones als carrers, pels nostres drets, contra la violència sexista i els feminicidis, per la legalització de l’avortament, contra la precarització laboral… Per això, les dones que signem aquest manifest, a 100 dies que es declarés la pandèmia de covid-19, ens dirigim a totes aquelles a les que els capitalistes ens posen a “la primera línia” de la *super-explotació i la precarietat; a les quae treballem en “la primera línia” per a la reproducció de les nostres famílies sense cap salari, però que també treballem en les primeres línies de múltiples serveis i indústries essencials per a garantir la vida social. A les que cobrem menys salari que els nostres companys i no tenim accés a les mateixes categories laborals, però som les que estem en “la primera línia” produint més i més beneficis per a un grapat de capitalistes; a les que ocupem “la primera línia” en la lluita contra la misèria i la fam, sobrevivint a costa del nostre propi treball sota les pitjors condicions. Avui, ens dirigim a totes aquelles dones, les organitzades sindicalment i sense dret a organitzar-se, natives, negres, migrants, racialitzades, indígenes, pageses, a les mares de persones torturades, empresonades, desaparegudes i assassinades per la violència dels aparells repressius de l’Estat, a les defensores del territori, a les joves estudiants, activistes lesbianes i transgènere.

Volem organitzar-nos en la primera línia de la lluita econòmica, social i política, contra les patronals, els governs i els partits que representen els seus interessos, contra la burocràcia sindical que ens divideix i limita les nostres forces. Novament, com tantes altres vegades en la Història, estem disposades a estar en la primera línia de la lluita de classes, prenent el cel per assalt.

FOTO: Pan y Rosas - Argentina en una manifestació per la legalització de l’avortament enfront del Congrés Nacional

1. La pandèmia del coronavirus no és “natural”: té profundes arrels i greus conseqüències econòmiques i socials

L’origen d’aquesta pandèmia es troba en la brusca ruptura dels equilibris ecològics provocats per l’avanç desenfrenat de l’"agrobusiness". La seva veloç propagació, per tot el planeta, va de la mà de les cadenes globals de valor que, en les últimes dècades, han expandit inusitadament les fronteres del capital en la recerca d’una major rendibilitat. Però, a més, la pandèmia ha esclatat brutalment en sistemes sanitàris de països que venien de dècades de plans d’austeritat, ajustaments pressupostaris, acomiadaments i buidament dels serveis; mentre la indústria farmacèutica invertia en desenvolupaments per a malalties “rendibles” i els governs desoïen o desfinançaven els programes de recerca sobre epidèmies.

Tampoc es pot afirmar que les desenes de milers de morts provocades per la covid-19 són la conseqüència inevitable de la propagació del virus: els governs van trigar a respondre a les alertes i a paralitzar les activitats no essencials per resguardar al màxim el lucre capitalista; després, van imposar confinaments dràstics i globals, sense tests massius ni ampliació, a temps, de la capacitat hospitalària. I després, també es van afanyar a enviar-nos de retorn al treball, sense informació clara ni mesures de prevenció i higiene adequades, pel mateix motiu. En la majoria dels països, es va evitar al màxim avançar sobre el sistema privat de salut i prendre altres mesures fonamentals per a no afectar els interessos dels capitalistes.

Mentre ens acostem a la xifra de 500 mil morts, també denunciem que no és “natural” -com ja assenyalem- que en algunes ciutats dels Estats Units, on les persones afro-descendents constitueixen un 30% de la població, siguin el 70% dels morts per coronavirus. El mateix succeeix amb les comunitats llatines en aquest país i es repeteix en els barris pobres de totes les grans metròpolis imperialistes, on habiten, majoritàriament, famílies migrants. Als països dependents, la situació és encara molt més terrible. Les taxes de contagi i mortalitat segmentades demostren que no és el mateix afrontar la pandèmia amb habitatges adequats, aigua corrent, clavegueres, alimentació equilibrada, accés als productes de prevenció i higiene, que sense tot això. La conclusió és que qualsevol pot contagiar-se de coronavirus; però l’exposició de les persones al contagi i la distribució dels recursos per a enfrontar la malaltia és profundament desigual, afectant amb especial duresa a les classes explotades i els sectors oprimits. Els qui estem més exposats al contagi i la mort som les treballadores i treballadors, precàries, afro-descendents, indígenes, pageses, migrants, poblacions urbanes empobrides, amuntegades i marginalitzades, sense sostre...

