Al suplement de I’ Izquierda diario que publicàvem el passat 12 de juliol plantejàvem, succintament el que Guillermo Bonfil definia com a “cultura obrera” o “literatura obrera”, en el pròleg del llibre Relatos obreros mejicanos. Allí, encara que no dóna una definició clara de la literatura o la cultura obrera, li atorga a la primera aquest adjectiu per la composició de classe dels qui escriuen que, segons l’autor, és un terreny menys explorat que altres formes de comunicació i expressió com les pintes, els volants, els gestos i senyals que permeten “parlar” per sobre del soroll de les màquines, etc., que formen part de la “cultura obrera”. Si és l’obrer qui diu alguna cosa des de la seva condició d’explotació, ha d’adoptar les normes de la literatura dominant, reconeguda i imposada?, haurà d’expressar-se amb les mateixes formes i regles que caracteritzen a la literatura avui regent? Són només algunes interrogants que es plantegen, però pel tipus de text i la seva extensió és incapaç de desenvolupar i resoldre. León Trotsky escriuria, en la dècada dels 20, una sèrie d’articles que reprendrien aquesta qüestió, que hem recuperat de la compilació de Literatura i Revolució. [1]

Trotsky definiria la cultura com un sistema desenvolupat i internament coherent de coneixement i d’habilitats en tots els àmbits de la creació material i espiritual, [2] des de l’administració de les fàbriques i l’Estat, a l’art i la ciència. És un conjunt orgànic de coneixements i habilitats que caracteritza a tota la societat o, almenys, a la seva classe dirigent. Tota classe dominant crea la seva cultura i el seu art. Cal ressaltar que, en el moment en què Trotsky escriu, havia triomfat ja la primera revolució proletària del món i els obrers s’havien fet del poder per a construir el primer Estat obrer de la història. Encara que pogués deduir-se que el proletariat hagi de crear la seva pròpia cultura i el seu propi art, la resposta no és tan senzilla ni immediata com sembla.

Per a això, és necessari fer un recompte i apel·lar a la història de la humanitat. “Com ensenya la història, la formació d’una nova cultura entorn de la classe dominant exigeix molt temps i només aconsegueix la plenitud en l’època que antecedeix a la decadència política d’aquesta classe”; [3] és a dir, el primer problema es basa en la temporalitat. L’experiència més recent de la conformació d’una nova cultura és la cultura burgesa, si es considera la seva manifestació més oberta, ens remunta a l’època del Renaixement i va aconseguir el seu ple apogeu fins a la segona meitat del segle XIX, un procés de més de cinc segles.

La dictadura del proletariat es considera –en termes relatius a altres experiències històriques– com un període de transició, històricament, breu. Encara que el procés de la revolució social a escala mundial es prolongui desenes d’anys, continua sent molt per sota de l’escala temporal de segles o mil·lennis. Ergo, també és de considerar-se que aquests anys seran d’una cruenta lluita de classes, raó que a més dificultarà i posarà límits a una construcció cultural planificada. Això pel fet que el proletariat, a escala mundial, dirigirà la seva energia a la conquesta del poder, el seu manteniment, consolidació i utilització per a cobrir les necessitats per a garantir l’existència física (alimentació, habitatge, aigua, etc.). Inversament, quan comencin a sorgir les condicions que permetin i afavoreixin la creació cultural, més es dissoldrà el proletariat en la comunitat socialista. [4]

El segon problema és el de la lluita de classes, que de cap manera té un sentit negatiu. Clarament, la presa per la força del poder és necessària per a acabar, d’una vegada per sempre, amb la cultura classista i obrir el camí a una cultura humana. La dictadura del proletariat no és l’organització productiva-cultural de la nova societat, sinó el règim militar-revolucionari de la lluita per la seva consecució [5], que crea les premisses de la nova societat, però amb els mètodes de la vella societat: la lluita de classes, la violència, l’anihilament, la destrucció. Si bé és clar que el proletariat estamparà la seva petjada en la cultura abans de dissoldre’s, no és equiparable a plantejar que serà ell mateix qui la desenvolupi.

Per a entendre com es forma la cultura, és imprescindible el paper de la intelliguentsia, que és aquell sector la qualitat social principal del qual és la intelectividad; [6] és a dir, són aquells que exerceixen un treball social més intel·lectual, des de l’art, la ciència, l’administració de l’Estat, etc. També té un caràcter de classe que respondrà a la classe d’on és extreta, ja sigui el proletariat, la burgesia, la petita burgesia, etc. [7]

El teixit fonamental de la cultura es va formant per les interaccions i relacions recíproques entre la intelliguentsia de la classe i la classe mateixa. Així doncs, la tasca de la intelliguentsia proletària en els anys de revolució no és l’abstracció d’una nova cultura, sinó el desenvolupament d’una política cultural que permeti l’assimilació sistemàtica, planificada i crítica per part de les masses endarrerides dels elements més necessaris de la cultura ja existent. [8] El que ens porta a l’última pregunta quines característiques hauria de tenir la literatura obrera?, haurà d’expressar-se amb les mateixes formes i regles que caracteritzen a la literatura burgesa?

