http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONFERÈNCIA LLATINOAMERICANA I DELS ESTATS UNITS
Christian Castillo: "El desafiament és construir partits revolucionaris i la IV Internacional"
EsquerraDiari.cat

En l’obertura de la sessió final de la Conferència Llatinoamericana i dels Estats Units va fer ús de la paraula pel PTS de l’Argentina (FT-CI) Christian Castillo.

Ver online

Conferència virtual llatinoamericana i de EE. UU - Christian Castillo PTS - FT-CI - YouTube

Companyes i companys, vull en primer lloc donar una salutació fraternal a totes les delegacions presents tant de part del meu partit el PTS com del conjunt de les organitzacions d’Amèrica i Europa que conformem la Fracció Trotskista – Quarta Internacional. Amb ells impulsem la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari, present en 14 països en 7 idiomes diferents, i que ha arribat en conjunt a 13 milions d’entrades mensuals. Són periòdics de combat de la nostra militància que intervé en la lluita de classes defensant un programa transicional i una estratègia revolucionària socialista, i que han mostrat el seu paper en cada fet rellevant de la lluita de classes.

Volem partir de reivindicar els documents de convocatòria a aquesta Conferència. En primer lloc perquè estableixen una clara delimitació política i programàtica amb els diferents agrupaments de la burgesia a la regió, des del proimperialista Grupo de Lima, conformat per a donar suport a l’agressió imperialista a Veneçuela, fins al Grupo Puebla, una versió desinflada i més a la dreta del Foro de San Pablo, un agrupament que avui tots critiquem però que en la seva fundació al costat de corrents nacionalistes, centre-esquerres i stalinistes van integrar el Viejo MAS i també els companys del PO, que van ser part entre 1990 i 1995, quan també l’integrava el Frente Grande de Chacho Álvarez. A la col·laboració de classes que expressava i continua expressant aquell Fòrum fundat fa trenta anys, hem d’oposar la lluita conseqüent per la independència de classes que defensem en aquesta conferència.

La convocatòria planteja deu eixos programàtics que inclouen demandes transicionals fonamentals perquè la classe obrera irrompi en l’escena política i imposi que la crisi la paguin els capitalistes. Aquests punts i definicions programàtiques progressives són un marc per al desenvolupament dels debats que estem fent en aquesta Conferència. Perquè no es tracta d’"unir als revolucionaris" en general sinó sobre quines bases programàtiques i estratègiques es realitza la unitat. Per això, el nostre plantejament d’editar en comú un butlletí per a continuar aquests debats, que va juntament amb les propostes d’intervenció i campanyes d’acció comunes que votarem.

Com aquí s’ha dit, la rebel·lió als Estats Units anticipa el que passa i impacta sobre tot el continent. A tot el món, els governs i les patronals estan descarregant la crisi sobre les espatlles del poble treballador, creant desenes de milions de nous aturats, abaixant els salaris i precaritzant encara més l’ocupació i la vida tota. De l’altre costat, els multimilionaris han incrementat obscenament les seves fortunes. A Amèrica Llatina i el Carib els 73 més rics van veure créixer les seves fortunes des de març d’enguany en 48.200 milions de dòlars. La contradicció capitalista ja assenyalada per Marx de la concentració de la riquesa en un pol i la misèria en un altre es mostra amb tota la seva cruesa en una crisi com la que estem travessant. Davant això el progressisme mundial s’il·lusiona que la crisi signifiqui una tornada a l’intervencionisme estatal en l’economia, en reculada durant el neoliberalisme. Ja la idea de l’estat com a òrgan capaç de superar les contradiccions socials era present en Hegel (anticipant l’anomenat "estat de benestar"), com a visió diferent de la concepció de l’estat com a "vigilant nocturn" pregonada pel pensament liberal. Aquesta concepció de Hegel va ser oportunament criticada pel jove Marx en la Crítica a la Filosofia del Dret.

En el seu últim llibre "Capitalisme i Ideologia", de 1.400 pàgines, la nova bíblia del progressisme mundial, Thomas Picketty mostra com durant tot el neoliberalisme va créixer brutalment la desigualtat social a tot el món, tornant als nivells previs a la primera guerra mundial. Davant aquesta clara expressió d’una veritable guerra del capital contra el treball desenvolupada a les últimes dècades, s’il·lusiona amb un limitat redistribucionisme de la renda i la riquesa a partir d’impostos progressius. Però la veritat és que propostes com aquesta no sols són poques gotes d’aigua en l’oceà de la misèria capitalista sinó que el que estem veient en el món és una gegantesca intervenció estatal però no per a redistribuir a favor dels treballadors sinó per a rescatar al gran capital i reproduir els esquemes d’acumulació heretats de l’ofensiva neoliberal. I l’enfortiment de l’estat es dóna en el terreny repressiu, d’on mai va marxar. Els endeutaments creixents dels estats seran novament pagats amb retallades i ajustos al poble treballador, com ja vam veure després de la crisi de 2008. Només un programa transicional, que plantegi la mobilització de les masses per a imposar governs de treballadors en ruptura amb el capitalisme, com plantegem des del FITU i en la convocatòria a aquesta conferència, pot evitar aquest destí.

Juntament amb els importants acords que expressem en els documents de convocatòria, s’han expressat prèviament i en els debats realitzats una sèrie de discussions i diferències, a les quals em referiré.