El virus no va fer més que accelerar, condensar i exposar les brutals contradiccions del sistema capitalista, que es troba en la seva fase de declinació històrica. Mentre segueixen els debats sobre com es va originar el coronavirus i sobre quins són les veritables xifres de morts provocades per la desastrosa gestió de la pandèmia, l’única cosa clara per a milions -a tot el món- és que, en el capitalisme, els beneficis i el el lucre d’uns pocs estan per sobre de les nostres vides.

FOTO: Estudiants i treballadores ferroviàries en vaga de Du Pain et des Roses de França, en manifestació del 8M

2. El coronavirus no és responsable de la crisi capitalista que volen descarregar sobre la nostra esquena

Els capitalistes i els seus governs estan aprofitant la pandèmia del coronavirus per a multiplicar els acomiadaments, els tancaments d’empreses, les suspensions amb rebaixes salarials, al que li seguiran major precarització i empitjorament de les condicions de treball. Les xifres són tan brutals i escandaloses com les dels contagis que no van poder evitar: als Estats Units, prop de 40 milions de persones van demanar l’assegurança de desocupació; es van produir caigudes històriques de la producció a la Xina i gairebé tota Europa. A tot el món, els rescats són essencialment per als grans capitalistes i només en menor mesura, els països imperialistes estan atorgant algunes ajudes insuficients a la població, amb l’objectiu d’evitar una paràlisi major de l’economia i, sobretot, esclats socials. Als països dependents, es prioritza el pagament dels deutes externs, el rescat als empresaris i els pal·liatius per a milions de famílies treballadores i pobres resulten irrisoris davant la catàstrofe.

Però el coronavirus no és culpable d’aquesta crisi, que enfonsa les seves arrels en les tendències que es van desenvolupar després de l’anterior crisi de 2008: sota creixement de la inversió i la productivitat, alt endeutament d’Estats i empreses i bombolles borsàries, que ja anunciaven la possibilitat d’una recessió abans de la pandèmia. Les respostes que assagen els governs al coronavirus només han accelerat aquesta situació, més encara tenint en compte que molts sectors seguiran paralitzats o amb menor activitat i que nous rebrots o una vacuna són encara incògnites per als comitès de científics.

Els capitalistes buscaran salvar-se amb nous atacs sobre les classes treballadores i els sectors populars, majors encara als que hem vist durant aquests primers 100 dies: només ens ofereixen misèria i fam a milers de milions, retallades salarials i empitjorament de les condicions laborals, jornades de treball més flexibles i elevats índexs de desocupació. Per això, cada conquesta en condicions i llocs de treball o salaris, sistemàticament de salut universals i de qualitat, contra la destrucció del medi ambient, haurem d’arrencar-les amb la lluita. Que la crisi la paguin els capitalistes!

FOTO: Pan y Rosas - Mèxic en la manifestació del 8M

3. El sistema capitalista no funciona sense la classe treballadora assalariada i sense subordinar el treball gratuït de les dones en el seu benefici

Encara que durant llargues dècades de neo-liberalisme, a nivell mundial, es va deslocalitzar, va fragmentar i va atacar a la classe treballadora, la pandèmia ha desvelat que tant les treballadores i treballadors -formals i informals- de la primera línia dels sistemes sanitaris, com les obreres i obrers agrícoles, recol·lectors de residus, tèxtils, treballadors de la logística, del transport terrestre, fluvial, marítim i aeri, del repartiment a domicili, dels serveis de telecomunicacions, de la indústria energètica, de les plantes potabilitzadores d’aigua i tantes altres som els qui, veritablement, fem funcionar el món, garantint la supervivència de milions.

Però, amb les nostres protestes, reclams i vagues per a exigir la paralització de fàbriques i empreses de sectors que no han sigut considerats essencials durant la pandèmia, també hem demostrar l’enorme dependència que el capitalisme té del treball humà. I és que, malgrat els grans avanços de la robotització i la intel·ligència artificial, som les treballadores i treballadors els qui generem els beneficis que acaben a les butxaques dels capitalistes.

Mentrestant, la vida es va continuar reproduint en les llars, essencialment gràcies a les dones que som les que, majoritàriament, fem el treball gratuït per a la reproducció social de la força de treball. I aquesta jornada laboral gratuïta se suma a la que ja tenim de treball assalariat, on representem un sector majoritari o molt destacat de les primeres línies, com a personal sanitari, en l’atenció de la tercera edat i la cura de les persones dependents, en la neteja, la producció i comercialització d’aliments i altres productes bàsics, en el treball domèstic remunerat a les cases dels rics. Però no solament, perquè les dones ja representem un 40% dels assalariats en general, a nivell mundial, per primera vegada en la Història!

