Continua la lluita dels treballadors i les negociacions

La vaga convocada a Alcoa va començar aquest dilluns, amb caràcter indefinit i una durada que dependrà de les negociacions que encara continuen. Allí mateix va ser instal·lada una carpa negra amb la pancarta «A Mariña sálvase loitando» per part dels treballadors.

El comitè d’empresa continua lluitant perquè es mantingui el 100% de la producció i tots els llocs de treball, i l’empresa ha estat negant una solució per als obrers de la planta i tenia la intenció de tancar l’empresa completament, estant fins i tot en contra de la seva venda, ja que així podria pujar els preus de l’alumini a nivell mundial en baixar la seva producció.

Per la seva part el PP, tant a nivell autonòmic com representants locals, fa ús de la seva demagògia i culpa al govern central, per no aprovar un “estatut electrointensiu”, que permet un preu més competiu de l’electricitat, és a dir regalar-li la factura de la llum a grans empreses com Alcoa. I fins i tot planteja una “nacionalització”, però només per dos anys a l’espera que sigui una altra empresa la que prengui la producció, la qual cosa no tindria per què garantir de per si mateix el manteniment de tots els llocs de treball.

Recentment, en les negociacions que estan tenint lloc, l’empresa ha canviat lleugerament la seva postura i insisteix a paralitzar les cubes per a una possible venda, al que el comitè ha respost que el primer és paralitzar l’ERE i que consideren que es pot mantenir el 100% de la producció. El dimarts 21 de Juliol el Ministeri d’Indústria va mantenir reunions amb diverses empreses relacionades amb el sector de l’alumini. També va quedar de passar al comitè informació detallada sobre el pla industrial i el soci energètic interessat a la fàbrica. Els sindicats CC.OO., UGT i FICA insten des de Madrid a Alcoa, al Govern i a la Xunta de Galícia al fet que es paralitzi l’ERE en existir, diuen, un potencial comprador interessat en la fàbrica. Hi ha rumors de l’interès que podria tenir Clemente González, propietari d’ Alibérica, o el grup Aludium. Però no hi ha res segur encara.

D’altra banda, les administracions públiques autonòmica i estatal continuen passant-se la pilota i tirant-se les culpes mútuament, sense fer veritablement passos per a solucionar la situació. Aquest dimecres 22 de Juliol al matí la ministra Maroto demanava al Congrés a la Xunta que, com a autoritat laboral, parés l’ERE mentre es veien altres alternatives. El diputat del BNG, Néstor Rego, al seu torn sol·licitava en la sessió de control la nacionalització. Aquest dimecres i el dijous van seguir les negociacions a Lugo entre l’empresa, Alcoa, i el comitè. Si Alcoa no concedeix una pròrroga i amplia el període de consultes, el dia 24 aplicarà el ERE: iniciarà la tramitació formal d’acomiadament col·lectiu per a més de 500 treballadors de la planta d’Alumini. El comitè centra els seus esforços a aconseguir una pròrroga: pròrroga que, pel que sembla, no aniria més enllà d’una setmana. Segons les últimes informacions, sembla que l’empresa hauria arribat a un acord per a realitzar una pròrroga fins al dia 4 d’Agost, donant més dies de marge per a un acomiadament col·lectiu que estava previst per al dia 24 de Juliol.

L’única veritable solució és la nacionalització sota control obrer

Les diferents administracions i partits polítics, tant del govern com de l’oposició, amb les seves variants, han intentat negociar amb Alcoa fins al final, cedint durant anys amb ajudes multimilionàries. Ja l’any passat es va produir una venda de la factoria a la Corunya, al grup Aluibérica, que segons denuncien també els treballadors va realitzar una maniobra especulativa en vendre-la al seu torn a “Grup Risc”, un fons que està sigilosament desmantellant la fàbrica.

Ara aquests mateixos partits i administracions ens volen vendre la idea que l’única solució passa per una altra venda, en les condicions que necessiti Alcoa, per a salvar els llocs de treball. Almenys, per a nosaltres és difícil de creure.

D’altra banda les posicions més progressives plantegen una nacionalització, com en el cas del BNG (que també demanen la nacionalització d’Alu Ibèrica a la Corunya) o fins i tot del PP gallec, però aquesta nacionalització seria parcial, i solament amb l’objectiu de vendre l’empresa posteriorment de nou, ocasionant pèrdues per a l’Estat. En el cas del BNG aquesta defensa d’una nacionalització és més forta, però no queda clar quant costaria a l’Estat, ni que durada tindria.

El Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) planteja la nacionalització sota control obrer de les fàbriques de Alcoa en San Cibrao i Alu Ibèrica a la Corunya, sense cap indemnització a les empresa, per a garantir la totalitat dels llocs de treball, defensar una condicions de treball dignes i mantenir el 100% de la producció. A més, considerem una nacionalització d’aquest tipus permetria invertir en la producció de “alumini verd”, amb una major taxa de reciclatge, i un menor consum elèctric en el procés.

Perquè aquest programa es dugui a terme és necessària la forta mobilització social, no solament dels treballadors de Alcoa i auxiliars, si no de tot el sector del metall i de gran part de la classe treballadora i el poble gallec en solidaritat amb els treballadors que estan a punt de perdre els seus llocs de treball. Un procés que considerem que també és necessari impulsar a nivell estatal, amb el cas de Nissan i altres empreses que estan tancant a causa de la crisi econòmica capitalista mundial que estem vivint, que el seu detonant ha estat la pandèmia del COVID-19.

D’altra banda, perquè aquesta nacionalització sigui efectiva, és necessària la nacionalització total del sector energètic, per a així reduir els preus abusius de l’electricitat, no solament a empreses electrointensivas, si no a tots els consumidors. A més, plantegem la necessitat de la nacionalització de tota empresa que tancament o acomiadi, i per a atallar el problema de l’atur, el repartiment de les hores de treball, per a reduir la jornada laboral, sense reducció de sou, lluitant perquè la diferència surti del benefici empresarial.

Ja n’hi ha prou de que sempre paguin els mateixos les crisis. Volem que aquesta crisi la paguin els capitalistes. Per això la CRT i Esquerra Diari lluitem per la perspectiva d’un govern de treballadors que sigui capaç de dur a terme un programa per a satisfer totes les necessitats socials.