Companyes i companys de Lluita Internacionalista,

Continuem el debat entre les nostres organitzacions responent a la vostra última carta. Abans de res, ens alegra constatar novament la voluntat que existeix per part de les nostres organitzacions d’“avançar en el necessari reagrupament de forces de les organitzacions a l’esquerra del Govern PSOE-Unidas Podemos, i dins d’elles d’avançar en la construcció d’un partit revolucionari, a nivell de l’estat espanyol i internacional”, un procés en el que coincidim que ha de ser la reconstrucció de la IV Internacional.

Poc després d’haver-se complert el 80 aniversari de l’assassinat de León Trotsky a les mans d’un agent estalinista, el millor homenatge que podem fer al nostre mestre és avançar decididament en la construcció de partits revolucionaris i una internacional de la revolució socialista que enfront de la catàstrofe capitalista plantegin una estratègia per al triomf de la revolució proletària internacional, com reafirmavem en la reeixida xerrada debat en homenatge a León Trotsky que vam realitzar a mitjans de setembre i sobre la que hem publicat un balanç.

Coincidim que avançar en aquest camí només és possible fent “passos sòlids, discussions franques i obertes que ens permetin delimitar el grau d’acords i també de desacords”. En aquest sentit, saludant novament la voluntat de la direcció de Lluita Internacionalista de respondre a la nostra crida, en aquesta nova resposta volem aprofundir en algunes de les qüestions en debat, òbviament sense la intenció d’esgotar-les i esperant continuar l’intercanvi. Al mateix temps volem respondre a les vostres propostes concretes i avançar en altres iniciatives polítiques.

1) El marc del debat i el mètode de construcció de partit

Fins al moment, excepte LI cap altra organització a les que hem dirigit explícitament la crida (Corriente Roja, Izquierda Revolucionaria i IZAR) ens ha respost oficialment. En la nostra opinió, en cada cas respon a diversos motius (sectarisme, oportunisme, autoproclamació, feblesa teòric-política, o una combinació de totes elles). No obstant, creiem que existeix un comú denominador que és una concepció sectària i conservadora que impedeix plantejar-se la necessitat urgent de superar els estadis de petits grups de propaganda per a avançar en la construcció de partits revolucionaris per a la lluita de classes, arrelats a l’avantguarda obrera i juvenil.

En la vostra última carta dieu que “no ens sembla realista identificar el procés iniciat entre les nostres dues organitzacions -fins i tot si alguna més participés- amb un procés -citant la nostra crida inicial- de ‘milers de noves companyes i nous companys que s’incorporin a la militància entusiasmats per la perspectiva d’un partit unificat de l’esquerra obrera i socialista’ que no per desitjable, està encara allunyat. No volem vendre fum ni generar falses il·lusions.”

Des de ja que tampoc considerem que el procés de debat i activitat comuna que hem iniciat entre les nostres organitzacions és identificable immediatament amb la construcció d’una organització de milers, ni hem afirmat tal cosa en cap moment. Però això ens porta a una necessària clarificació sobre el nostre mètode de construcció internacional.

En el nostre corrent internacional, la FT-CI, sempre hem sostingut que el trotskisme, que concentra allò millor de les experiències del marxisme revolucionari a Occident, només pot deixar de ser marginal si es fusiona amb els millors elements de l’avantguarda obrera i juvenil de tots els països, avançant així en la reconstrucció de la IV Internacional.

Com escrivíem en un suplement internacional especial fa pocs anys, per esmentar només un material, “som conscients que cap organització de les actualment existents que es reclamen revolucionàries pot resoldre per si mateixa aquesta tasca de magnitud històrica. Contra tota autoproclamació sectària, sostenim que la construcció de partits obrers revolucionaris i la posada dempeus d’una internacional de la revolució social, que per a nosaltres implica la refundació de la IV internacional sobre bases revolucionàries, no serà producte del desenvolupament evolutiu de les nostres organitzacions ni de la nostra tendència internacional, sinó resultat de la fusió d’ales esquerres de les organitzacions marxistes revolucionàries i sectors de l’avantguarda obrera i juvenil que s’orientin cap a la revolució social, que tendiran a sorgir i generalitzar-se al calor de la crisi i la lluita de classes.” [1]

Amb aquesta perspectiva, en 2013 llançavem un manifest en el que obriem una discussió sobre la necessitat d’impulsar un Moviment per una Internacional de la Revolució Social. En aquest procés vam avançar en discussions amb companyes i companys del Perú, a Costa Rica, i a Europa amb companys d’Itàlia, que avui són seccions simpatitzants de la FT-CI.

Aquest manifest, com hem dit en reiterades oportunitats, no va pretendre ser un programa acabat sinó una aportació dels que considerem són els principals nuclis estratègics i programàtics que, juntament amb la prova de la pràctica política i la lluita de classes, haurien de delimitar el camp de l’esquerra revolucionària, començant per establir un programa de reivindicacions transitòries per a enfrontar la crisi capitalista.

Seguint aquest mètode, que és el mateix mètode que Trotsky va proposar per a construir la IV Internacional -impulsant el “Bloc dels Quatre” [2] en els anys 30 amb organitzacions que considerava “centristes” (és a dir, que oscil·laven entre la reforma i la revolució) i que podien adquirir un curs progressiu-, creiem que els canvis en la situació mundial plantegen amb agudesa la necessitat de convergir a partir de polítiques comunes d’intervenció en la lluita de classes, conquistant reagrupaments revolucionaris amb allò millor de l’avantguarda obrera “independent” i amb aquells sectors marxistes revolucionaris amb els que compartim un programa i una estratègia. Aquest és el mètode i esperit de la nostra crida, el qual creiem que no pot basar-se en principis generals, sinó que ha de partir d’acords enfront de les grans qüestions estratègiques de la situació internacional.

2) Consignes democràtiques, teoria de la revolució permanent i “revolució democràtica”

Per al nostre corrent les consignes democràtiques i la seva articulació dins d’un programa transicional no només són importants, sinó que les hem desenvolupat políticament en multiplicitat de campanyes d’intervenció en diferents països i a l’Estat espanyol. Mitjançant el plantejament de consignes com l’“assemblea constituent lliure i sobirana”, “que tot càrrec polític guanyi el mateix que un treballador o sigui revocable”, la “dissolució del senat i la presidència”, entre altres consignes articulades amb un programa transicional anticapitalista, hem buscat ajudar a que evolucioni l’experiència de les masses amb els mecanismes de la democràcia burgesa cap a la conquesta revolucionària del govern de les i els treballadors. De la mateixa manera aixequem altres consignes democràtiques centrals com l’abolició de la monarquia i la consigna de referèndum, la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles o acabar amb els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, entre altres. En diversos treballs i elaboracions també hem abordat política i teòricament aquesta qüestió fonamental. [3]

Com diem en la nostra carta anterior, creiem que aquesta articulació amb la resta de demandes transicionals i anticapitalistes, hauria de ser una part central de les discussions entre les nostres organitzacions en aquest procés, qüestió en la qual tenim acord. Però també diem que en la nostra opinió les mateixes s’engloben en un debat més ampli sobre la “teoria de la revolució democràtica” que defensa el vostre corrent. I és en aquest punt on apareix una important divergència. En la vostra última resposta dieu que no sabeu d’on hem tret “que la UIT-CI defensi una ‘teoria’ de la revolució democràtica”. No és la nostra intenció forçar cap polèmica ni fer cap discussió falsa, però aquest debat no és nou ni molt menys. Es remunta a la nostra critica al llegat teòric polític de Nahuel Moreno, qui fora el fundador i màxim dirigent del corrent de la qual totes dues organitzacions provenim i amb la qual el nostre corrent internacional va trencar en 1988. És a dir, és un debat que té ja més de 30 anys.

Hem polemitzat amb les posicions de Nahuel Moreno, desenvolupades en diversos treballs [4], que considerem van ser una revisió de la lògica i concepció del Programa de Transició elaborat per León Trotsky i de la seva teoria de la Revolució Permanent. La nostra crítica, a risc de ser esquemàtics, però amb la sola intenció de sintetitzar un debat que està desenvolupat en centenars de pàgines de polèmiques, és que en la seva anàlisi de la segona postguerra Moreno arriba a una conclusió equivocada que té com a resultat una revisió de la teoria programa de la revolució permanent.

Per al fundador del MAS argentí, Trotsky s’equivoca tant en les seves Tesis de la Revolució Permanent com en el Programa de Transició en considerar que revolucions dirigides per corrents de la petita-burgesia o estalinistes podien ser possibles, però que només serien una excepció. Vist el desenvolupament del procés històric de la postguerra, Moreno considera que aquesta havia estat més aviat la “norma” (Europa de l’Est, Iugoslàvia, la Xina, Cuba, Vietnam) i afirma que “va haver-hi processos de revolució permanent que van expropiar a la burgesia, van fer la revolució obrera i socialista, sense ser acabdillats per la classe obrera i sense ser acabdillats pel partit comunista revolucionari.” [5] Per això era necessari fer una “actualització”: enfront de dictadures o règims bonapartistes, en un primer període de la lluita, es plantejava la necessitat d’establir aliances amb forces polítiques que no fossin revolucionàries, sinó petit-burgeses i, fins i tot, nacionalistes burgeses, amb l’objectiu de derrotar al govern. Un procés que Moreno denomina “revolució democràtica”, una dinàmica objectiva que portaria, en una segona etapa posterior, a les masses a la lluita pel socialisme. A aquest tipus de concepcions els trotskistes les anomenem etapistes o semi-etapistes. Com a resultat van sorgir estats obrers deformats, és a dir burocratitzats des del seu naixement, que lluny d’estendre la revolució socialista internacional, van actuar per contra com un fre a la seva dinàmica permanentista.

El problema és que en aquells anys on el mapa del món semblava “pintar-se de vermell”, com deia Moreno, l’absència del proletariat més concentrat com a subjecte social, la falta de desenvolupament d’organismes d’auto-organització de les masses (soviets) i la conducció d’aquests processos per part de partits únics de tipus estalinista -és a dir, l’absència de partit revolucionari de tipus bolxevic-, significaven al mateix temps un fre per al desenvolupament internacionalista de la revolució i l’avanç cap al socialisme. Més, fins i tot, enfront de l’ofensiva del capital, aquests partits van acabar per demostrar el seu caràcter contrarevolucionari passant-se amb armes i bagatges al camp de la restauració capitalista.

La nostra visió, seguint a Trotsky sense cap mena de dogmatisme, és que des del punt de vista subjectiu només revolucions “clàssiques”, és a dir en les que el proletariat actua com a subjecte fonamental hegemonitzant a la resta dels sectors oprimits, en les que es desenvolupen formes d’auto-organització de masses i on la classe obrera ha aconseguit conquistar prèviament una direcció política revolucionària, poden conduir a l’avanç a la revolució internacional. Per contra, amb “direccions qualssevol”, per més conquestes materials que s’aconsegueixin, si aquestes no són posades en funció de l’objectiu d’estendre la revolució internacional, tard o d’hora es transformaran en el seu contrari.

Estrictament, en el segle XX allò “excepcional” va ser que revolucions dirigides per direccions estalinistes o petit-burgeses triomfessin. L’àmplia majoria dels processos revolucionaris que van tenir al capdavant a aquest tipus de direccions més aviat van ser traïts, escanyats o desviats. Tota l’experiència històrica del segle XX és una confirmació rotunda d’aquesta dinàmica i de la Teoria de la revolució permanent: no hi ha cap “revolució democràtica” ni etapa intermèdia possible; la resolució íntegra i efectiva de les tasques democràtiques només pot fer-se realitat com a fruit d’un govern de la classe treballadora a través de la revolució socialista.

Òbviament aquesta lectura no és compartida per vosaltres. En la vostra carta dieu que “teoria només en tenim una, la de la revolució permanent. Una altra cosa és reconèixer que –en rebel·lions/revolucions com les d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica- parteixen essencialment de consignes democràtiques i de direccions que no són revolucionàries, però aquesta constatació res té a veure en no implicar-nos en aquests processos, al contrari, implicar-nos és l’única forma que tenim de donar suport a la construcció d’un pol d’esquerres que avanci més resoltament en les reivindicacions transitòries i anticapitalistes.”

Però implicar-se en els fenòmens o processos de la lluita de classes tal qual es donen pot fer-se en forma principista o en forma oportunista. Això depèn de la naturalesa dels processos en qüestió, la seva dinàmica, si els seus objectius tendeixen a la independència de classe o no, si la seva composició de classe és obrera o petit-burgesa (o “ciutadana”), i, per suposat, també les seves direccions i al quina estratègia responen. Sense considerar aquests elements, implicar-se pot resultar en una política oportunista i, fins i tot, reaccionària. Per posar un exemple, fa pocs anys, en 2014, les mobilitzacions de la plaça Maidan van portar al derrocament de Víctor Yanukovich a Ucraïna, obrint un procés de guerra civil entre dos camps reaccionaris com a expressió d’una disputa entre les potències imperialistes europees (al costat dels Estats Units) i Rússia. En aquest cas, la UIT va sostenir que “a Ucraïna també triomfa una revolució democràtica que aconsegueix la caiguda del reaccionari i pro rus Yanukovich” [6], emparentant el procés amb les mobilitzacions de la primavera àrab. Es va arribar a sostenir, fins i tot, que “la gent va desbordar als seus dirigents burgesos pro UE”, però reconeixent al mateix temps que en la direcció del moviment hi havia “sectors burgesos que ja van governar, com el partit de Timoshenko i fins a sectors nacionalistes pro feixistes”. És a dir, es caracteritzava el procés com una “revolució democràtica”, fins i tot, reconeixent que aquestes no tenien res de progressiu. Una posició similar va sostenir la LIT -agrupament internacional a la que pertany Corriente Roja-, afirmant que a Ucraïna la mobilització de sectors de classes mitjanes encapçalats per partits de la ultra dreta amb un programa aliè als interessos obrers i populars va ser “un triomf revolucionari de les masses”.

“Per a nosaltres no hi ha un altre camí que participar en la lluita tal com es va generant ajudant amb aquest objectiu de la revolució socialista. Aquesta és l’essència de la teoria de la revolució permanent que rebutja qualsevol concepció etapista”, dieu en la vostra carta per a justificar el suport a processos d’aquest tipus. “Secundem amb tot, sense renunciar al nostre programa ni a prendre distància de la política de les direccions”, insistiu en el mateix punt. El problema d’aquesta lògica de pensament és que en considerar tota (o gairebé tota) mobilització anti governamental com un procés de “revolució democràtica”, independentment de les forces socials en pugna, els seus objectius polítics, les seves direccions i els seus programes, té com a conseqüència la subordinació de la lluita per un programa d’independència de classe a la consigna de “abaix el govern autoritari” (o contra la repressió, o la forma que adquireixi) i de la lluita per l’hegemonia obrera al “bàndol” burgès o petit burgès que lluita contra la dictadura o el règim autoritari. Creiem que aquesta mateixa lògica és la que subjeu al posicionament de la UIT a Líbia o en la guerra civil a Síria, on han acabat com a furgó de cua de l’oposició pro imperialista com hem polemitzat en diverses oportunitats.

En diferents articles el vostre corrent ha respost a aquests debats, defensant que Nahuel Moreno sempre va reivindicar la concepció de Trotsky de la revolució permanent i afirmant que la nostra crítica és forçada. Però, com sosté el nostre company Christian Castillo del PTS argentí en un article de balanç de la xerrada debat en homenatge a Trotsky a 80 anys del seu assassinat, convocada pel Frente de Izquierda Unidad de l’Argentina el passat 21 d’agost -de la que també van participar companys/es de la vostra organització germana, Izquierda Socialista-, “la veritat és que l’anomenada ‘teoria de la revolució democràtica’ va ser un gir teòric oportunista del morenisme que va tenir innombrables conseqüències pràctiques, tant a l’Argentina com internacionalment, com vam assenyalar fa molts anys. Un revisionisme que, al nostre entendre, va ser part d’una adaptació més general en gran part del moviment trotskista a l’estratègia de ‘reacció democràtica’ de començaments dels ’80.” [7] Que nosaltres sapiguem, la UIT no ha elaborat una explicació abraçadora respecte de les raons que van portar a la crisi del MAS i la LIT al començament dels ’90.

3) Catalunya i la revolució permanent

El procés català ha estat el principal fenomen polític dels últims anys a l’Estat espanyol. Un moviment motoritzat per una demanda democràtica -el dret d’autodeterminació- i que va tenir el seu punt més agut en la tardor de 2017. Coincidim amb vosaltres que la direcció burgesa i petit-burgesa ha jugat un paper reaccionari. Durant l’última dècada, i sense ànim de fer aquí un recorregut exhaustiu, han actuat com a mediació de contenció, desviament i traïció segons el grau de desenvolupament de la mobilització social.

En la vostra carta plantegeu que “el que ens explica la teoria de la revolució permanent és que no hi ha espai per a noves revolucions democràtiques, i que tot procés que apunta a una revolució política, és a dir, contra el règim, si no incorpora les tasques més directament socialistes, ni tan sols és capaç de consolidar els avanços democràtics. Tot procés revolucionari planteja objectivament les tasques de la revolució socialista.” No podem més que coincidir amb aquesta màxima. Però l’esdevenir d’allò democràtic a allò socialista no és una tasca automàtica, ni molt menys el seu desenvolupament està determinat "objectivament". D’aquí ve que la principal tasca dels revolucionaris a l’hora d’intervenir en aquests moviments és la del combat sense quarter tant a les direccions burgeses que volen encotillar el procés a una etapa democràtica -i per tant portar-lo a un mal pas- com aquells altres corrents que, fins i tot, parlant en el nom de l’anticapitalisme o del socialisme, constitueixen un obstacle per al desenvolupament d’aquesta dinàmica permanentista.

En aquest sentit, considerem que la política de LI en els anys de desenvolupament del Procés català no s’ha ajustat a aquesta definició. En la denúncia al rol de la direcció burgesa hem coincidit. Però aquest rol podríem dir que era l’“esperable”, com ho era també la reacció repressiva de l’Estat. Per tant, el balanç del procés català no podem circumscriure-lo al rol dels convergents i ERC, o a l’ofensiva reaccionària constitucionalista. On hem divergit palmàriament és en quina havia de ser la lluita enfront de la principal mediació per esquerra que és part també de les raons del fracàs de 2017.

La CUP ha actuat durant tot aquest temps com a cobertura d’esquerra d’aquesta direcció reaccionària. Si el moviment de 2017 va fracassar no va ser només per la traïció de la direcció burgesa, sinó perquè l’esquerra independentista i la seva política de conciliació de classes va actuar com a bloqueig durant tota l’etapa anterior perquè el moviment aconseguís encarnar-se en la classe treballadora, aquesta intervingués de manera independent i poder construir una direcció alternativa a la de la Generalitat i les entitats cíviques afins basada en organismes d’autoorganització.

La lògica de la CUP era exigir i empènyer fins a “desbordar” a la direcció i obligar-la a anar més enllà del que volia. En aquest sentit el desenvolupament de la mobilització o instàncies d’autoorganització -com els CDR- sempre va estar subordinat per a ells a actuar d’elements de pressió sobre el Govern perquè continués fent passos, com proclamar la república. Salvant les distàncies, la CUP rendia a la seva manera un tribut a la política expectant del BOC de Maurín en l’Aliança Obrera de 1934, quan va orientar l’enorme força de la vaga general insurreccional d’octubre en exigir a Companys la proclamació de la república sense desenvolupar el doble poder obrer que havia de portar endavant una lluita conseqüent i permanentista contra la reacció, com sí que va succeir a Astúries.

La intervenció en el moviment, l’organització i defensa del referèndum, la vaga general del 3 d’octubre, l’impuls d’organismes d’autoorganització com els CDR, agrupaments de front únic amb altres forces de l’esquerra, el sindicalisme alternatiu i moviments socials... són elements en els que hem coincidit en el seu moment, així com en el plantejament general que “no hi ha república catalana sense que resolgui les necessitats de la classe obrera, i per això plantegem que serà obrera o no serà”. Tanmateix, per a nosaltres fer això lligat a una lluita sense quarter a les il·lusions més espontaneistes del “desbordament” i a la política de conciliació de classes de la CUP, era fonamental. Coneixem les crítiques parcials que durant aquest temps heu fet a les decisions més obertament de conciliació de classes de la CUP -com la investidura de Puigdemont o el vot a favor dels Pressupostos neoliberals de 2017-. No obstant, aquestes sempre han partit d’una caracterització d’aquesta força política com la de la “doble ruptura”, amb el règim i amb el capitalisme.

Una visió que s’allunya molt del que és la CUP i que està més basada en el que es podria llegir en alguns documents electorals que en la política real que han portat endavant en el Parlament i els moviments socials. Aquesta doble ruptura no ha estat la característica de la CUP en tant i quant per a la primera assumeixen obertament una política d’unitat popular que fa impossible la consecució mateixa del dret d’autodeterminació, com es va mostrar en 2017. Quant a la segona, la ruptura amb el capitalisme, aquesta no està plantejada ni en el seu programa -més aviat una sort de barreja d’economia cooperativa, pimes i un sector públic enfortit- ni molt menys en la seva orientació política. La “mà estesa” en allò nacional va portar a que el “puny tancat en allò social” gairebé desaparegués en el període previ al referèndum de 2017.

En aquests anys nosaltres hem considerat que era un error integrar a les candidatures impulsades per la CUP i que era necessari treballar pel sorgiment d’una alternativa d’independència de classe i revolucionària, quelcom que no era excloent per a poder demanar el vot crític en determinades circumstàncies com van ser les eleccions del 21D o el passat 10N. Tampoc que quan en el si de l’esquerra independentista va començar a obrir-se un debat d’autocrítica a la seva política durant el Procés, establíssim relacions bilaterals, intercanvis i exploréssim quins acords tàctics podríem aconseguir. Però la constitució d’un pol d’independència de classe en el moviment català passava, necessàriament, per fer-lo per fora del partit que actuava en els fets de “conseller sense cartera” del Govern de JxSí.

Creiem que aquesta diferència parteix d’una visió de la dinàmica de la revolució que és part de la teoria de Moreno, i que se sintetitza en la frase de la vostra carta de que “allò determinant és el moviment de masses, no la direcció que eventualment el dirigeix”. En aquest punt no podem més que discrepar. El moviment de masses per si sol podia arribar fins on va arribar, sense una direcció obrera revolucionària conformada en els anys previs sobre la més absoluta desconfiança en la direcció burgesa i la intransigència programàtica, la direcció de llavors JxSí era el que determinava el resultat. Per això, com a part de la lluita per una estratègia permanentista que baralla perquè aquest potencial de passar d’una lluita per demandes democràtiques a un procés de revolució social, la baralla per conformar una direcció, o almenys un pol polític, alternatiu a la conciliació de classes de la CUP era per a nosaltres una tasca fonamental.

A més d’aquestes diferències polítiques i d’anàlisis en el passat sobre la intervenció en la CUP-AE, el procés català i el referèndum de l’1-0, creiem que la clau per al debat actual és justament, “com intervenir en el procés català?” avui.

4) CUP o Front d’Esquerra? Cal plantejar una alternativa d’independència de classe

En la nostra opinió malgrat la traïció de la direcció i la repressió de l’Estat, les aspiracions democràtiques del poble català no han estat ni molt menys aniquilades i l’actual crisi farà reemergir la qüestió catalana en el següent període. Perquè l’experiència i les lliçons de gairebé una dècada de “procesisme” puguin ser un nou punt de partida i no calgui començar de zero, és clau que l’esquerra revolucionària avancem en reagrupar forces, lluitar en comú tota política de reviure la vella “mà estesa” de l’esquerra independentista i proposar, al costat d’aquells sectors que comparteixin aquesta perspectiva, una alternativa d’independència de classes i amb un programa anticapitalista. Només des d’aquesta disposició podrem superar la fallida de l’estratègia d’unitat nacional de l’esquerra independentista.

Una lectura similar fem per a la resta de l’Estat. El fracàs del neo-reformisme, expressat en la integració d’Unidas Podemos en el Règim del 78 co-governant amb els social-liberals del PSOE, i d’aquells corrents que van decidir sumar-se a aquest projecte, mereix ser superada transformant en lliçons estratègiques l’experiència amb aquesta mediació.

En aquest sentit no compartim quan ens dieu, respecte a la nostra crida a la CUP i Anticapitalistas per a avançar cap a “alguna mena d’agrupament en clau de ruptura amb el règim, un programa anticapitalista i una clara posició d’independència de classe”, que aquest agrupament “ja existeix, es diu CUP-CC o CUP-PR, i nosaltres no estem fora, sinó que ja estem en ell”. Ni el programa ni, sobretot la pràctica política de la CUP i les seves plataformes electorals més àmplies, representen un pol d’independència de classe. Com vosaltres mateix reconeixeu “Efectivament la CUP no oculta que té una estratègia d’unitat popular”.

La nostra crida, tant a la CUP com Anticapitalistas, no és una carta diplomàtica o una política per a alguna mena de reagrupament sobre la base del que són, sinó que partint de la fallida de la “mà estesa” d’una banda i la “hipòtesi Podemos” per l’altre, els fem una crida a que trenquin amb aquestes il·lusions en el gradualisme i la conciliació de classes per a posar dempeus un reagrupament molt superior al que han estat fins ara. És a dir, la nostra crida és part també de la lluita política amb les que han estat les principals mediacions i obstacles a Catalunya i la resta de l’Estat per a l’emergència d’una esquerra revolucionària en l’anterior cicle.

La nostra referència sobre quina mena d’agrupament hem de construir és l’experiència del Frente de Izquierda y de los Trabajadores - Unidad de l’Argentina, del que, com assenyaleu en la vostra carta formen part les nostres respectives organitzacions germanes -IS i el PTS- al costat del PO i l’MST. En aquesta mateixa part assenyaleu que “totes (aquestes organitzacions) de referència trotskista, però per la tradició del trotskisme argentí el FIT és el principal referent d’esquerres. No seria la situació similar a l’Estat espanyol, pel pes menor del trotskisme. Aquest necessari front d’esquerres que sigui referent per a treballadors/es precisa d’altres forces de diferent tradició que avui tenen major grandària”.

Compartim el diagnòstic que l’esquerra trotskista a l’Estat espanyol dista molt de ser hegemònica. Però el que considerem té d’experiència referent és l’haver estat capaços d’acordar un programa d’independència de classe i transicional, mentre la resta de l’esquerra mundial es feia part de diferents projectes neo-reformistes o, en el cas de Catalunya, se situaven com el furgó de cua de la burgesia independentista.

No descartem l’aliança amb altres forces o sectors que provinguin d’altres tradicions. Però aquesta no hauria de basar-se en el criteri que tinguin “major grandària”, sinó si sobretot comparteixen allò essencial d’aquestes coordenades que han convertit al FIT-U en la principal experiència polític-electoral de l’extrema esquerra mundial.

De fet, recentment, estem coincidint en el procés de debat obert per la CUP per a discutir com hauria de ser el contingut programàtic d’una candidatura “rupturista” a les següents eleccions catalanes. No ens neguem doncs a debatre amb altres sectors de l’esquerra. Ara bé, si el programa i el “full de ruta” no suposa una ruptura amb la política de col·laboració de classes amb les formacions independentistes burgeses, considerem que seria un error no intentar conformar una alternativa electoral que lluiti per una posició d’independència de classe i anticapitalista, és a dir per una veritable “doble ruptura”.

Recentment en l’acte homenatge a 80 anys de l’assassinat de León Trotsky organitzat pel FIT-U de l’Argentina [8], la representant de la vostra organització germana IS, Mercedes Petit, va assenyalar fins a dues ocasions que des del seu punt de vista l’experiència del FIT-U calia tractar de replicar-la en tants països com fos possible i es donessin les condicions. En la nostra opinió, a l’Estat espanyol és un d’ells.

La “hipòtesi Podemos” ha donat com a resultat la seva integració en el govern de la quarta potència imperialista de la UE i deixa un estadi de passivitat en els moviments socials i fins i tot l’esquerra sindical enfront de l’anomenat “govern progressista”. Enfrontar aquest govern social-liberal i els possibles intents que en el futur pugui haver de recrear o reformular altres projectes reformistes, és una obligació dels revolucionaris. Fer passos en aquest sentit, impulsant un possible front polític-electoral que superi al neo-reformisme espanyol seria un gran avanç per a arribar molt millor preparats al següent cicle de la lluita de classes que generi aquesta crisi, que no pas com va arribar l’esquerra revolucionària al 15M i l’inici del Procés.

5) Debats en el panorama internacional

León Trotsky sosté que la falta de posicionament dels grups polítics que es reivindiquen revolucionaris en relació als debats internacionals és un clar símptoma de centrisme, fins i tot un dels més importants. Per això, pel CRT i el nostre corrent internacional no només no minimitza els debats internacionals, sinó que aquests són un element fonamental.

Tampoc deixem de considerar les nostres filiacions internacionals i pretenem que l’avanç en les discussions entre la CRT i LI, i fins i tot altres organitzacions a l’Estat espanyol, es realitzi independentment de les relacions dels nostres agrupaments internacionals. Al contrari, creiem que l’experiència del FIT a l’Argentina i la convocatòria comuna de la recent Conferència Llatinoamericana, li donen major fonament al debat.

Aquesta dinàmica per descomptat no minimitza les diferències que tenim en el mapa internacional. Seguint l’esquema de la vostra ultima resposta, us responem sintèticament sobre alguns dels plantejaments que feu sobre Síria, el Brasil i Veneçuela, i aportem altres elements sobre el Perú.

a) Síria

Les posicions enfront d’alguns dels processos que es van obrir amb l’anomenada “primavera àrab”, en particular enfront de la guerra civil a Síria, són un dels grans debats entre les nostres organitzacions que difícilment puguem esgotar en aquest intercanvi. A part d’allò expressat en les cartes anteriors, els arguments estan més que desenvolupats en diversos articles. [9]

Per la vostra resposta, ens complau que coincidim en que la guerra civil que va seguir a la rebel·lió siriana no va establir camps progressius per a la classe obrera, encara que la fita temporal que vosaltres plantegeu en la caiguda d’Alep nosaltres l’establim molt abans. En aquest marc, per descomptat coincidim també en la necessitat de denunciar les massacres de les tropes d’Al Assad. Però el debat no és aquest, sinó la caracterització equivocada del procés (a partir de la teoria igualment errònia de la “revolució democràtica”) i la consegüent adaptació política al camp militar burgès i pro-imperialista considerat progressiu o com un “mal menor” enfront de la dictadura sanguinària d’Al Assad, que és allò central de la crítica que us fem.

En la vostra carta, no obstant, sosteniu un argument que volem respondre. Dieu que la vostra posició a Síria és assimilable al suport brindat per la CRT i la FT-CI a la lluita de milícies kurdes, que han combatut al costat de les tropes nord-americanes i amb el seu armament. Una crítica que no té manteniment. Quan els vents de la “primavera àrab” van arribar a Síria vam denunciar la repressió d’Al Assad i vam secundar amb totes les nostres forces “l’aixecament dels treballadors i el poble sirià”, plantejant que les demandes més sentides del poble i dels treballadors sirians només podien ser satisfetes mitjançant l’acció independent dels treballadors i de les masses que portés a la caiguda revolucionària de Assad. [10] Però no ens situem en el camp militar dels rebels, sinó defensant un programa d’acció independent combinant la crida a la lluita de masses pel derrocament revolucionari d’Al Assad, amb la denúncia conseqüent de tota la ingerència -militar i política- de l’imperialisme, la intervenció de Rússia i contra la reacció islamista i el “neo-terrorisme” de Isis.

De la mateixa manera hem actuat davant la qüestió kurda, repudiant la repressió de Erdoğan, així com la intervenció de l’imperialisme nord-americà i altres potències de la regió [11], davant un conflicte que, no obstant, té una naturalesa diferent a la guerra civil siriana, ja que part de la legitima demanda del poble kurd en conquistar la seva independència nacional. És a dir, els objectius de les milícies kurdes mai han estat obertament reaccionaris com els que expressen totes les fraccions armades a Síria. Al mateix temps, ens hem delimitat de l’estratègia i el programa de les direccions kurdes, i hem denunciat que l’autodeterminació per al poble kurd, estripat i massacrat durant anys de guerra, mai vindrà de la mà de l’aliança amb l’imperialisme ni amb altres forces reaccionàries regionals. No veiem cap contradicció en la nostra ubicació política davant aquest conflicte i la posició que hem mantingut a Síria.

L’esquerra internacional s’ha dividit essencialment en dos camps enfront de la guerra civil siriana: un sector minoritari en defensa del règim dictatorial de Assad (i fins i tot a la intervenció de Rússia), al qual veuen com una resistència a l’ofensiva nord-americana i a l’avanç de forces reaccionàries de l’islamisme salafistes; mentre que el sector majoritari, ja sigui amb arguments democràtics o humanitaris, ha optat per fer costat al camp “rebel” o a les seves versions “laiques” com l’Exèrcit Lliure Sirià, independentment del seu caràcter de classe i la seva estratègia. La nostra posició és que, davant l’escanyament d’una perspectiva independent, en tots dos casos els “camps” han reemplaçat a les classes.

b) Brasil i Veneçuela o com actuar enfront dels cops de la dreta

El debat sobre com situar-se enfront de l’ofensiva de la dreta a Llatinoamèrica és una discussió que venim mantenint amb la UIT-CI tant al Brasil, com Veneçuela i recentment també a Bolívia. En el cas del Brasil, la resposta al cop institucional va marcar profundament a l’esquerra en aquest país, suscitant no només amplis debats sinó també importants ruptures, la més important d’elles la del PSTU (integrant de la LIT-CI) que es va partir virtualment per la meitat i l’escissió de la qual ràpidament va evolucionar cap a una política de seguidisme al PT i l’ala majoritària del PSOL. En el cas del vostre corrent germà al Brasil també va sofrir una ruptura que continua fins al dia d’avui, De fet, existeixen actualment dues organitzacions que es reivindiquen de la UIT-CI al Brasil, una com a secció oficial (la CST) i una altra com a simpatitzant (Luta Socialista). Esmentem aquest aspecte perquè més enllà que considereu “esquemàtica” la nostra crítica a la vostra política al Brasil -quelcom que es deu a qüestions d’espai-, és evident que hi ha hagut una discussió profunda amb conseqüències no menys importants per a la vostra organització.

Sintèticament, creiem que les nostres diferències no es refereixen tant a la caracterització del govern Lula-Dilma (com tampoc d’altres governs post neo-liberals com el de Chávez-Maduro a Veneçuela, el d’Ortega a Nicaragua o Evo a Bolívia), sinó a la delimitació de la política imperialista enfront d’ells i especialment a la utilització per part de sectors del poder judicial lligats a l’imperialisme dels casos de corrupció per a enfortir variants més directament lligades al gran capital, com va ocórrer amb el Lava Jato al Brasil, qüestió que la incorporació de Sergio Moro al gabinet de Bolsonaro expressa amb claredat. Aquesta es la clau de la nostra crítica: l’oposició a l’ajustament de Dilma i a la corrupció del govern del PT no podia justificar avalar el cop institucional al Brasil o la proscripció i l’empresonament de Lula, sobre la base d’una operació motoritzada per l’imperialisme estatunidenc.

En la vostra carta dieu: “On va estar el cop d’estat? Entenem el mateix per un cop d’estat? Se suposa que és la intervenció dels militars per a imposar un govern sota el seu domini, un canvi de règim.” Ens sembla que aquesta visió sí que és esquemàtica i és la que justament els va portar a sostenir una posició democràtic-liberal, no marxista, que els va situar “objectivament” en el camp de la política colpista, de la mateixa manera que va succeir amb el PSTU.

Com ja us hem qüestionat en altres oportunitats, ens sembla que aquesta posició es troba fins i tot per darrere de la que va tenir per tradició el “morenisme”, que, a diferència del Partit Comunista, va lluitar contra la proscripció de Perón (que entre altres coses també era acusat de diversos casos de corrupció) i el peronisme a l’Argentina durant el conegut com a “règim llibertador” imposat amb el cop militar de setembre de 1955.

En múltiples articles i declaracions hem fonamentat per què l’operació que va acabar amb la caiguda de Dilma era un “cop institucional” pro-imperialista, utilitzant mecanismes de bonapartisme judicial recolzat en les forces repressives, en aquest cas especialment en la Policia Federal -el principal braç armat de la Lava Jato-, però també els serveis d’intel·ligència i la pressió pública dels militars brasilers perquè empresonés a Lula. Coincidim que això no reemplaça als clàssics bonapartismes de dreta basats en les forces armades i l’aparell repressiu en general, una alternativa que les classes dominants i l’imperialisme no van veure necessària per l’encara baix nivell de desenvolupament de la lluita de classes al Brasil. Però sí que va ser una forma específica de donar un cop de mà, amb l’objectiu d’imposar un atac sense precedents a les condicions de vida de les masses, a un nivell molt més profund i accelerat que el que es proposava dur a terme el govern del PT. En efecte, això va ser el que va succeir. [12]

Finalment, en la vostra resposta dieu que “no aconseguir avançar en un front d’esquerres al Brasil va ajudar a que, després de Témer, arribés Bolsonaro, aquest –sense necessitat de cop, sinó eleccions-; un govern més proper dels militars”. El problema és que per a aconseguir un front d’esquerres al Brasil calia defensar en comú una política d’independència de classe. Sostenir que no va haver-hi cap tipus de cop al Brasil quan es va destituir a Dilma per a després aixecar la consigna “presó a Lula i a tots els corruptes” a l’uníson amb Sergio Moro i tota la dreta colpista, com va fer la CST, això és el que va afavorir l’aplicació d’una política que va acabar portant a Bolsonaro al govern.

Avui en la lluita contra el govern de Bolsonaro es tracta de no caure en el parany de l’impeachment, que de donar-se posaria en el govern al General Mourao, sinó d’escombrar a Bolsonaro-Mourao i tot el règim colpista imposant mitjançant la lluita de classes una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, com sostenen els nostres camarades del MRT, cridant tant al Bloc d’Esquerra del PSOL com al PSTU a un reagrupament després d’aquesta política.

Per a seguir la lògica de la nostra crítica, en el cas de Veneçuela, de la mateixa manera, l’autoritarisme de Maduro no pot justificar marxar al costat de Guaidó i les diferents variants de la dreta veneçolana (o en el cas de Bolívia amb els colpistes bolivians, ni molt menys considerar “rebel·lions populars” a aixecaments impulsats per la dreta i l’imperialisme).

Com va plantejar el nostre company Ángel Arias de la LTS veneçolana en la recent Conferència Virtual de Llatinoamèrica i els Estats Units [13] convocada pel Frente de Izquierda Unidad de l’Argentina del 30 de juliol a l’1 d’agost (en la que van participar les nostres companyes i companys del PTS i de la vostra organització germana, Izquierda Socialista), tant en el cas del PSL -com en el de Marea Socialista (integrant en aquest cas de la LIS)-, van passar d’un embelliment del chavisme (Marea Socialista fins i tot va ser part orgànica del governant Partitdo Socialista Unificado de Venezuela - PSUV) a no diferenciar-se conseqüentment de la dreta (en el cas del PSL mantenint acords sindicals amb sectors que responen al titella de l’imperialisme Juan Guaidó) o a presentar-se com a “chavisme crític”. [14]

Partint de la delimitació del govern bonapartista de Maduro, coincidim que és necessari construir una alternativa “recolzada en la lluita sindical i juvenil”. Però per a fer-ho, com vénen plantejant els nostres companys/es de la LTS de Veneçuela, és necessari desenvolupar un reagrupament de les forces de l’esquerra anticapitalista i socialista, tant dels qui resisteixen a la desmoralització, com als cants pseudo-democràtics de la dreta pro-imperialista i els qui estan oberts a superar per esquerra el chavisme. Insistim: per a nosaltres no pot superar-se la fallida de les direccions de centre-esquerres, populistes d’esquerra o “nacionals i populars” barrejant banderes amb la dreta.

Malgrat les diferències entre les nostres organitzacions germanes a Veneçuela, és auspiciós que ambdues hagin subscrit, al costat de desenes d’organitzacions socials, sindicals i polítiques, un text que rebutja la Llei Antibloqueig de Maduro aprovada per l’Asamblea Nacional Constituyente, i impulsant en comú un petitori de signatures contra aquesta Llei plantejant la convocatòria a un referèndum abrogatori perquè sigui el poble el qui decideixi.

c) Perú i la participació en els “Fronts Amplis”

Recentment també al Perú hem mantingut un important debat sobre la participació de la vostra organització germana Uníos Perú dins del Frente Amplio d’aquest país, una formació de caràcter de centre-esquerra i amb un programa de col·laboració de classes, com han demostrat els nostres companys de la CST peruana. [15]

Seguint l’exemple de l’enorme creativitat tàctica plantejada per León Trotsky per a construir partits revolucionaris en la dècada del 30 (com ingressar en les files dels Partits Socialistes a França, els EUA o Espanya quan aquests es nodrien de desenes de milers de nous militants obrers, o impulsar un Partit de Treballadors als Estats Units, o plantejar la tàctica d’unitat de les files comunistes com a Espanya a l’inici de la revolució), creiem que per a les i els revolucionaris no és un problema de principis participar de partits “amplis”, del qual el seu programa i direcció no siguin revolucionaris com a tàctica en la construcció de partits revolucionaris, sempre que els seus programes tinguin un caràcter d’independència de classe i en la seva composició social expressin una tendència organitzacional o política d’un sector de la classe obrera cap a l’esquerra. En tals casos, considerem lícit poder intervenir per a lluitar a bandera desplegada per un programa revolucionari i la formació d’una fracció conscientment revolucionària. No obstant, aquest no és el cas del Frente Amplio peruà, que és una instància de col·laboració de classes que té com a objectiu reformar l’Estat burgès al qual és necessari oposar un Front d’independència de classe com proposen els nostres camarades de la CST.

En el marc d’aquest debat, els vostres companys/es de l’Argentina han sostingut en dos debats públics que la CST peruana hauria proposat tenir candidats dins del Frente Amplio, una afirmació completament falsa de la que els hem fet una crida a rectificar. Per contra, els nostres companys/es de la CST provenen d’una ruptura amb el FA, després que aquest cridés a votar a Pedro Pablo Kuczynski (un candidat neo-liberal) en la segona volta de l’elecció presidencial de 2016.

6) Per a continuar avançant

Hi ha molts altres debats que no hem abordat i sobre els quals existeixen importants diferències, com per exemple la valoració del moviment trotskista en la postguerra, o sobre una qüestió fonamental i candent com és la posició dels marxistes sobre les vagues policials i els sindicats de policies, caràcter reaccionari dels quals ha quedat palesat amb la intensificació dels assassinats a afroamericans per part de la policia i l’emergència del moviment Black Lives Matter, o en un sentit més estratègic, quina política és necessària avui per a avançar a construir partits revolucionaris en els diferents països i avançar en la reconstrucció de la IV Internacional.

En tant continuem aquests debats i en el marc que ja hem avançat en mantenir reunions regulars i en impulsar campanyes comunes, com la declaració a 80 anys de l’assassinat de León Trotsky -a la que lamentablement per sectarisme no es van sumar altres organitzacions- i l’organització de la xerrada debat que vam realitzar el passat 18 de setembre a Barcelona, creiem que és clau continuar avançant en iniciatives concretes sobre la base dels fonaments abans plantejats:

1) Establir una agenda d’intervenció comuna en els debats que recorren a la CUP per a defensar una perspectiva anticapitalista i d’independència de classe enfront del nou gir a la dreta de la formació.

2) Fer passos cap a la formació d’un Front d’Esquerra i per la independència de classe sobre la base d’un programa transicional revolucionari per a intervenir en les pròximes eleccions catalanes, en la perspectiva d’establir les bases per a l’extensió d’aquesta política a la resta de l’Estat.

3) Editar entre les nostres organitzacions i altres que acceptin el debat un butlletí de discussió, que sigui públic (en un blog o publicació electrònica) que permeti continuar els debats en forma oberta cap al conjunt de la militància i l’avantguarda.

Com venim insistint i hem reafirmat en aquesta carta, creiem que la dinàmica de la situació internacional i de l’Estat espanyol imposa la urgència de plantejar la necessitat de construir un fort partit unificat de l’esquerra revolucionària i socialista. Som conscients que aquest no pot ser un procés ràpid ni superficial. Per la qual cosa considerem que en la mateixa mesura que continuem els debats sobre les nostres diferències, la intervenció comuna en els escenaris de la lluita de classes, i de ser possible també electorals, que tindran lloc en el pròxim període, podrien ser un exercici que ajudi al desenvolupament d’aquesta perspectiva.

Comitè Executiu del CRT
12/10/2020

NOTES:

[1] Veure Nuestra propuesta: construir un Movimiento por una Internacional de la Revolución Socialista (Cuarta Internacional), Izquierda Diario, 05/04/2017.

[2] L’any 1933, Trotsky i l’Oposició d’Esquerra Internacional promouen el que es va dir la "Declaració dels Quatre" i la constitució del "Bloc dels Quatre", un acord signat amb tres grups centristes, dos holandesos (el RSP i el OSP), i el SAP alemany, que contenia punts programàtics i un mètode comú per a explorar les possibilitats d’unificació en una mateixa organització. La base de l’acord era la lluita irreconciliable contra l’estalinisme i la social-democràcia i l’objectiu de construir una nova internacional. Trotsky considerava que el debat franc i sense diplomàcia, juntament amb la prova de l’experiència en la pràctica comuna era l’únic camí de poder separar a centristes de revolucionaris i avançar en un reagrupament revolucionari.

[3] Emilio Albamonte i Matías Maiello, Estrategia socialista y Arte Militar, “Capítulo 4. Sobre la defensa”, Ediciones IPS, 2017; i Emilio Albamonte i Matías Maiello, Gramsci, Trotsky y la democracia capitalista.

[4] En diversos articles i elaboracions per esmentar només algunes d’aquestes elaboracions: Manolo Romano, Polemica con la LIT y el legado de Nahuel Moreno; Alicia Rojo, El trotskismo argentino frente a la Segunda Guerra Mundial; Ruth Werner i Facundo Aguirre, Insurgencia obrera en la Argentina 1969-1976; Laura Lif i Juan Chingo, Transiciones a la democracia; Gabriela Liszt, Historia y balance del MAS argentino; Matías Maiello, La crisis del Movimiento al Socialismeo, lecciones para el presente; Gabriela Liszt, Quién fue Nahuel Moreno; Emilio Albamonte i Matías Maiello, Estrategia socialista y Arte Militar, Ediciones IPS, 2017.

[5] En particular en la seva “Actualización del Programa de Transición” de 1980 i “Escuela de Cuadros” de 1984.

[6] Nahuel Moreno, Escuela de Cuadros (1984), p. 8.

[7] Ucrania: Un triunfo revolucionario de las masas, UIT-CI, 05/03/2014.

[8] Christian Castillo, Un debat relevant, Esquerra Diari, 27/08/2020.

[9] Actualidad y vigencia del legado de León Trotsky: el debate en la izquierda, Izquierda Diario, 21/08/2020.

[10] Per esmenar només alguns: Eduardo Molina i Simone Ishibashi, A un año y medio de la "primavera árabe", Estrategia Internacional, 28/08/2012; Simone Ishibashi i Diego Dalai, Los marxistas ante la guerra civil y el caso sirio, 05/12/2013 (en polèmica amb la LIT-CI); Claudia Cinatti, No a la intervención imperialista en Siria, 29/08/2013; Diego Dalai, Se profundizan los enfrentamientos en Siria, 02/08/2012.

[11] Abajo la brutal represión de Assad. No a la injerencia ni a la intervención imperialista, 31/05/2012.

[12] ¡Defendamos el Rojava contra la invasión turca! ¡Fuera el imperialismo de la región!, Declaració de la FT Europa, Izquierda Diario, 19/10/2019.

[13] Thiago Rodrigues, O morenismo à deriva diante da vitória de Bolsonaro, Esquerda Diario, 03/12/2018; Matías Maiello, Bonapartismo de toga, Ideas de Izquierda, 26/08/2018; Claves para entender el golpe institucional en Brasil, Izquierda Diario, 01/09/2016.

[14]Els debats sobre aquestes qüestions van ser un dels eixos de discrepàncies que es van manifestar en aquesta Conferència. Veure Christian Castillo i Claudia Cinatti, Un primer balanç de la conferència virtual d’Amèrica Llatina i els EUA, Esquerra Diari, 07/08/2020.

[15] Els debats amb el PSL sobre la seva política a Veneçuela són de llarga data. Només per esmentar alguns dels articles en els quals hem polemitzat en els últims anys: Ángel Arias, El escandaloso seguidismo “crítico” del PSL a la derecha venezolana, La Izquierda Diario, 19/07/2017; Eduardo Molina, ¿Qué política para la izquierda socialista en Venezuela?, Ideas de Izquierda, 10/07/2017; El PSL y su visión miope de una realidad ajustada a la desorientación, LTS, 20/02/2014; Ángel Arias i Milton D’León, El oportunismo impotente de una organización sin estrategia revolucionaria, 10/06/2010.

[16] Cecilia Quiroz, ¿Frente amplio o independencia de clase? Una polémica con Uníos Perú, Izquierda Diario, 22/08/2020.