En síntesi, la pandèmia ha evidenciat que del treball d’aquesta classe socialment majoritària depenen tant l’economia com la cura que sosté, quotidianament, al sistema capitalista i la vida de milions. No només ha quedat demostrat que la nostra labor és essencial per a la reproducció social -com ja ningú pot deixar de reconèixer-, sinó també que ocupem posicions estratègiques per a la reproducció del capital: ocupant aquests “punts de vulnerabilitat” de les cadenes de subministraments a escala mundial, constituïm -col·lectivament, al costat dels nostres companys- el subjecte social que posseeix la potencialitat d’afectar el funcionament del capitalisme.

FOTO: Pan y Rosas - Bolívia en la manifestació del 8M a La Paz

4. Organitzem i ampliem la nostra primera línia en la lluita de la classe treballadora!

Les dones treballadores i del poble pobre -com tantes altres vegades en la Història- som també la primera línia de les lluites contra els qui ens volen arrabassar el pa i el futur. Per això els escribes de la burgesia alerten als seus caps i patrons sobre possibles insurreccions i revolucions que podrien ocórrer quan passi la pandèmia i els plans d’austeritat, retallades i ajustaments dels governs capitalistes descarreguin, amb major brutalitat, la crisi sobre la nostra esquena.

Les infermeres italianes van ser de les primeres a convocar a tots els treballadors a la vaga general, al març passat, que la seva tasca salvant vides els impedia efectuar. Avui, a l’Estat espanyol, les treballadores sanitàries reclamen que els retornin el percentatge del salari que li van robar amb l’ajusament que va seguir a l’anterior crisi de 2008 i per a defensar la Salut Pública. Als Estats Units, treballadores i treballadors sanitaris van haver d’enfrontar la repressió policial i les detencions mentre acudien a les mobilitzacions que demanaven “Justícia per a George Floyd”. Les treballadores del sistema sanitari, com les educadores, cuidadores i treballadores socials, en tots els països, continuen acumulant brega contra els governs responsables del daltabaix i els privilegis dels rics i les propietats dels que són les primeres a ser “rescatades”.

Milers de treballadores d’empreses de menjars ràpids, supermercats i distribuïdores, "maquilas" i fàbriques de producció no essencial, al costat dels seus companys, es van rebel·lar contra les patronals criminals a Itàlia, França i, particularment, en el cor de l’imperialisme nord-americà, a més de diversos països d’Amèrica Llatina. En diferents llocs, protestes i veritables revoltes contra la fam, el desproveïment i la carestia, van ser protagonitzades per les famílies del poble pobre. Són un avançament del que pot passar si milions de treballadores i treballadors retornen a les seves ocupacions en condicions insegures, si se’ls vol imposar noves i pitjors condicions de contractació, pitjors salaris i jornades més llargues o si més famílies, encara, queden al carrer.

No obstant això, les burocràcies sindicals han tancat files amb les patronals i els governs, posant en quarantena els reclams i els plans de lluita per a defensar els nostres drets. On hi ha una lluita, la mantenen aïllada i tracten de limitar les demandes de cada sector als interessos corporatius. Per contra, impulsem el front únic obrer, exigint a les direccions de les organitzacions actuals de la classe treballadora, acords en la lluita que ens permetin colpejar junts, encara que marxem separats. Però la nostra perspectiva és escombrar-los de la conducció de les nostres organitzacions i recuperar els sindicats per a la nostra classe.

Per això, cridem a organitzar i ampliar aquesta primera línia de lluitadores, contra les burocràcies que ens divideixen i busquen conciliar amb els governs i els Estats capitalistes, perquè hem d’aconseguir el triomf de les lluites presents i preparar-nos perquè triomfin les que vindran, que segurament es multiplicaran.

FOTO: Les nostres companyes infermeres de Brot und Rosen, en la manifestació del 8M a Munic

5. Per la independència política respecte dels partits que representen els interessos dels capitalistes

Som conscients que la classe treballadora, cada vegada més feminitzada i racialitzada, té el potencial d’interrompre el funcionament de l’economia i afectar els guanys capitalistes, d’establir aliances amb altres sectors populars oprimits, de construir un nou ordre social que es basi en la satisfacció de les necessitats de les grans majories i no en l’afany de lucre d’una classe parasitària. Però quan aquest potencial es posa en marxa, enfrontant a la patronal, no només enfrontem als buròcrates sindicals -els seus agents en el moviment obrer-, sempre disposats a negociar la taxa d’explotació, però mai a eliminar-la d’arrel. També enfrontem a l’Estat i els partits polítics que representen els interessos dels capitalistes.