En tal sentit volia fer una primera referència al caràcter de l’època que travessem, a partir del que van plantejar els companys de la UIT sobre que més enllà d’escaramusses, no estava plantejada la possibilitat d’una guerra entre els Estats Units i la Xina a causa de la presència de les multinacionals estatunidenques al país asiàtic. Si fos així, el capitalisme hauria mutat cap a alguna de les variants que contra Lenin defensaven Kautsky o Hilferding, de "súper imperialisme" o "ultra imperialisme", que descartaven la guerra com a perspectiva basant-se justament en un cicle d’internacionalització de les forces productives. No hem d’oblidar que Trotsky ja a mitjan dècada dels vint assenyalava que la competència entre els Estats Units i les potències imperialistes europees creava tendències a una nova guerra mundial, procés que es va accelerar amb la crisi del ’30.

Per a nosaltres, continuem travessant una època de "crisi, guerres i revolucions", no sols de "crisis i revolucions", tot i el desenvolupament que ha tingut la internacionalització de la producció, el comerç i les finances capitalistes. Les crisis de magnitud, com va ser la dels trenta del segle XX, en aguditzar-se les contradiccions entre els estats dominants, acceleren les tendències a la guerra, que només un conjunt de revolucions socialistes triomfants poden evitar. Si uns Estats Units declinant i una Xina en ascens van a la guerra en un període més o menys pròxim, o si les rivalitats creixents s’expressen en guerres per procuració o es mantenen en el terreny de guerres comercials, és una cosa que depèn de molts factors, entre altres el desenvolupament de la crisi en curs. Però la veritat és que des de la crisi de 2008, que va fer fallida el consens burgès "globalitzador", i més encara des de l’assumpció de Trump i l’adopció dels Estats Units d’una política "anti xinesa" que comparteix amb els demòcrates, hem d’assenyalar amb claredat que aquesta perspectiva està oberta i que si la revolució social no altera el curs dels esdeveniments el capitalisme ens enfrontarà a guerres catastròfiques com les que vam veure el segle anterior.

Alhora, oposada a aquesta tendència harmonicista, veiem un perill oposat a veure que les tendències agressives i al guerrerisme de l’imperialisme ianqui justifiquin acords amb corrents estalinistes que consideren progressius a Putin a Rússia o al règim de Xi Jinping a la Xina, com el Partit dels Comunistes Unificat de Rússia, un partit que reivindica a Stalin i amb bones relacions amb Putin, amb els qui el PO va compartir diferents esdeveniments per a avançar en una confluència internacional, entre ells una Conferència a Buenos Aires en 2018, la qual cosa creiem que va ser un error.

Una segona qüestió que volia plantejar és que per a nosaltres no poden superar-se a les direccions nacionals i populars o centre-esquerres si es barregen banderes amb la dreta. Ni l’autoritarisme de Maduro ni les crítiques a Evo Morales poden justificar marxar al costat de Guaidó i les diferents variants de la dreta veneçolana o amb els colpistes bolivians, considerant "rebel·lions populars" aixecaments incentivats per la dreta i l’imperialisme. És una posició liberal, democratitzant, no marxista. El mateix al Brasil: l’oposició a l’ajust de Dilma i al govern del PT no podia justificar avalar el cop institucional al Brasil o la proscripció i l’empresonament de Lula, sobre la base de l’operació Lava Jato, motoritzada per l’imperialisme estatunidenc.

Finalment, volia referir-me a com lluitar conseqüentment per la independència de classes i per posar en peus partits revolucionaris. Com articular la "intransigència ideològica i la flexibilitat tàctica" de les quals parlava Lenin? Tenim clares diferències amb els companys que en nom del segon justifiquen la participació en fronts amplis de centreesquerra, com el Frente Amplio peruano o Juntos por Perú en aquest mateix país, que aixeca una perspectiva oposada a la independència de classe per la qual lluita el FITU a l’Argentina. Una altra discussió és amb els qui, en els fets, afirmen que petits nuclis de revolucionaris poden trobar un camí a les masses sense desplegar diferent tipus de tàctiques, com participar en unes certes condicions en els "partits amplis anticapitalistes" per a enfrontar l’estratègia oportunista de les seves adreces. No sempre i qualsevol circumstància, sinó analitzant cada situació concreta i fixant clars límits de classe (per exemple, si aquests partits assumeixen o no responsabilitats executives o s’integren plenament en fronts populars).

L’ocorregut en el NPA ens dóna plenament la raó, amb l’avanç de les forces revolucionàries en el seu si a partir d’una audaç intervenció en els grans fenòmens desenvolupats en la lluita de classes en els últims anys, com les armilles grogues o la vaga contra la reforma de les pensions. Un avanç que està portant a la direcció provinent de l’antiga LCR a plantejar a través del diari Le Monde que està disposada a provocar l’escissió del partit abans que la seva ala esquerra continuï avançant. Res tenen per a mostrar a canvi els nostres crítics. En això no fem més que seguir els consells que Trotsky va donar als seus seguidors en la dècada dels trenta del segle passat. Als Estats Units, per exemple, va donar quatre tàctiques diferents de construcció partidària en pocs anys. El mateix va ser el camí recorregut per a la fundació de la IV Internacional, on va passar de fracció de la Internacional Comunista, a tendència independent i de l’impuls a l’anomenat "Bloc dels Quatre", a la posada en peus de la nova internacional, poc després de la ruptura ocorreguda amb els antidefensistes en el SWP. La utilització d’aquestes i altres variants tàctiques seran inevitables en el període d’agudització de la lluita de classes que tenim per davant.

Companyes i companys, com assenyalava Lenin, la consciència socialista no sorgeix de la lluita espontània dels treballadors. Es necessita una organització que davant cada greuge sofert per les masses mostri la necessitat d’enderrocar l’ordre existent. La lluita per construir partits revolucionaris de combat als nostres països i la reconstrucció de la IV Internacional és la perspectiva amb la qual abordem des del nostre corrent els debats que tenim en curs.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic