|
S’acaba el sempre ferragós agost català, aquell que en temps lliures de pandèmies ja deixava els carrers buits (de tots els que podien), i comença un nou setembre. I com sempre durant els últims anys, amb l’albir d’una nova Diada que marqui l’inici del curs polític a Catalunya i de retruc per a les "bastides" del Règim.
Res més lluny de la realitat. Entre una ERC que segueix "fent manetes" amb Sánchez i Iglesias ara via Pressupostos, una crisi (calculada) de l’espai post-convergent en la que Puigdemont i la nova JxCat volen fer revifar i eternitzar la revolució dels somriures; i sobretot amb la tormenta perfecta que suposa una pandèmia i la segona onada de contagis que desactivin els carrers, el moviment independentista es queda com tantes altres vegades encotillat en un processisme de set vides.
No obstant, hi ha un factor més que, combinat amb tot l’anterior, no recularà en el seu objectiu d’aniquilar d’arrel les aspiracions democràtiques pel deret a decidir i el moviment independentista en el seu conjunt. I és que allò que si comença amb força (mai ha deixat de tenir-ne) és el nou curs judicial plegat de causes obertes contra l’independentisme català.
L’ofensiva reaccionaria judicial que ens espera
Avui mateix han començat les compareixences de més seixanta encausats pels talls del Pertús i Salt convocats per Tsunami Democràtic a La Jonquera. Tots ells investigats per desordres públics i amb penes que voregen els sis anys de presó.
En aquestes setmanes també s’hauran d’iniciar els judicis contra els 30 presos polítics que va provocar la repressió policial enfront els milers de joves que van sortir a protestar contra la sentència del Supremo als líders sobiranistes. D’ells, l’Ibraim i el Charaf ja han sigut absolts, tot i que la Generalitat es va personar com a acusació particular, com en molts altres casos. Cal destacar també que el jove madrileny Dani Gallardo, seguiex encara a presó provisional després de nou mesos, només pel fet de donar suport a les protestes des de la capital espanyola.
L’Audiencia Nacional també ha d’iniciar el judici contra els membres dels CDR detinguts el 23S. Tots ells en llibertat provisional després d’haver passsat mesos a la presó en un greu cas de violacions de drets humans per part de la justícia i la Guàrdia Civil.
A més, durant els próxims mesos seguiran en marxa també centenars de causes obertes contra el moviment independentista en general. És calcula que des d’abans de l’1-O ençà hi pot haver un miler de persones encausades entre per una via o altra. Tota una creuada criminalitzadora que en especial situa en el punt de mira a l’esquerra independentista i les seves organitzacions.
Per altra banda, cal destacar també que durant el setembre s’ha de definir la sentència del TSJC contra el president Torra per desobediència. Qüestió que farà provocar un nou avançament de les eleccions catalanes. Alhora, el mateix tribunal ha de decidir sobre la causa oberta dels ex membres de la Mesa del Parlament, també per desobediència.
I el Supremo, per la seva part, ha de dictaminar definitivament sobre l’aplicació del tercer grau als líders sobiranistes presos. Tot això, entre un llarg reguitzell de causes obertes contra dirigents des del 2017.
L’ANC i Òmnium preparen per aquesta Diada una jornada diferent a la d’altres anys, combinant manifestacions presencials amb d’altres actes virtuals. No obstant, amb tota l’ofensiva reaccionaria judicial que se’ns ve a sobre, és torna essencial potenciar novament la mobilització social que va sorgir el passat mes d’octubre.
Cal lligar les demandes democràtiques amb la lluita pels drets socials i amb la classe treballadora al capdavant
Els partits sobiranistes ja han demostrat en diferents ocasions que a la primera que poden impulsen la desmobilització i traten de canalitzar les aspiracions democratiques de tot un poble per la via de la negociació amb l’Estat opresor o emmarcant-les en una qüestió purament electoralista i d’hegemonia.
Per això és necessari imposar aquesta mobilització social de forma independent dels partits de la burgesia catalana, eixamplant el moviment independentista amb la força del conjunt de la classe treballadora, tal i com es va poder veure de forma incipent durant el 3-O del 2017 o el 18 d’octubre de l’any passat durant la vaga general en el marc de les protestes contra la sentència del Supremo.
Aquell dia, la classe treballadora va sortir a protestar contra la repressió viscuda durant tota la setmana i va irrompre amb els seus propis mètodes. Els estibadors van parar el port durant tot el dia, es van cancel·lar més de 60 vols i el metro i el sector públic van quedar semi-paralitzats -especialment l’educació-, així com també la industria a MercaBarna o la SEAT, per posar només els exemples més destacats.
Una classe treballadora que ara està en vies de ser més assotada que mai enfront la crisi sanitària i econòmica, producte de la Covid-19. I és que els partits de la burgesia catalana que deixen el moviment independentista i el dret a l’autodeterminació sense rumb, són els mateixos que volen fer pagar els costos d’aquesta nova crisi als mateixos de sempre i amb la mateixa recepta de sempre: imposant ERTOs i acomiadaments massius, provocant milers de tancaments, minvant les condicions laborals i profunditzant en una precarietat sense precedents, tot respectant els interesos dels grans empresaris i els lobbies capitalistes.
De fet, durant els mesos més aguts de la pandèmia el govern de Quim Torra no s’ha diferenciat de la gestió de la crisi sanitària d’Ayuso a Madrid, oposant-se en la pràctica a posar sota control públic la sanitat privada i la indústria farmacèutica per a pal·liar el col·lapse sanitari. Sens dubte, una política criminal que ha generat milers de morts a causa també de les retallades i les privatitzacions del sistema sanitari durant dècades. I és més, en els següents mesos la Generalitat i el departament de salud no ha dubtat en acomiadar a gran part de la plantilla de suport durant la Covid.
Per contra, tant el govern central com el català no tenen més que oferir que noves mesures restrictives, estats policials per als qui es saltin les normes o no les pguin complir i posar en risc la salut de milions de persones.
Per això, es torna necessari i urgent una resposta independent de tots els partits capitalistes. En aquest sentit, la CUP ha de trencar totalment amb la política de mà estesa en les qüestions democràtiques però també en la política de col·laboració en allò social després de la pandèmia.
Només amb l’organització de la classe treballadora en assembles que miri per als seus propis interessos i seguretat, es podrà posar dempeus una sortida que garateixi la seguretat de milions i faci pagar la crisi actual als capitalistes, i que també pugui qüestionar la legalitat vigent i donar resposta a les demandes democràtiques més essencials com són la defensa dels drets democràtics, oposant-se a nous estats policials i la repressió judicial o la mateixa lluita per l’autodeterminació.
|