Ells no són, únicament, els Donald Trump, Giuseppe Conte, Boris Johnson, Jair Bolsonaro, Sebastián Piñera o Emmanuel Macron. També estan les dones com Angela Merkel que, amb somriure “maternal” i fermesa imperialista proposa un programa de reconstrucció d’Europa que canviarà rescats als Estats i les grans empreses per plans d’austeritat que pagarà la classe treballadora, amb uns termes que encara estan per definir-se a la nostra esquena. O la colpista Jeanine Áñez que, a Bolívia ara crida a resar i al dejuni per a enfrontar la pandèmia, i no va dubtar a ordenar massacres militars per a consumar el cop d’estat al novembre de l’any passat. Fins i tot hi ha altres forces de l’extrema dreta que ja venien creixent abans de la pandèmia, desplegant una croada reaccionària contra el moviment de dones, les persones LGTBI i les immigrants. Coincidint amb el Vaticà i les esglésies evangèliques fonamentalistes, van carregar contra el que van denominar "ideologia de gènere" i el feminisme, combinant la intenció conservadora de subordinar a les dones en els rols tradicionals familiars, amb l’odi cap als estrangers. Ara, davant la crisi, intenten novament capitalitzar el descontentament social amb els governs, en un sentit reaccionari.

Enfront del creixement d’aquestes forces de l’extrema dreta, les esquerres reformistes a Europa, els Estats Units o Amèrica Llatina promouen que hem de resignar-nos al “mal menor”, tant dels vells partits social-liberals a Europa, com del Partit Demòcrata als Estats Units o els “progressismes” a Amèrica Llatina. Però aquestes sortides del “mal menor” ens condemnen sempre a acceptar les mateixes polítiques neoliberals combinades amb algunes mesures socials molt limitades, que es revelen completament cosmètiques davant la magnitud de la crisi en curs. Per a enfrontar a l’extrema dreta, no són cap alternativa aquests governs de "mal menor" que deixen intactes els guanys dels capitalistes i que es continuen recolzant en les institucions més reaccionàries dels seus Estats, com les policies, els tribunals o les jerarquies de les esglésies. Abans les mobilitzacions feministes i avui les mobilitzacions antiracistes, son l’únic fre als seus missatges d’odi, que cap força política dels règims capitalistes s’ha atrevit a posar.

Per això, hem d’obrir-nos pas, a més, entre els vells i nous reformistes que, amb llenguatge d’esquerra, gestionen o s’ofereixen per a gestionar la decadència capitalista. Ells són els que regategen, amb els seus empresaris nacionals, les engrunes que poden oferir avui per a sortir del pas, amb la il·lusió que, després de la pandèmia, tot torni a com estava abans: abundants negocis per als capitalistes i salaris de fam amb més precarització per a les famílies treballadores. Aquest és l’escandalós paper que està complint Unidas Podemos, co-governant amb el neoliberal PSOE l’Estat imperialista espanyol, rendint homenatge a la parasitària monarquia dels Borbons i cenyint-se a la constitució del ‘78 heretada del franquisme. Són els que parlen d’inclusió, com el Frente de Todos, de l’Argentina, però en el govern no deixen de pagar el fraudulent deute extern mentrestant, en ple centre de la capital del país, moren dones joves dels barris precaris, després de quinze dies de reclamar que no tenen accés a l’aigua potable enmig de la pandèmia. O com a Mèxic, on el govern d’AMLO va arribar sostingut per les esperances de canvi de milions, incloent a amplis sectors de dones que van confiar en el seu discurs de governar “per a rics i pobres” i que, no obstant això, ara mostra una política que beneficia als empresaris, continua la militarització -que va augmentar els feminicidis des de fa dotze anys-, com a part de la subordinació a l’imperialisme i les exigències de Trump. O com a Bolívia, on el MAS d’Evo Morales ha negociat sistemàticament amb els colpistes que avui controlen l’Estat, utilitzant com a moneda de canvi la sang vessada durant la valenta i espontània resistència popular al cop, en la que van tenir un rol protagonista les valentes “dones de pollera” (dones de falda). Són els que, com Bernie Sanders, compleixen el trist i tràgic paper de rentar-li la cara a sanguinàries formacions polítiques com el Partit Demòcrata nord-americà, prometent algunes escasses reformes socials amb encesos discursos, per a acabar retirant-se de la campanya i fent costat al candidat Joe Biden, qui, per més que ho intentin, no pot dissimular que és un vell polític de l’establishment. Davant la crisi de Trump i l’emergència de les protestes antiracistes, el Partit Demòcrata està cridat a jugar el seu rol històric de pasivitzar als moviments socials i assimilar-los al règim burgès imperialista. Està per veure’s si ho aconseguirà amb el candidat que, en la mateixa cerimònia per la memòria de George Floyd, va asseverar que calia educar a la policia perquè “quan hi ha una persona desarmada que ve cap a ells amb un ganivet li disparin a la cama en lloc del cor”. Un candidat sobre el qual pesen, a més, acusacions d’assetjament i altres comportaments marcadament misògins. En res es diferencien del rol que ja li vam veure complir, calamitosament, a Syriza a Grècia quan va arribar al govern sent “la promesa de l’esquerra” i va acabar aplicant els brutals plans d’austeritat, durant l’última gran crisi de 2008, que va imposar la troica europea.

Mentre els representants dels partits conservadors, de la dreta i del populisme d’extrema dreta, es disputen el primer lloc en el campionat de misògins, xenòfobs, racistes, homòfobs, lesbodiants i transodiants, entre els vells i nous reformistes abunden els discursos “políticament correctes” que, en gran manera, manquen de polítiques concretes que els sostinguin i modifiquin substancialment les vides de milions de dones, lesbianes i persones trans, migrants, racialitzades i precaritzades. En molts països, amb algunes mesures i molts discursos, han assimilat i cooptat a una bona part de les referents feministes i del moviment de dones. Mentre milions de treballadores i joves estudiants van abraçar, en els últims anys, la lluita antipatriarcal, algunes de les activistes més reconegudes van ser integrades a les institucions de govern o es van convertir en portaveus dels partits reformistes, candidates o impulsores de les seves campanyes electorals.

Per contra, nosaltres lluitem per la més àmplia i profunda independència del moviment de dones, de totes les variants polítiques del règim que, de diferents maneres, representen els interessos de diferents sectors capitalistes, però no els nostres, els del poble treballador. I lluitem per una sortida pròpia de la classe treballadora a aquesta enorme crisi. No en el nostre nom!

FOTO: Les nostres companyes de Pan y Rosas - Estat espanyol, en la mobilització del 8M de Madrid

6. Les nostres vides valen més que els seus beneficis!

Els capitalistes, els governs i partits polítics que representen els seus interessos i la burocràcia sindical com a agent en el moviment obrer, tenen un programa de mesures per a fer-nos pagar la crisi. Nosaltres aixequem un programa oposat que planteja tocar els interessos dels capitalistes perquè aquesta crisi no la torni a pagar el poble treballador.

A tot el món, per a atendre la pandèmia, continuem exigint la centralització del sistema de salut, incloent la salut privada, en la perspectiva de la seva nacionalització, per a prestar serveis de salut de qualitat, amb inversió i salaris concordes, sota control de les seves treballadores i treballadors.

La pandèmia no és excusa per a tancar o reduir els programes de salut sexual i reproductiva, els serveis públics d’avortament segur ni cap altre servei d’atenció a les dones i persones sexe-diverses. Tampoc per a continuar condemnant a seqüeles greus en la salut o la mort per avortaments insegurs i clandestins a les dones i persones gestants, en aquells països on encara no ha estat legalitzat aquest dret. Per això, continuem lluitant pel dret a l’avortament, perquè sigui legal, segur i gratuït, com reclama el moviment de dones a l’Argentina, Mèxic, Xile i altres països del món.

Impulsem l’organització dels qui hem de continuar treballant, per a exigir el control sobre les condicions de seguretat i higiene. Alhora, lluitem contra les suspensions amb rebaixes salarials i contra els acomiadaments, exigint la seva prohibició. Prestem especial atenció a les treballadores precàries, sense drets laborals, exigint subsidis o salaris de quarantena, és a dir, un ingrés que els permeti cobrir les seves necessitats mínimes. Barallem per igual salari per igual treball. El racisme i el masclisme són mecanismes de dominació que reforcen la super-explotació, per això lluitem per eliminar la bretxa salarial entre homes i dones, com també per discriminació racial, ètnica o xenofòbia.

Enfrontem el racisme al crit de “Black Lives Matter!”. Exigim justícia per Marielle Franco. Defensem els drets de les dones migrants que, davant el tancament indiscriminat de les fronteres, han quedat amuntegades en campaments de treballadores temporeres agrícoles, en condicions inhumanes, sense atenció sanitària ni serveis essencials, o les que van ser obligades a passar la quarantena a les cases dels seus patrons, vivint com a internes, separades compulsivament de les seves famílies. Exigim el tancament de tots els centres de detenció d’immigrants.
Contra la demagògia de la dreta cap a les classes mitjanes arruïnades, lluitem perquè les organitzacions de la classe treballadora exigeixin subsidis de l’Estat, condonació de deutes i crèdits barats per a petits comerciants i autònoms que van deixar de percebre ingressos durant els períodes de confinament.

