|
Un rider de Glovo entrant en un supermercat. Foto: David F. Sabadell
Una recerca realitzada en el nord d’Itàlia exposa la relació entre inseguretat laboral i salut mental en les persones d’entre 18 a 40 anys. Les últimes dades recullen un descens de la desocupació també entre menors de 25, però la inseguretat laboral continua prevalent: contractes temporals, escassa sensació de control sobre el futur i incapacitat per a planificar-se la vida és el pa de cada dia d’una generació que no percep que la seva situació vagi a millorar.
Moltes de les informacions publicades en mitjans que es refereixen a joves en les últimes setmanes fan al·lusió als rebrots. Les dades oficials no concorden, en canvi, amb el constructe d’una espècie de massa despreocupada i aliena a l’evolució de la pandèmia: la taxa d’atur juvenil s’havia disparat en el segon trimestre i Espanya es col·locava al capdavant en la taxa de desocupació entre joves, molt per sobre de la mitjana europea, segons dades de l’Eurostat. Al juliol la situació ha millorat alguna cosa entre els menors de 25 anys, però així i tot la xifra d’aturats d’aquestes edats ha augmentat en un 45% respecte al mateix mes de l’any passat.
Més enllà de les taxes de desocupació, la sensació d’inseguretat i la precarietat laboral derivades de la crisi del coronavirus s’ha multiplicat entre persones joves, alguna cosa que ja succeïa abans de la pandèmia i que té serioses conseqüències en la seva salut, tal com confirma una recerca de la Universitat de Torino recentment publicada. En l’estudi italià, investigadors del departament de Salut Pública van enquestar a uns 500 joves per a conèixer com interactuaven diferents factors socioeconòmics en la salut mental d’aquestes persones i van concloure que “la percepció de seguretat laboral sembla ser el factor predictiu més important per a la presència de símptomes de depressió i ansietat, consum d’alcohol i hàbit de fumar”.
INSEGURETAT CONTINUA
Sergio Salas, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del grup POWAH (Pyshosocial Risks, Organization of Work and Health Research Group) de la institució catalana, contextualitza que, si bé és habitual que els joves de qualsevol país concentrin treballs amb pitjors condicions en acabar d’entrar en el mercat laboral —sense contactes ni experiència—, el problema és que en el context espanyol “no és només que entrin des de més a baix, sinó que també els costa molt millorar en termes d’obtenir contractes fixos. Encara deixant de ser jove, resulta complicat accedir a trajectòries més segures en l’ocupació”.
Adriana Català treballa des dels 15 anys, complirà 27 i no sap el que és un contracte indefinit. Porta onze anys encadenant treballs —que no contractes, matisa— i no aconsegueix els tres cotitzats
Adriana Català treballa des dels 15 anys: “Vaig començar en un bar tirant canyes i netejant”. Ara té gairebé 27 i no sap el que és un contracte indefinit. “En hostaleria hauré estat en uns 12 llocs diferents, a part de tres fàbriques, treballs esporàdics de neteja en almenys sis cases, cuidat de nens dues vegades i impartit classes particulars”, enumera. Resultat: 11 anys encadenant treballs —que no contractes, matisa— i no arriba a tres cotitzats: “En l’últim bar que vaig estar feia 45 hores setmanals i cotitzava vuit”, il·lustra Català.
Segons les últimes dades del SEPE, menys d’un 8% dels contractes signats al juliol per joves de fins a 29 anys van ser indefinits. Conseqüència de la crisi, en total hi ha un 30% de joves contractats menys que l’any passat. “Ens venen que tenim moltes capacitats i moltes opcions, però això és totalment fals. Ens movem en un entorn que a penes no les ofereix”, defensa Elena (nom fictici), que acaba de quedar-se desocupada. En 2019, la taxa de desocupació juvenil duplicava la general.
PRECARIETAT INDEFINIDA, FUTURS POC DEFINITS
Elena es va assabentar que no anava a continuar treballant en McDonalds quan va anar a demanar les seves vacances. Amb la crisi del coronavirus, els moviments en la plantilla eren limitats en mantenir l’empresa a persones en ERTO, així que l’assessoria va consultar fins quan podria Elena gaudir del seu període de descans. “M’han dit que el teu contracte s’acaba al juliol”, li van anunciar. Ella no havia rebut cap avís previ i havia encadenat treballs en l’empresa durant quatre anys de manera interrompuda. En aquesta ocasió estava cobrint una baixa per maternitat que, compte, s’anava a convertir ara en baixa per lactància: “Van oferir a la companya que jo substituïa ficar-se en ERTO en comptes de demanar la baixa per lactància, i ella va acceptar, així que jo em vaig quedar fora”, assegura. “Els expedients es van impulsar perquè no s’acomiadés a ningú, i a mi realment m’han acomiadat”, lamenta.
