Al començament d’aquesta setmana es feia públic l’acord aconseguit entre EH Bildu i Ikasle Sindikatua/Sindicat d’Estudiants, pel qual l’organització estudiantil impulsada per Esquerra Revolucionària es comprometia a demanar el vot a EH Bildu en les pròximes eleccions basques “per a articular governs alternatius al PNB i defensar una política d’esquerres recolzada en la mobilització social”.

Però quina és aquesta alternativa? Què es pot esperar d’una EH-Bildu que ha optat per ser sostenir el govern de coalició i aspira a governar amb aquests mateixos partits d’Euskadi?

En el Congrés dels Diputats, l’abstenció d’EH-Bildu va ser fonamental per a investir a Pedro Sánchez i des de llavors ha estat una de les peces claus del suport parlamentari al govern de coalició PSOE-UP, l’anomenat govern “progressista” que ha decidit mantenir la reforma laboral, els CIEs i l’essencial de la política educativa del PP. Tot amb el suport del mateix PNB que veu com el programa de la patronal és sempre atès per l’executiu de Sánchez i Iglesias.

Durant la pandèmia, lluny del relat de “l’escut social”, les mesures preses pel govern central han anat en la línia de salvar a les grans empreses i fer pagar la crisi a la classe treballadora.

Ho vam veure quan s’enviava a treballar a milions sense garantir les mesures de seguretat necessàries, quan es van permetre 1 milió d’acomiadaments o quan les arques de l’Estat assumien els salaris de 3 ,5 milions de treballadors -estalviant-los-hi a les grans empreses- mitjançant els ERTEs pactats amb les burocràcies sindicals de CCOO i UGT i la patronal.

En l’àmbit educatiu tampoc van per un camí diferent al dels anteriors governs del PP i el PSOE. La reforma universitària de Castells pretén aprofundir l’adaptació de la universitat a les demandes del mercat i els plans per a la Formació Professional també segueixen aquest guia, per a mostra d’això la nova FP de “rider”.

Actualment, el PNB i el PSE són socis de govern al País Basc i van comptar amb l’ajuda de Elkarrekin Podemos, que va facilitar amb la seva abstenció els pressupostos per a 2020. Encara que EH-Bildu fos la segona força, tal com apunten les enquestes, l’opció per a desbancar al PNB passaria de l’una o l’altra forma per l’aliança amb Podemos i el PSE. És a dir, un cogovern amb els socis a Vitòria i Madrid del partit de la patronal basca.

Aquesta és l’opció obertament defensada per EH-Bildu durant tota la campanya. Reeditar al País Basc un govern “progressista” a l’estil del govern central. Una política que va en la línia de l’esdevenir de l’esquerra abertxale en l’última dècada, en la qual ha aprofundit la seva aposta per un projecte reformista d’esquerra i de gestió de les institucions, en particular en l’àmbit municipal.

La majoria dels compromisos programàtics que acompanyen l’acord no són només difícils d’aconseguir per mitjà d’un govern “progressista basc”, sinó que són directament inassolibles mitjançant un acord amb el PSOE i UP, o amb el full de ruta de gestió institucional d’EH-Bildu.

No fa falta anar-se molt enrere per a constatar-ho, el propi passat recent ho demostra. Punts com la derogació de la reforma de les reformes laborals, la llei d’estrangeria o el tancament dels CIEs estan lluny de ser l’objectiu del PSOE-UP. El reconeixement del dret d’autodeterminació d’Euskal Herria, Catalunya i Galiza sembla del tot impossible si es recorda la brutal repressió a Catalunya.

Ni tan sols mesurades en l’àmbit educatiu com la total gratuïtat de l’educació per a la classe treballadora i la fi del finançament de l’educació privada tenen sortida, perquè requeriria enfrontar-se al gran negoci de la concertada al País Basc i mesures excepcionals com a impostos a les grans fortunes per a sufragar-lo. Totes dues qüestions oposades pel vèrtex a la política del “progressisme” en aquesta matèria.

De cap manera un govern tripartit EH-Bildu- PSE-Podemos suposa una alternativa a les polítiques neoliberals del PNB, com ja veiem en el govern central. Defensar un camí inviable per a aconseguir aquests punts programàtics és tant com renunciar a conquistar-lo.

Els companys i companyes del Sindicat d’Estudiants haurien d’abandonar aquesta línia de situar-se com el suport crític als diferents partits de centreesquerra i adoptar una política d’independència total dels governs “progressistes”. Per a enfrontar la crisi econòmica que s’aveïna, l’elitizació de la universitat i els atacs a l’educació, és urgent treballar perquè emergeixi un moviment estudiantil que busqui l’aliança amb la classe treballadora, s’organitzi per mitjà d’assemblees i coordinadores democràtiques i baralli per un programa anticapitalista per a fer-li pagar aquesta crisi a les grans empreses i fortunes.