Lluitem per impostos progressius a les grans fortunes, perquè és obscè que l’1% més ric del planeta acumuli un 82% de la riquesa global. Les propietats eximides de gravàmens de l’Església, com les enormes quantitats d’immobles buits dels grans grups immobiliaris que especulen amb els lloguers i el turisme, han de ser posats al servei de les necessitats del poble treballador, començant per les persones sense sostre, les famílies que viuen amuntegades i en condicions insalubres en barraques i altres construccions precàries i les dones, nenes i nens que són víctimes de violència masclista i abusos.

Als països dependents plantegem el desconeixement sobirà dels deutes externs, perquè els bancs i els capitals financers no poden continuar enfonsant països i regions, ni carregant als Estats amb deutes impagables. Per això, també proposem lluitar per la nacionalització de la banca sota control de les seves treballadores i treballadors, per a centralitzar l’estalvi nacional en funció de les necessitats populars.

El monopoli estatal del comerç exterior també és una necessitat a tots els països: en aquells exportadors de matèries primeres, permetria impedir que les rendes se les emportin un grapat de multinacionals agroexportadores, mineres o pesqueres.

I rebutgem l’enfortiment dels aparells repressius dels Estats: no són les policies, forces de seguretat ni forces armades que van assassinar a mansalva a George Floyd (com ho fan diàriament amb els joves afro-descendents de les barriades populars i els fills de les famílies pobres a tot el món), aquelles que reprimeixen les nostres protestes i són responsables de tortures, extorsions, narcotràfic o tràfic de dones, les que garantiran el compliment de les quarantenes. Rebutgem també l’espionatge i el control policial i estatal, amb la suposada finalitat de controlar els contagis. Estem per la més àmplia autoorganització per a exercir l’autocontrol i l’autodisciplina de la classe treballadora enfront de la pandèmia.

Als països imperialistes combatem al patriotisme reaccionari que enfronta als pobles i també al racisme com a totes les formes de discriminació cap a les i els migrants. L’antiimperialisme és una bandera essencial en aquests països i les empreses monopolitzadores, les quals exerceixen la més brutal espoliació sobre la majoria de les nacions oprimides. Exigim la fi de les sancions contra Veneçuela, Cuba i l’Iran.

Així com les dones ens mobilitzem massivament a tot el món pels nostres drets, cadascun dels últims 8 de març, apel·lem també a l’internacionalisme de la classe treballadora, per a unir-nos per sobre les fronteres contra els nostres enemics de classe comunes. Nosaltres, amb les nostres veus enceses de ràbia, cridem a les treballadores de tot el món a organitzar-se i lluitar per aquest programa, perquè les nostres vides valen més que els seus beneficis!

FOTO: Les nostres companyes de Pan y Rosas "Teresa Flores", de Xile en una manifestació a Santiago, contra el govern de Piñera i per una Assemblea Constituent

7. Pel pa i per les roses

Les dones de la classe treballadora mai han acceptat, passivament, els atacs contra les seves condicions de vida, ni s’han quedat quietes veient a les seves famílies morir de fam. No van callar quan van atropellar els seus drets i llibertats ni van dubtar quan van voler conquistar el que van creure just. Això va succeir amb les dones del poble pobre de França en 1789, amb les dones negres que van ser protagonistes de la revolució que va abolir l’esclavitud a Haití en 1804, amb les obreres tèxtils russes en 1917 que van donar la puntada inicial del procés revolucionari que va portar al poder a la classe treballadora i són molts els exemples històrics de processos revolucionaris que van ser desencadenats per l’espurna incendiària de les dones.

De la mateixa manera, les dones de la classe treballadora enfrontaran els pròxims atacs que avui es couen en la crisi de la pandèmia que, a més, adoba el terreny per al sorgiment de noves maneres de pensar. Els seus actuals i pròximes lluites pel pa encendran la prada? El nostre objectiu és doblegar-li el braç als capitalistes i abandonar l’eterna resistència, per a conquistar la victòria. Com deia la revolucionària Rosa Luxemburg: “Volem una nova societat i no establir algunes modificacions insubstancials de l’antiga societat que ens ha esclavitzat”.

Lluitem per una societat en la que la reproducció i la producció es desenvolupin harmoniosament amb la naturalesa; una societat alliberada de totes les formes d’explotació i opressió que avui constrenyen a les immenses majories. Però som conscients que aquesta societat no emergirà, espontàniament, de l’actual crisi, encara que la recomposició del sistema capitalista cada vegada sigui més difícil i de més curt abast que la recuperació anterior. Sabem que encara que les contradiccions del capitalisme siguin cada vegada més irresolubles sota les seves pròpies normes de funcionament, la seva decadència no implica l’adveniment d’una insurrecció global triomfant de manera automàtica. És necessari preparar-la des d’ara.

