|
L’Ertzaintza i el govern basc han afavorit, no obstant això, les mostres de suport a la monarquia a Bilbao, tractant d’allunyar a les protestes de la presència del rei. Organitzacions com Podemos, Izquierda Unida i el PCE han tingut una tíbia política de “gestos i tuits republicans” a Euskadi, mentre defensen els interessos de la monarquia des del govern central.
Els reis han visitat Euskadi aquest divendres, la comunitat autònoma amb menor vot a partits declaradament monàrquics en les últimes eleccions al parlament autonòmic. Aquesta gira de la monarquia per tot l’Estat Espanyol, que es realitza sota el pretext de promocionar turísticament els diferents territoris davant la crisi, respon a la política de rentada de cara de la monarquia davant els casos de corrupció de la institució, encarnats ara en la figura del “emèrit” i el cobrament de comissions per l’AVE a la Meca.
Una visita que s’ha caracteritzat, abans de res, per l’immens desplegament policial, que ha tractat de visibilitzar les mostres de suport al monarca i ha allunyat als qui mostraven la seva repulsa, impedint-los accedir als carrers comte estaven convocades les concentracions. Per exemple, en la visita al Guggenheim va ser destacada la presència de furgonetes d’Antidisturbis de la Policia Autonòmica, que han arribat, fins i tot, a identificar a alguns manifestants. Les maniobres de l’Ertzaintza tractant d’impedir que es fes visible el rebuig dels manifestants no han pogut fer callar, no obstant això, els xiulets i crits contra l’anacrònica institució de la monarquia i el repudi als seus cada vegada més visibles corrupteles.
Aquesta situació contrastava amb la dels escassos manifestants monàrquics que, gràcies a les facilitats posades per la mateixa Ertzaintza, van poder acostar-se a demostrar ànims d’homenatge davant Felip VI. D’aquesta manera, quan els reis van arribar al museu es van trobar amb una estampa artificial, prèviament preparada per la pròpia Casa Reial i l’aquiescència de les institucions del govern basc, on a simple vista en els voltants només hi havia crits de suport i aplaudiments. Una estampa que serà la visibilitzada pels mitjans de comunicació.
La visita a Euskadi està sent una visita sense discursos, intencionadament breu, que en els fets s’ha reduït al fonamental: converses amb els representants de la patronal basca. Aquestes s’han intercalat amb el passeig del monarca per diferents fundacions, institucions privades i museus. En el Museu de Belles arts de Bilbao el rei va mantenir una trobada amb el biscaí Antonio Garamendi, president de la CEOE. La pinacoteca bilbaïna ha estat preparada, d’aquesta manera, per a donar cabuda a una trobada empresarial afavorida pel president de la CEOE i per la patronal basca Confebask. En tot moment ha contrastat la comoditat amb el monarca dels representants de la patronal en els salons, enfront del rebuig franc i obert de la societat basca als carrers.
El rebuig a la monarquia a Euskadi és una cosa palesa. A més de les concentracions de repudi, les accions i xiulets, a l’hivern de l’any passat el “Deustobarómetro” reflectia que la Monarquia a Euskadi ostenta l’últim lloc de confiança entre el conjunt de les institucions. Els bascos només li concedeixen un 1,4 sobre 10. La figura del monarca només era aprovada pel 35% de la societat basca, segons el “Euskobarómetro” de la Universitat del País Basc realitzat en 2017.
La Corona viu en aquests dies una de les seves pitjors crisis, a la qual s’intenta contenir amb una operació entre Moncloa i Sarsuela, i amb el suport de bona part de la premsa cortesana, per a separar a Felip VI de les corrupteles del seu pare. La gira per les diferents autonomies del seu regne és part d’aquesta campanya de “rentada de cara” de la institució. En el que portem del mes de juliol ja han realitzat 9 viatges a d’altres comunitats autònomes sense que de moment constin referències a l’escàndol dels comptes i comissions de Joan Carles I. El descontentament dels i les treballadors amb el que és vist com una institució “innecessària i cara” s’ha mostrat en moltes altres ciutats, si bé sempre quedant fora de l’angle ideològic de les càmeres.
En aquest marc, què ha fet l’esquerra que forma part del govern central? El PCE no sols no ha transcendit d’alguns tuits i gestos “republicans” de nyigui-nyogui com el del secretari general del PCE-EPK Jon Hernández, en afirmar aquests dies que “l’actual model d’Estat sostingut sobre la monarquia està esgotat”. Si bé el PCE-EPK va convocar un acte de protesta a Bilbao davant la visita de Felip VI, el mateix PCE forma part del govern de coalició amb el PSOE, on tant els ministres “comunistes”, Garzón i Díaz, com el secretari general del PCE, Enrique Santiago, són part del suport parlamentari a la monarquia, compromesos (ja no amb gestos, sinó en els fets) amb l’operació d’Estat per a salvar la institució a costa de “sacrificar” el “juancarlismo”. Això s’ha demostrat quan han renunciat a qualsevol iniciativa parlamentària que qüestioni la institució o a Felip VI.
Com ja afirmàvem en altres notes, el “republicanisme” del PCE i IU es despulla com un “republicanisme” per als 14 d’abril, per a adornar faristols en la Festa del PCE i originals dissenys d’adhesius i samarretes. Quan la Corona passa necessitat, aquí està aquest corrent polític, fundadora del Règim del 78, per a ser part del salvavides. L’argumentari per a justificar-lo és que estan atenent altres qüestions més urgents, en el marc de l’actual crisi sanitària i econòmica. Sembla que la lluita contra la Corona ha de posposar-se llavors a èpoques sense crisis, quan hi hagi prosperitat econòmica, plena ocupació i estabilitat política. És a dir, posposen el seu “republicanisme” per a quan manqui de tall i no passi d’una manifestació anual que no molesti a Sa Majestat.
La imatge dels diputats d’Unidas Podemos en peus i els seus ministres aplaudint a Felip VI en la sessió inaugural de l’actual Legislatura, podem dir que va ser la culminació d’aquest “neomonarquisme” del canvi. Avui aquest es constata amb l’alineació dels morats i IU amb el PSOE en la seva defensa de la institució.
La baralla per imposar processos constituents des de la mobilització social, amb la classe treballadora al capdavant, per a resoldre aquesta demanda democràtica, al costat d’altres demandes com el dret a decidir, i abordar també tots els problemes socials agreujats ara per la crisi, continua sent una tasca vigent i l’única via de poder avortar les operacions restauradores en curs de les quals el nou “progressisme” és part.
|