A Elena diu que li quadra que existeix una vinculació directa provada entre salut i inseguretat. Un contracte fix, exposa, és el millor que et pot passar, encara que siguin menys hores. Ella fa al·lusió a la seva rescissió de contracte i opina que una solució per a minvar la precarietat laboral entre els joves, almenys en el seu treball, podria passar per l’acció sindical.
Adriana Català diu que si les administracions s’han enfocat en aquests anys en l’ocupació juvenil, aquestes iniciatives no han arribat al seu abast. “Jo he arribat a anar a l’assistent social, a l’Ajuntament, a l’INEM, he fet cursos... però mai m’han donat una solució veritablement útil per a la meva situació”, exposa. De fet, la resposta dels governs regionals després de la pandèmia en matèria d’ocupació juvenil ha estat variada: la Generalitat Valenciana va convocar quan va acabar l’estat d’alarma mil places de “informadors de platges” per a joves entre 18 a 30 anys; comunitats com la de Madrid van demanar persones titulades que fessin de rastrejadors de manera voluntària. Encara que a Elena el primer li sembla només un pegat, el segon una “mostra d’incompetència i de falta de valoració dels acabats de titular”.
“La temporalitat a Espanya és molt superior a la d’altres països del nostre entorn, així que el primer que caldria fer és veure quins d’aquests contractes temporals són ’legítims’ i quins s’utilitzen per a disciplinar a la força de treball, en aquest cas als joves”, defensa Salas
“La temporalitat a Espanya és molt superior a la d’altres països del nostre entorn, així que el primer que caldria fer és veure quins d’aquests contractes temporals són ’legítims’ per les circumstàncies de la producció o del treball en si, i quins s’utilitzen per a disciplinar a la força de treball i en aquest cas als joves”, defensa Salas, que afegeix que, en aquest sentit, reforçar la inspecció “seria el primer”.
Mentre Elena s’ha quedat sense treball per la pandèmia, Català ha trobat un en la venda online d’una botiga que abans era física. Ni Català ni Elena sabrien concretar amb exactitud quina és la vinculació entre el precari de la seva situació i el fet que siguin joves. Ambdues creuen que, més que una qüestió d’edat, que també, hi ha un altre factor: “No sé si la meva inseguretat laboral està tan relacionada a la falta d’experiència com la classe social a la qual pertanyo, ja que per falta de contactes i de recursos no he tingut l’oportunitat d’esperar a trobar un treball millor i hagut d’acceptar gairebé qualsevol cosa per a sobreviure”, conclou.
“No pots tenir una vida a part del treball, encara que facis 20 hores setmanals. En McDonalds fem jornades partides: igual comences a les 12 del migdia i acabes a les 11 de la nit, com compagines això amb una vida o amb una família? És impossible”, reflexiona Elena
Elena defineix la seva situació com a precària i exposa que, encara que en la seva McDonalds no s’abusa tant de la temporalitat, sí que es fan moltes hores extra. “No pots tenir una vida a part del treball, encara que facis 20 hores setmanals. Els encarregats sí que tenen un torn continu, però la resta d’empleats fem jornades partida: pots començar a les 12 del migdia i acabar a les 11 de la nit, com compagines això amb una vida, amb una família o amb qualsevol cosa? És impossible”, reflexiona.
Català va més enllà i reconeix que l’haver treballat tants anys en el sector de l’hostaleria o de les cures ha fet que, quan ha trobat una ocupació vinculada als seus estudis —té un grau universitari en Periodisme—, li hagi envaït la inseguretat i hagi sentit por al rebuig. La seva trajectòria laboral, a més, es tradueix en què li resulti “complicadíssim” pensar a instal·lar-se amb una estabilitat de domicili o família: “És la primera vegada en la meva vida que tinc una relació estable, he estat sempre vivint de lloguer i he compartit pis durant 7 anys, i m’espanta la idea de tenir una estabilitat”. No per falta de ganes, “sinó perquè és una cosa que escapa de la meva experiència”, diu. A conseqüència de la inseguretat laboral, secunda Salas, “no pots planificar a mitjà termini un pla de vida en condicions, perquè estàs cames ajudeu-me vivint en el dia a dia, alguna cosa que a més afecta a la salut física i mental de les persones”.
EFECTES EN LA SALUT
Aquesta última afirmació és el que prova la recerca Exploring the possible health consequences of job insecurity: a pilot study among young workers, que a acosta la vinculació entre inseguretat laboral i salut mental i de la qual es desprèn que la primera “està parcialment relacionada amb la mena d’ocupació”: més de la meitat dels qui tenien contracte temporal destacaven la percepció d’inseguretat en el treball, mentre que nou de cada deu persones amb contracte fix consideraven que la seva situació era segura. “La percepció de seguretat laboral es va associar amb depressió, ansietat [més entre dones], abús d’alcohol [més entre homes] i tabaquisme”, exposa també l’estudi, que fa esment a un altre publicat en 2015 en el qual una investigadora també concloïa que els treballs temporals tenien efectes negatius en la salut —excepte si a l’any la seva situació es feia indefinida—, especialment en el cas de les dones.
En la recerca italiana, més de la meitat de persones que percebien la seva situació laboral com a insegura (contractes temporals) presentaven símptomes d’ansietat —a diferents nivells—, mentre que en el cas de persones que percebien la seva situació laboral com a segura (indefinits) el percentatge es reduïa a la meitat. L’abús d’alcohol entre el grup insegur era del triple respecte al grup que sentia més estabilitat laboral.
També existeixen altres factors que interactuen en aquest sentit: “El fet de no tenir a ningú de la meva família a la ciutat en la qual visc des de fa set anys em genera més ansietat respecte a la por de perdre un treball, perquè si no puc pagar el lloguer, què faig? Torno al meu poble?”. La reflexió de Català és una de les coses que també es ressenyen en el recent estudi italià: les persones solteres, amb ingressos més baixos o que no viuen amb els seus familiars perceben la seva situació com més insegura.
“En relació als joves, vaig trobar que acumulen molts més contractes temporals i condicions de treball insegures, i que eren els que més percebien que les seves condicions podien empitjorar”, explica Salas
Sergio Salas va presentar fa dos anys la seva tesi doctoral sobre inseguretat percebuda. “En relació als joves, vaig trobar que d’una banda acumulen molts més contractes temporals i condicions de treball insegures [que altres rangs d’edat], i que eren els que en major grau percebien que hi havia possibilitat d’empitjorar el seu salari o modificar els seus horaris de treball, amb el que presentaven més incerteses en aquest sentit”. En matèria d’inseguretat percebuda, aporta l’investigador, pesava més l’edat que el gènere.
També va estudiar l’aspecte emocional de la inseguretat —“el preocupat que estàs”—, i va detectar “que es veia una continuïtat entre tenir més risc i presentar major preocupació”. Matisa, en canvi, que “no és una continuïtat perfecta”: va poder veure que hi havia grups —com els majors de 40— amb ocupacions més segures però molta preocupació a perdre-ho, atès que “saben que si ho perden els costarà molt trobar un altre amb les mateixes condicions”. Això, conclou Salas, “té a veure amb el molt que costa consolidar un treball mínimament digne” a Espanya.
Elena no sap dir amb exactitud quina és l’edat mitjana en el McDonalds en el qual treballa, però sí que es mostra segura quan apunta que els nous contractes en l’empresa són per a menors de 30.“Qui tenen més anys és perquè porten temps treballant aquí”, assenyala. No li sembla estrany: “No és un treball per a tothom. Les baixes per dolor lumbar o moviments repetits de nines són molt comunes, perquè se suposa que has d’utilitzar les dues mans, però com vas amb pressa perquè has d’anar el més ràpid possible, acabes repetint aquests mals moviments”. A això se suma els esmentats horaris partits i l’excés d’hores treballades: “Físicament acabes destrossat, per això crema tant aquest treball”.
PANDÈMIA:AGREUJANT I OPORTUNITAT?
Amb la declaració de l’estat d’alarma, la UAB va treballar juntament amb ISTAS CC OO en l’enquesta COTS, enfocada a conèixer de quina forma afectava la crisi sanitària i el confinament. Van concloure que, en general, havien succeït diverses coses: set de cada deu persones assalariades temien que disminuís el seu salari, a la meitat de treballadors els preocupava perdre el seu treball i tres de cada quatre persones mostrava preocupació per no aconseguir una altra ocupació si perdia l’actual. “Les dades més recents apunten que els joves han estat els més afectats per la pèrdua d’ocupació, han tingut més ERTO i eren els que més repetidament responien fent al·lusió a la inseguretat de perdre l’ocupació”, apunta Salas, que també va participar en l’estudi.
Amb l’esclat de la pandèmia el consum de psicofàrmacs es va multiplicar. Entre els joves va ser on més es va incrementar aquest consum, multiplicant-se per 3,5
Un altre punt que va cridar l’atenció als investigadors, afegeix l’investigador, era l’augment del consum de psicofàrmacs entre les persones més joves: encara que el de joves no era el grup que més psicofàrmacs prenien, sí que eren els que més havien incrementat el seu consum durant la pandèmia, multiplicant-se per 3,5 el nombre de joves que recorria a aquesta mena de fàrmacs. Altres recerques aportaven com els símptomes de depressió i ansietat s’havien encebat especialment amb aquest grup. “No sé com ha afectat la meva situació laboral a la meva salut mental, probablement sí que existeix una relació però estigui tan acostumada a bregar amb ella que no identifiqui els símptomes, perquè l’ansietat és present en la meva vida, però no sé si és una conseqüència directa d’això”, aporta Català.
|