Les treballadores, feministes anticapitalistes i socialistes revolucionàries apostem que les dones també estiguem en la primera fila de la lluita política i la lluita de classes per a derrotar als capitalistes, els seus governs i el seu Estat. Som conscients que, en aquests combats presents, lluitant per imposar un programa que doni una sortida obrera i independent dels capitalistes, a la crisi que travessa la humanitat, es juga com arribarem preparades als combats futurs. Som conscients que necessitem posar en peus una organització política revolucionària de la classe treballadora si no volem ser impotents en els pròxims enfrontaments de la lluita de classes als que ens condueixen els capitalistes que ens van declarar una veritable guerra, aprofundida per la pandèmia.

Som-hi! Construïm una organització política revolucionària internacional de la classe treballadora que obri la perspectiva de derrotar al capitalisme i imposar un nou ordre socialista, on abundin el pa i també les roses.

19 de juny de 2020

FOTO: La delegació de Pan y Rosas, en una Trobada Nacional de Dones a l’Argentina

SIGNEN

ALEMANYA Charlotte Ruga, infermera obstetra de l’Hospital "München Klinik", Munic; Lisa Sternberg, infermera de vigilància intensiva de l’Hospital "München Klinik", Munic; Lilly Schön, economista, treballadora de la Universitat de Tecnologia i Economia, Berlín; Tabea Winter, estudiant de Treball Social, Universitat Alice Salomon, Berlín // ARGENTINA Myriam Bregman, advocada, diputada del Frent de Izquierda, Buenos Aires; Andrea Lopez, metgessa generalista Hospital José Ingenieros, membre de la Comissió Directiva de Cicop, La Plata; Natalia Aguilera, infermera Hospital Sant Martí, La Plata; Pamela Galina, metgessa resident Hospital Noel Sbarra, delegada Cicop, La Plata; Natalia Paez, metgessa resident Hospital Sant Martin, delegada Cicop, La Plata; Lucía Rotelle, psicòloga Hospital José Ingenieros, delegada ATE, La Plata; Laura Cano, metgessa resident de l’Hospital José Ingenieros, delegada Cicop, La Plata; Julieta Katcoff, infermera, delegada a, Hospital Castro Rendón, Neuquén; Florència Peralta, infermera, delegada ATE Hospital Castro Rendon, Neuquén; Barbara Acevedo, infermera Hospital Garrahan, Buenos Aires; Carina Manrique, infermera Hospital Garrahan, Buenos Aires; Florència Vargas, administrativa Hospital Garrahan, delegada ATE, Buenos Aires; Florència Claramonte, administrativa Hospital Garrahan, delegada ATE, Buenos Aires; Laura Magnaghi, tècnica mèdica, membre de la directiva d’ATE Sud, Hospital Alende, Lomes de Zamora; Claudia Ferreyra, infermera Hospital Rivadavia, Buenos Aires; Melina Michniuk, psicòloga concurrent Hospital Piñero, Buenos Aires, Andrea D’Atri, fundadora de Pan y Rosas, Buenos Aires // BOLÍVIA Fabiola Quispe, advocada i membre de PRODHCRE (Professionals Pels Drets Humans i Contra la Repressió Estatal), La Paz; Gabriela Ruesgas, economista i professora de la Carrera de Sociologia - UMSA, La Paz; Daniela Castro, tesista d’Antropologia - UMSA, La Paz; Gabriela Alfred, Llicenciada en Filosofia, investigadora, Tarija; Violeta Tamayo, politòloga i investigadora, La Paz // BRASIL Letícia Parks, militant do Quilombo Vermelho; Fernanda Peluci, diretora do Sindicat dos Metroviários de São Paulo; Carolina Cacau, professora da Rede Estadual do Rio de Janeiro; Silvana Araújo, linha de front dóna greve dónes terceirizadas dóna Universidade de São Paulo; Diana Assunção, directora de base del Sindicat dels Treballadors de la Universidade de São Paulo; Maíra Machado, diretora d’Apeoesp (Sindicat dos Professores do Estat de São Paulo); Flávia Telles, coordenadora do Centre Acadêmico de Ciências Humanes dóna Universidade Estadual de Campinas; Flavia Valle, professora dóna Rede Estadual de Mines Gerais; Val Muller, estudiant de UFRGS i militant de Juventude Faísca, Rio Gran do Sul; Virgínia Guitzel, militant trans i estudiant d’UFABC, São Paulo. // XILE Natalia Sánchez, metgessa del Comitè d’Emergència i Resguard, Antofagasta; Silvana González, treballadora de la condícia Hospital d’Antofagasta i dirigent sindicat N°1 Segle XXI, Antofagasta; Carolina Toledo, infermera i integrant de les Brigades de Salut en la revolta del 18 d’Octubre 2019, Santiago; Carolina Rodriguez, Tècnica Paramèdica en Hospital Sotero del Riu; Santiago; Isabel Cobo, treballadora industrial i dirigent sindical de laboratoris; Santiago; Joseffe Càceres, treballadora de neteja i dirigent sindical de la Universitat Pedagògica, Santiago; María Isabel Martínez, dirigent del Col·legi de Professors Comunal El Espejo, Santiago; Patricia Rom, presidenta del Col·legi de Professors Comunal, Antofagasta; Pamela Contreras Mendoza, assistent d’educació i ex portaveu Coordinadora 8 de Març, Valparaíso; Nataly Flores, treballadora retail, directora sindicat d’Easy, Antofagasta; Camila Delgado, dirigent sindical retail, Temuco. // COSTA RICA Stephanie Macluf Vargas, estudiant Universidad de Costa Rica; Fernanda Quirós, presidenta Asociación de Estudiantes de Filosofia de la Universidad de Costa Rica; Paola Zeledón, treballadora de call center, conductora del programa "Perspectiva dIzquierdaa", Izquierda Diario CR // ESTAt ESPAnyOL Josefina L. Martínez, periodista i historiadora, Madrid; Cynthia Burgueño, historiadora i treballadora d’Educació, Barcelona; Raquel Sanz, treballadora de la llar, Madrid; Àngels Vilaseca, treballadora de Serveis Socials i Cures, Barcelona; Soledad Pino, teleoperadora, Madrid; Rita Benegas, immigrant treballadora de la llar, Barcelona; Neris Medina, treballadora immigrant en cadena de menjar ràpid, Madrid; Lucía Nistal, investigadora UAM, Madrid; Verónica Landa, periodista d’Izquierda Diario, Barcelona. // ESTATS UNITS Tre Kwon, infermera de l’Hospital Muntanya Sinaí, Nova York; Julia Wallace, activista de Black Lives Matter, membre del Local 721 del Sindicat de Treballadors de Serveis Públics de Califòrnia Sud; Tatiana Cozzarelli, estudiant de doctorat en Educació Urbana en CUNY, Nova York; Jimena Vergara, immigrant mexicana, corresponsal de Left Voice, Nova York. // FRANÇA Laura Varlet, treballadora ferroviària en l’SNCF en Seine-Saint Denis, regió parisenca; Nadia Belhoum, autobusera en la RATP (empresa de transports urbans de Paris); Marion Dujardin, docent d’arts plàstiques en regió parisenca; Elise Lecoq, docent d’Història en regió parisenca; Diane Perrey, docent en Toulouse // ITÀLIA Scilla Di Pietro, treballadora gastronòmica; Ilaria Canale, estudiant d’infermeria// MÈXIC Sandra Romero, paramèdica en primera línia d’atenció Covid-19; Úrsula Leduc, laboratorista de l’IMSS i la Secretaria de Salut; Lucy González, treballadora precaritzada del sector salut; Sulem Estrada Saldaña, Docent d’educació bàsica; Flora Aco González, Treballadora estatal reinstal·lada i defensora de drets laborals; Yara Villaseñor, treballadora precaritzada de serveis; Alejandra Sepúlveda, treballadora estatal reinstal·lada, defensora de drets laborals; Miriam Hernández, treballadora administrativa STUNAM; Claudia Martínez, metgessa passant del sector salut // PERÚ Zelma Guarino, estudiant d’agronomia; Cecilia Quiroz, dirigent de Pan y Rosas; Melissa Ascuña, docent; Fiorela Luyo, estudiant // URUGUAI // VENEÇUELA Suhey Ochoa, estudiant d’Universidad Central de Veneçuela

***
I segueixen les signatures de treballadores, estudiants, mestresses de casa i activistes que integren Brot und Rosen, Alemanya; Pan y Rosas, Argentina; Pan y Rosas, Bolívia; Pão e Roses, Brasil; Pan y Rosas “Teresa Flores”, Xile; Pan y Rosas, Costa Rica; Pan y Rosas, Estat espanyol; Bread & Roses, Estats Units; Du pain et des roses, França; Il pane e le rose, Itàlia; Pan y Rosas, Mèxic; Pan y Rosas, el Perú;Pan y Rosas, l’Uruguai; Pan y Rosas, Veneçuela.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic