És conegut que una de les majors tasques que va enfrontar Lleó Trotsky com a revolucionari va ser la creació abans, durant i després de la Revolució d’Octubre de 1917 de diferents forces militars. Des de l’organització de milícies obreres, del Comitè Militar Revolucionari del soviet de Petrograd, la Guàrdia Vermella i posteriorment l’Exèrcit Roig. Trotsky no era militar de carrera, no obstant això des de la seva experiència en la revolució de 1905 com a president del Soviet de Petrograd, la de periodista en la Guerra dels Balcans (1912-1913), passant per la Primera Guerra Mundial i l’estudi dels principals exponents de la teoria militar, li havien donat una gran acumulació en aquest aspecte.

A penes aconseguit el triomf de la revolució del 17, les forces enemigues internes (com l’Exèrcit Blanc) començaven a reaccionar militarment. Al març de 1918 els bolxevics es van veure obligats a signar el Tractat de Brest-*Litovsk amb una Alemanya a l’ofensiva, mentre que el govern obrer i pagès que feia els seus primers passos, comptava amb les forces extenuades de les masses pels sofriments de la Guerra Mundial, la misèria del tsarisme i les forces invertides en la revolució. Però poc duraria aquesta pau. “La República Soviètica va declarar que no podia signar un tractat opressiu, però que tampoc combatria, i va decretar la dissolució de l’exèrcit. Va ser un pas molt arriscat, però derivat de la situació. Els alemanys van reprendre l’ofensiva i aquest va ser l’inici d’un canvi profund en la consciència de les masses: van començar a comprendre que calia defensar-se amb les armes a les mans” (“El camí de l’Exèrcit Roig”). I durant gairebé quatre anys van haver d’enfrontar ni més ni menys que a catorze exèrcits imperialistes que van començar a envair a l’URSS per diferents fronts.

“…les condicions d’enorme desavantatge i endarreriment de la Rússia soviètica no es van transformar en un obstacle per a les masses per dos motius fonamentals: a causa de la força moral basada en la defensa de les conquestes obtingudes i a una política i una acció militar essencialment correctes desplegades pel bolxevisme. […] El triomf de l’Exèrcit Roig en la guerra civil [...] va demostrar que el proletariat rus va saber armar-se dirigint a la pagesia pobra i per a triomfar. Sota el règim tsarista la classe obrera i la pagesia van participar en la Primera Guerra Mundial, van aprendre el maneig de les armes i van realitzar, durant situacions revolucionàries, “assajos”, “escoles” de direcció econòmica, política i cultural i econòmica de Rússia d’una banda, i el fracàs dels intents revolucionaris a Occident, per un altre, van portar a l’Estat obrer a afrontar moments crítics, de greus perills de dissolució. La feblesa no sols en l’esfera militar sinó en tota esfera dirigent i organitzativa de les classes oprimides, només va poder ser compensada pel rol del partit revolucionari. El que va determinar el triomf en la guerra civil, en última instància, va ser el programa i la polítiques bolxevics, portadors de les lliçons històriques anteriors, com a factor conscient indispensable: l’obrer sabia perfectament per què lluitava i el pagès pobre, enemic del règim tsarista, va ser guanyat com a aliat” (“Presentació”, Com es va armar la revolució. Escrits militars de Lleó Trotsky, selecció, Buenos Aires, CEIP, 2006).

El text que presentem forma part del 4rt tom dels 5 que formen part de The Military and Speeches of Leon Trotsky, How the revolution armed, New Park Publications, Gran Bretanya, 1981. Va ser traduït com a part de la selecció de textos publicada pel CEIP encara que no va formar part d’ella.

**
EL CINQUÈ ANY. UN ANY PER A l’ESTUDI

22 de febrer de 1922
Pravda Núm. 43

L’Exèrcit Roig és només quatre mesos més jove que la República Soviètica. Però això és veritat només en termes de documents. Essencialment, l’Exèrcit i la República van néixer el mateix dia. Es podria dir fins i tot que, en la forma de la nostra organització Militar Partidària, l’Exèrcit Roig havia nascut abans del moment en què la classe treballadora prengués el poder a les seves mans.

El primer any de la seva existència va ser un període d’intents i esforços descoordinats i semi-amorfs per a crear una força armada per a la revolució sota condicions molt dificultoses imposades per l’esclat del vell exèrcit i el disgust per la guerra sentit per les masses treballadores.

El segon i tercer any van ser un període de conflictes intensos en totes les fronteres del país. L’Exèrcit va ser construït sota foc. Diversos mètodes i procediments van ser provats, i també rebutjats o consolidats. L’exèrcit va créixer en número fins a un grau extraordinari i fins i tot excessiu. Això va ser degut a l’extensió dels fronts i a la naturalesa de característiques molt imperfectes de la nostra organització militar. Les noves tasques i requeriments militars van engendrar nous òrgans juntament amb aquells prèviament creats que ja havien demostrat a mig fer la seva incapacitat però encara no havien estat abolits. Una preparació inadequada va conduir a una alta despesa de força humana. On fos que estava faltant qualitat, havia de ser reemplaçada per quantitat.

El quart any va ser un any de relativa calma a la frontera i un intens treball per a reduir i reorganitzar a l’exèrcit. La tasca era donar de baixa a tants grups d’edat com fos possible, mantenint en files només a aquells estrictament necessaris, mentre al mateix temps, tallem l’organització de l’exèrcit de tots els òrgans superflus, totes les excrescències i institucions paral·leles, i retallant els serveis de rereguarda amb personal excedent. Aquesta tasca ha estat ara, parlant en general, consumada. D’aquesta manera, es van crear les condicions per a elevar qualitativament el nivell de l’Exèrcit.

El cinquè any d’existència de l’Exèrcit Roig, va ser un any d’intens estudi. Una nova organització i reducció parcial de l’Exèrcit Roig poden tenir lloc només sobre la base d’una millora qualitativa dels seus elements constitutius, i estrictament en acord amb aquest procés.

Nosaltres hem d’elevar el nivell de la cèl·lula bàsica de l’exèrcit: el soldat d’infanteria. Ell ha de ser ben alimentat, mantingut, abrigat i vestit amb roba interior neta. Un soldat amb polls és només un soldat a mig fer.

El soldat ha de ser instruït. Ens hem compromès fermament amb aquesta tasca. Per al primer de maig no ha de quedar cap soldat analfabet en el nostre exèrcit. Tenim l’obligació de portar aquesta tasca avanci, i fer-ho no sols per a mostrar-ho, això és, no de manera que l’home a qui han ensenyat les seves primeres lletres en forma precipitada, retrocedeixi, en un parell de mesos, al seu estat original. No, nosaltres hem d’ensenyar, i els ensenyarem a tots els homes de l’Exèrcit Roig les seves primeres lletres de manera apropiada.

El primer de maig d’enguany la República Soviètica ha de convocar al seu exèrcit a prestar el Jurament Vermell. Cada home de l’Exèrcit Roig ha de ser capaç de llegir clarament, i conscientment el text de la ‘Promesa Solemne’ [1]

Hem d’elevar el nivell polític, i en general, moral de cada combatent. Ha de saber els qui són els nostres veïns i possibles enemics. Ha de conèixer els fonaments de la Constitució Soviètica i les tasques de l’Estat dels obrers i pagesos. Ha de saber que la base del món en el seu conjunt, amb tots els seus fenòmens variats, és la matèria, subjecta a les seves pròpies lleis internes. Cal lliurar una lluita persistent per a alliberar les seves consciències dels prejudicis i supersticions. La superstició és un poll interior que afebleix a l’home fins i tot més que els de fora.

Millorarem el nostre entrenament purament militar de forma sistemàtica. Un comandant d’un regiment ha de proposar-se la tasca d’elevar a cada home de l’Exèrcit Roig a un nivell tal que, en cas de necessitat, sigui capaç de comandar una secció.

Un treball ferm per part dels comandants i els comissaris, tant sobre els homes de l’Exèrcit Roig com sobre sí mateixos, constitueix el precepte més important d’aquest cinquè any de treball. Malgrat el curt temps que té l’exèrcit d’existència, nosaltres ja tenim molta experiència. Però aquesta encara es troba en un estat caòtic. Ha de ser acuradament estudiada, examinada, perfeccionada de manera tal que es pugui extreure el més important d’ella, fixant-ho fermament en la consciència de tot l’exèrcit.

Cada gran causa, especialment en una complexa i canviant època com la nostra, té dos grans enemics: el rutinarisme i la superficialitat. El rutinarisme consisteix a pensar amb vells clixés, sense prendre compte les noves circumstàncies: manca d’iniciativa, d’una concepció contundent i de decisió a l’hora de l’acció. En els assumptes de la guerra aquestes són falles mortals.

La superficialitat, per així dir-ho, és l’oposat del rutinarisme. Avui dia, aquesta sempre pren una forma ‘revolucionària’. Havent observat correctament les deficiències de la rutina, la superficialitat rebutja tot treball seriós, tot estudi conscienciós i detallat de les experiències passades, i s’enganya amb generalitats facilistes i esquemes arbitraris. La superficialitat, també, és una falla fatal en els assumptes de la guerra.

Necessitem tenir consciència ferma que el nivell qualitatiu de l’exèrcit no pot ser elevat agitant una vareta màgica. No, aquesta tasca exigeix un treball tenaç, persistent, detallat, algunes vegades un treball creatiu. Només algú que observi atentament el que hi ha sota els seus peus, prenent nota de tot, estudiant cada cosa i aprenent de cada cosa pot contribuir amb una cosa nova, sigui gran o petit. Però aquell que, tractant de dir una cosa nova sense més, cerca trobar-ho contemplant el cel, ensopegarà inevitablement amb una pedra i es colpejarà el cap contra ella. Ni rutinarisme ni superficialitat! Treball persistent, tenaç i conscienciós!

Aquest treball s’està fent ara més fàcil per l’atenció creixent que les masses treballadores de tota la Federació Soviètica li presten a l’exèrcit. Recentment, a manera d’experiment, nosaltres implementem la pràctica del patrocini del Soviet. Que ràpid això ha estat pres i desenvolupat! Quins resultats beneficiosos està produint ja avui dia! Fins i tot abans d’ara l’Exèrcit Roig era part integral de la Rússia dels treballadors i els pagesos. Però ara i cada dia més, un llaç més íntim s’ha establert entre ells. La confraternització entre divisions particulars i soviets particulars, i entre regiments particulars i fàbriques particulars i sindicats va elevant el nivell moral de l’exèrcit i creant millors condicions materials per a aquest treball vital.

L’Exèrcit Roig mira cap endavant amb tranquil·litat i confiança. El cinquè any de la seva existència ha de ser un any d’incansable estudi.

NOTES AL PEU

[1] Aprovat pel Comitè Executiu Central de Rússia dels Soviets de Diputats de Treballadors, Soldats, Pagesos i Cosacs, 22 d’abril de 1918: 1. Jo, fill del poble treballador, ciutadà de la República Soviètica, adopto el títol de soldat de l’Exèrcit Roig Obrer i Pagès 2. Davant les classes treballadores de Rússia i del món sencer, em comprometo a portar aquest títol amb honor, a estudiar a consciència l’art de la guerra i a protegir, com la pupil·la els béns nacionals i militars de tota deterioració; 3. Em comprometo a observar rigorosament en tot moment la disciplina revolucionària estricta i incansablement, i a executar sense objecció totes les ordres dels caps designats pel govern obrer i pagès; 4. Em comprometo a abstenir-me jo mateix i fer que els meus camarades s’abstinguin de tot acte atemptatori a la dignitat de ciutadà de la República Soviètica i consagrar tots els meus pensaments i accions a la gran causa de l’alliberament dels treballadors; 5. Em comprometo, al primer anomenat del govern obrer i pagès, a defensar la República Soviètica contra tots els perills i atemptats que vinguin dels seus enemics, a no escatimar ni les meves forces ni la meva vida en la lluita per la República soviètica russa, per la causa del socialisme i de la fraternitat dels pobles; 6. Si obeint a mals designis incompleixo aquest jurament solemne, que el meu destí sigui el del menyspreu general i em castigui el braç sever de la llei revolucionària (Com es va armar la revolució, op. cit., p. 143).