http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ENTREVISTA
Jonathan Martínez: "La corrupció no és un mal del sistema, sinó el sistema mateix"
Andrea D’Atri
@andreadatri

El periodista Jonathan Martínez, va néixer a Bilbao i és investigador en Comunicació. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Nació Digital i Kamchatka.

Ver online

Jonathan Martínez és conegut per la seva permanent denúncia a les xarxes socials dels casos de repressió policial i institucional de l’Estat espanyol, com també per fer memòria, permanentment, dels atropellaments, tortures i violació dels Drets Humans comesos per la Guàrdia Civil i altres forces repressives, especialment contra els moviments independentistes basc i català.

Martínez conversa amb Esquerra Diari sobre alguns dels fets que han sigut notícia en les últimes setmanes i que han tornat a posar en debat el rol de les denominades “clavegueres” de l’Estat, el paper de la monarquia i els estrets vincles dels partits pilars del règim del ‘78 amb la guerra bruta. També ens dona la seva visió sobre la integració de la formació de Pablo Iglesias al govern de coalició amb el PSOE i la crisi econòmica a la que el coronavirus ha obrert la porta.

Fa pocs dies, escrivies sobre l’informe amb el que la Guàrdia Civil pretenia incriminar a alguns funcionaris de govern per la gestió de l’epidèmia en el 8M. Esmentaves la mesura del ministre Grande Marlaska, que va intentar apaivagar el sotrac amb l’increment salarial a policies i guàrdies civils i citaves “Roma no paga traïdors”. Quina és la relació de Marlaska amb les “clavegueres” contra les que es va veure obligat a actuar en aquest cas?

El Ministeri d’Interior és un dels espais de poder més delicats del Govern espanyol, ja que entre altres coses ha de bregar amb cossos com la Guàrdia Civil, que és un lobby de poder en si mateix. És per això que Interior ha estat territori per a grans homes d’Estat.

Quan Pedro Sánchez atreu a Marlaska al seu govern, és conscient que està arrabassant-li una peça als sectors dretans. De fet Marlaska ocupava l’ala conservadora del Consell General del Poder Judicial. El problema és que ara existeix una guerra oberta entre Moncloa i les dretes parlamentàries. I en els sectors ultres, Marlaska és percebut com un convers. La veritat és que ha intentat equilibris impossibles des del seu nomenament. Per exemple, en 2018 va cessar com a líder de la UCO a Manuel Sánchez Corbí —condemnat en 1998 per tortures— però al mateix temps li va concedir la Creu de Plata.

L’actual ministre sempre ha desestimat que s’haguessin comès tortures a detinguts a l’Estat espanyol, malgrat les 9 sentències condemnatòries del TEDH per violació dels drets humans. Quina va ser la seva responsabilitat en aquests casos i en què van consistir aquestes violacions?

Fernando Grande-Marlaska era instructor en sis d’aquestes nou condemnes per no investigar tortures. Són els casos de Beatriz Etxebarria (2014), Oihan Ataun (2014), Patxi Arratibel (2015), Xabier Beortegui (2016) i Martin Sarasola i Igor Portu (2018).

Però les denúncies en casos instruïts per Marlaska es compten per desenes. Va aplicar sistemàticament la detenció incomunicada per a sorpresa del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura, que en un informe recull fins i tot una denúncia de violació en comissaria en 2011. Els testimoniatges parlen de cops, asfíxia amb bossa, exercicis físics forçats i amenaces de tortura elèctrica.

Fa ara sis anys, l’Audiència Nacional va absoldre a 40 joves bascos perquè les confessions obtingudes en comissaria no coincidien amb les declaracions en el jutjat. Òbviament es van inculpar per la força. La majoria d’ells va passar més d’un any a la presó. Marlaska va ignorar els seus relats de maltractaments quan van acudir al seu despatx.

Més enllà de Marlaska, el PSOE com partit pilar del règim del ‘78, té profundes relacions estructurals amb les “clavegueres de l’Estat”. Quina és la teva visió?

Quan parlem de clavegueres de l’Estat o de deep state, entenc que ens referim a un poder fàctic que va més enllà del parlamentarisme i que concerneix al sistema judicial, a les estructures policials, a l’Exèrcit, als poders econòmics i al búnquer mediàtic. Es tracta d’una estructura, de la qual la seva essència no ha sofert grandíssimes alteracions durant la Transició i que té el paper de garantir la unitat d’Espanya i l’hegemonia de les elits.

En aquest aspecte, el PSOE forma part del pacte constitucional del ‘78 i mai s’ha apartat ni un milimetre de les seves estructures. Sostenen la monarquia, avalen la impunitat del franquisme mitjançant la Llei d’Amnistia, mantenen una Llei de Secrets Oficials de 1968 i els seus dirigents acaben els seus dies en els consells d’administració de les grans empreses.

Si hi ha un partit de règim és el PSOE, perquè és el que ofereix el costat amable i progressista d’una arquitectura de poder construïda a mida de la classe dominant.

Recentment, la CIA va desclassificar informació reservada que demostraria que el mateix Felipe González era el “senyor X” que la investigació periodística assenyalava com a dirigent dels GAL. Quina opinió et mereix aquesta informació i la poca repercussió que està tenint a l’Estat espanyol? Consideres que hi ha possibilitats de portar a l’expresident als tribunals per aquesta causa?

En realitat aquest informe de la CIA porta ja molt temps desclassificat i per algun motiu que desconec ha passat desapercebut fins ara. El document no aporta cap informació de la que no disposéssim abans, però comprenc que resulta vistós llegir sobre Felipe González i els GAL en un informe secret, encara parcialment censurat i procedent de l’agència d’intel·ligència estatunidenca. En tot cas, celebro que la guerra bruta torni a ser motiu de debat perquè encara avui és una taca que l’Estat no ha sabut purgar.

Ningú en el seu sa judici pot sostenir que fos possible organitzar semblant esquadró de mercenaris amb llaços policials sense coneixement del president del Govern. Ara que es compliran 33 anys de l’assassinat de Juan Carlos García Goena a les mans dels GAL, llegeixo que la seva filla reclama explicacions a la direcció actual del PSOE. I això em recorda que encara avui continua havent-hi víctimes de segona categoria, moltes d’elles ni tan sols reconegudes, de les quals mai ningú s’atreveix a parlar perquè la seva mera existència arruïna la fantasia del relat oficial.

Quina anàlisi fas de la reobertura de la recerca del Tribunal Suprem sobre el rei emèrit i el seu possible “retir” a una exclusiva zona residencial de República Dominicana?

Entre 2013 i 2014, en ple cicle de mobilitzacions socials, van començar a saltar els escàndols de la Casa Reial. La monarquia va començar a collir les seves primeres valoracions negatives en els informes del CIS i la qüestió va desaparèixer del baròmetre. Llavors es va posar en marxa una gran operació d’Estat per a salvar la Corona i Felip VI va prendre el relleu.

Sembla que ara per fi s’ha obert la veda per a investigar al rei emèrit i que alguns mitjans s’atreveixen a parlar de corrupteles que fins ara era tabú nomenar. Comissions saudites, comptes suïssos, amants a compte de l’erari públic... És positiu que tot això vegi la llum. Allò preocupant és que els poders de l’Estat poden presentar aquest procés com la purga d’una poma podrida enfront de la hipotètica neteja dels monarques actuals i les seves filles.

Però la corrupció no és un mal del sistema sinó el sistema mateix. I cap país democràtic hauria d’acceptar una prefectura d’Estat instaurada per un tirà, construïda sobre el lucre il·lícit i protegida per lleis excepcionals d’irresponsabilitat i inviolabilitat.

Per a molts, l’entrada d’Unidas-Podemos al govern podia haver generat expectatives en un canvi més radical del règim, amb l’arribada dels qui van sorgir del 15M “contra la casta”. Quina impressió tens de la integració d’aquesta esquerra en una coalició amb el PSOE i com veus al govern i l’oposició en aquesta crisi oberta a nivell mundial?

Honestament, crec que quan Unidas Podemos accedeix a l’Executiu espanyol ja ningú espera un canvi de règim sinó de govern. Podemos recull alguns motius de les protestes socials i en la seva fundació abriga la idea d’un procés constituent que impugni als poders de l’Estat i al bipartidisme. No obstant, quan la hipòtesi de l’assalt als cels fracassa, la direcció assumeix una posició més pragmàtica que passa per arrencar alguns avanços socials a canvi de no lliurar una batalla frontal contra els estendards del règim.

El bipartidisme s’ha ressentit, però el Congrés continua representant la vella idea de les dues Espanyes. És veritat que l’ascens dels populismes d’extrema dreta deixa a l’esquerra en una posició de resistència, però tinc la sensació que s’aproxima una crisi econòmica que esquerdarà de nou el tauler de joc. I els carrers tornaran a prendre la paraula.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic