La República Francesa càrrega amb el mèrit d’haver estat el primer país on es va dur a terme la revolució burgesa més important de la història, on la burgesia es va elevar a classe dominant per primera vegada i va crear un Estat a imatge i semblança seva.

Les revolucions que es van succeir de 1789 d’ara endavant, els sistemes polítics, i en certa manera, tota la "civilització" moderna, van beure de la font de la revolució francesa. Com va definir Eric Hobsbawm: "La Revolució Francesa va ser un conjunt d’esdeveniments prou poderós i universal per a transformar permanentment aspectes importants del món i per a presentar les forces que continuen transformant-lo". (Els Ressons de la Marsellesa)

Cap a fins de 1780, França era un dels països més populosos d’Europa, sent el principal rival econòmic d’Anglaterra, posseïa un domini colonial important i va ser la nació pionera del pensament filosòfic que exportés les idees que influenciessin als diferents processos revolucionaris i a les societats d’aquesta època: La Il·lustració.

Crisi de l’Antic Règim

Dels 28 milions d’habitants del territori francès en 1780, el 97% pertanyia al Tercer Estat, estament que comprenia a sectors socials que anaven des de pagesos rurals (prop de 20 milions), burgesos de les ciutats, artesans, comerciants i captaires. El restant 3% el constituïa la noblesa i el clergat. Tant el clergat com la noblesa (Primer i Segon Ordre de la societat francesa) no treballaven, estaven exempts de qualsevol mena d’impostos, depenien de les rendes de les seves propietats, matrimonis de conveniència, pensions, donacions i altres tipus de "beneficis", a més d’ocupar els més alts càrrecs polítics en el cas de la noblesa i d’influenciar en els assumptes més importants de l’Estat, en el cas del clergat, per la seva proximitat al Rei.

L’any 1788, una mala collita provocarà una crisi profunda en la societat que deixarà com a saldo una misèria generalitzada. La noblesa intentarà barallar-la augmentant els impostos, el clergat també apujarà el preu del seu delme a la població i incrementarà el preu de l’arrendament de les terres. Els pagesos sofrien les males collites que tenien d’anys anteriors i, excepte una minoria que disposava d’algun excedent, la immensa majoria patia una situació aclaparadora, ja que a més van apujar els preus del pa i els cereals, principals aliments de l’època. Juntament amb això, la Guerra d’Independència nord-americana va consumir un 25% del pressupost de la monarquia francesa, ja que aquesta va donar suport amb armes i diners a les colònies que es van independitzar d’Anglaterra, portant a una crisi terminal. El que començaria com una crisi impositiva, es convertirà en una crisi del règim, donant pas a una revolució social.

Les masses parisenques es llancen a la lluita

Aquesta crisi econòmica i social es fondrà com la cera en el foc amb una crisi política, amb un desenllaç impensat per a les classes dominants, fins aquest moment. La monarquia es decideix a cridar als Estats Generals el 5 de maig de 1789, tractant de donar-li una sortida a la situació. Els Estats Generals (una mena de parlament francès) no havien estat convocats des de 1614. La lluita acarnissada entre els tres ordres es traduïa en el fet que mentre l’absolutisme monàrquic i els nobles buscaven concentrar tot el poder en mans del rei o aconseguir imposar-li el respecte a les lleis, la burgesia reclamava la igualtat civil, amb la derogació de privilegis i la substitució d’una monarquia d’origen diví per un Estat monàrquic, basat en una nació sobirana.

La burgesia es revela i imposa que l’Assemblea resolgui un vot per persona, ja que el Tercer Estat comptava amb 610 participants, mentre el primer i segon Estat tenia 290 i 271 respectivament. Fins llavors, el mecanisme era d’un vot per estament, veient-se la burgesia superada pel clergat i la noblesa. El Tercer Estat triomfa i aconsegueix convocatòria a l’Assemblea Nacional per al 9 de juliol reclamant una nova constitució, dient que només ells eren els representants dels pobles. El dia 11 el rei Lluís XVI acomiada al ministre de Finances Necker, l’únic funcionari amb llaços amb els sectors populars i això deslliga la rebel·lió en la població de París, ja que consideren a la mesura com un "autogolpe".

Llavors les masses parisenques es posaran en moviment i portaran endavant la revolució. Ja des del 12 de juliol sortiran als carrers a la recerca d’armament per a fer costat als seus representants polítics i el dia 14 prendran La Bastilla, la famosa presó que va ser símbol de la repressió estatal.

Un gran paper polític ho jugaran els Sans Culottes, els pobres de les ciutats, que com afirmarà Lleó Trotsky: "Durant cinc anys, els pagesos francesos es van revoltar en tots els moments crítics de la revolució, oposant-se a un acomodament entre els propietaris feudals i propietaris burgesos. Els Sans Culottes de París, en vessar la seva sang per la República, van alliberar als pagesos de les traves del feudalisme". (Història de la Revolució Russa).

Al cap d’algunes setmanes l’estructura social del feudalisme francès i la maquinària estatal de la monarquia francesa jeien en trossos. Per a agost de 1789 l’Assemblea Constituent formula la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que serà una de les constitucions burgeses pioneres del món: entre altres drets declara que els homes neixen i viuen iguals en drets, declara el dret a la resistència davant l’opressió i per sobre totes les coses, el dret a la propietat privada.

Els "Ressons" de la Revolució Francesa

L’herència de la Revolució ha estat discutida des dels seus primers anys. Els canvis que va produir van ser molt profunds: assoliment abolir el feudalisme a França, va destruir al vell exèrcit i el va substituir una Guàrdia Nacional, va fer rodar milers de caps de les classes privilegiades que oposaven resistència, va sancionar els Drets de l’Home i del Ciutadà, va suprimir els privilegis de les classes dominants de l’època, va confiscar terres i va suprimir el delme de l’església, va establir la Constitució de 1793. El període de majors canvis i de participació de les masses, es va donar entre 1792-1794, anys del govern jacobí.

Si bé els seus detractors han condemnat sistemàticament els seus anys de "terror" i de guillotina o el seu desenllaç contrarevolucionari amb la dictadura de Napoleó Bonaparte, continua sent una experiència d’influència per a les masses que, més aviat que tard, protagonitzaran altres episodis revolucionaris perquè com bé va sentenciar Trotsky: "Els resultats de la revolució justifiquen les víctimes causades per ella? Pregunta estèril i profundament retòrica: com si el procés de la història fos el resultat d’un balanç de comptabilitat! Amb major raó, davant dificultats i penes de l’existència humana, es podria preguntar: per a això val la pena viure? (...) Però els pobles no tenen el costum de buscar un refugi en el suïcidi, sinó que busquen la sortida a les càrregues insuportables en la revolució". (Trotsky, Octubre, "En defensa de la revolució d’Octubre", Edicions IPS).