És important entendre que, si bé la burgesia va aconseguir el poder polític després d’anys de superar a les castes dirigents en el seu nivell cultural i convertir-se en el motor de la cultura –gràcies a que tenia ja afermat el terreny econòmic que els permeto capitalitzar l’ajuda de la intelliguentsia– amb el proletariat, en general, ocorre al revés. Per a poder assimilar els elements fonamentals de la cultura burgesa, és necessari que es faci del poder polític. Necessita de la violència revolucionària perquè aquesta societat no li dóna accés a la cultura.

Trotsky debat fins i tot amb els qui plantegen que Marx i Engels són l’inici d’una cultura proletària. La realitat és que tant Marx com Engels sorgeixen de les files de la petita-burgesia i es van educar abeurant en la seva cultura. Van formar la seva teoria sobre les bases científiques i polítiques de la cultura burgesa, encara que van declarar a aquesta última la seva lluita a mort. L’origen del marxisme és la negació que fa de si mateix el pensament generalitzador de la democràcia burgesa, utilitzant per a això tot l’arsenal crític preparat per al desenvolupament de la ciència burgesa. [9]

Això és important perquè, tot i que debatia entorn a la poesia, els elements que Trotsky aporta són útils també per a la literatura. Si bé, en el llibre de Relatos obreros podríem trobar estils considerats bastos, el que expressen –en termes objectius– és la conseqüència de l’allunyament de les masses de l’art de la literatura; ja que tant l’art com la ciència exigeixen una preparació. Trotsky intensifica el debat amb aquells petits cercles de poesia que començaven a formar-se i on es reivindicava la negació de l’art burgès.

Trotsky seria molt categòric: “L’art deformat no és art i, per consegüent, els treballadors no tenen necessitat d’ell”, [10] resposta que va donar a aquells que negaven la importància d’aprendre i estudiar la tècnica literària burgesa, ja que consideraven que, si bé deformat, era art proletari. “Això no és marxisme, sinó populisme reaccionari a penes retocat amb una ideologia “proletària”. L’art per al proletariat no pot ser un art de segona selecció.” La qual cosa no resta en absolut la importància que tenen aquests textos com a material històric, ja que reflecteixen la realitat que viuen els obrers i la seva manera d’interpretar-la.

D’aquesta manera podem concloure, tal com ho fa ell, que parlar de literatura proletària o cultura proletària, dins dels estrets marges que permet la societat burgesa, acaba per deformar les perspectives i conrear l’altivesa dels petits cercles, que no aconsegueixen l’organicitat que proporciona una relació profunda entre l’art i l’Estat, així com per al desenvolupament de la cultura en general. Com s’ha esmentat, aquests exercicis són molt valuosos i, en el cas de l’URSS, van servir per a mostrar el procés molecular d’elevació cultural del proletariat. Raó per la qual, més que “cultura proletària”, caldria pensar en una política cultural del proletariat, que li permeti l’elevació del nivell de pensament de la classe obrera.

El com serà la cultura després d’un procés revolucionari internacional és una cosa que no podem determinar, ja que sorgirà de l’estreta relació entre la intelliguentsia del proletariat i la classe. De qualsevol manera, per a somiar i fer realitat aquesta perspectiva, es torna necessària la presa violenta del poder polític.

Notes

[1] Trotsky, León. «Literatura y Revolución.» A Literatura y Revolución, de León Trotsky, traduït per Alejandro Ariel González. Buenos Aires: Ediciones RYR, 2015.

[2] Ídem, pàg. 323.

[3] Ídem, pàg. 319.

[4] Ídem, pàg. 320.

[5] Ídem, pàg. 322, subratllat de L. Trotsky.

[6] Trotsky, León. «La intelliguentsia y el socialismo.» A Literatura y Revolución, Op. cit.

[7] Per a aprofundir més en aquest debat, recomano llegir “La intelliguentsia y el socialismo de León Trotsky”, on explica la condició de classe d’aquest sector, particularitzant el cas de l’estudiantat i per què és important fer treball en les universitats. No obstant, són una caixa de ressonància de les mateixes classes que la componen i a vegades han arribat a jugar papers ultres revolucionaris i en altres reaccionaris.

[8] «Cultura proletaria y arte proletario.», pàg. 324.

[9] Ídem, pág.326.

[10] Ídem, pàg. 330.