http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
La moció de censura de Vox permet a Sánchez disfressar-se d’“antifeixista”
Roberto Bordón

La ultradreta espanyola reuneix en un discurs tots els clixés actuals de l’extrema dreta a nivell mundial. Un xou que ha permès al social liberal Pedro Sánchez investir-se d’un halo “antifeixista”, ocultant el seu veritable rol de garant dels interessos de l’IBEX35 i l’imperialisme espanyol.

Ver online

Ignacio Garriga, diputat de Vox per Catalunya ha obert el debat sobre la moció de censura de Vox en el Congrés aquest matí amb un discurs replet dels tòpics que l’extrema dreta a nivell mundial maneja en les seves actuacions. Acusacions a l’Executiu de socialcomunisme i connexions amb el reformisme llatinoamericà (Fòrum de Sao Paulo i el Grup de Puebla), comparacions entre Pablo Iglesias i Irene Montero amb Néstor i Cristina Kirchner; atacs al feminisme, l’ecologia i la igualtat com a idees que divideixen a la pàtria espanyola i peticions de prohibir als partits que defensen el dret d’autodeterminació.

Un còctel ultradretà tan bast que ha permès a Pedro Sánchez en la seva rèplica investir-se d’un halo “antifeixista”, ocultant el seu veritable paper en aquest drama: ser un gestor professional dels interessos de l’IBEX35 i el capitalisme imperialista espanyol que enfront de la pandèmia ha preferit protegir a les empreses i no als treballadors i els sectors populars.

Com tots els analistes de tots dos camps del Parlament havien predit, ara com ara la moció de censura tan sols ha servit, d’una banda, per a reforçar al govern del PSOE-UP cobrint possibles crítiques per l’esquerra, i per l’altre, per a desgastar a un PP que es troba dividit entre la crítica al Govern i la competència amb l’extrema dreta. Un circ de pulles i respostes que no atén les necessitats de la classe treballadora a la meitat d’una crisi sanitària, econòmica i social a nivell mundial i que tan sols permet deixar passar el temps sense donar respostes a aquestes problemàtiques a la meitat de la segona onada del COVID-19.

El discurs de Vox: falangisme tronat i trumpisme ibèric

Si ens endinsem en el discurs de Vox, a través del seu portaveu, Ignacio Garriga, veurem com la formació ultradretana consumeix el seu viratge complet cap al discurs trumpista que triomfa a nivell mundial entre els corrents d’aquest signe. D’aquesta manera, Soros i la “batalla cultural”, la idea de retirar-se de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per haver, en teoria, col·laborat amb la Xina per a estendre el Covid-19 pel planeta o que el coronavirus és “el virus xinès” -com Trump ho ha anomenat des de l’inici de la pandèmia-, apareixen com a arguments destacats entre les paraules dels diputats ultradretans.

Vox aprofita la pandèmia per promoure la seva política recentralizadora, no sols en termes sanitaris i educatius (que no sé sap molt bé què té a veure) sinó que admet obertament la seva intenció de prohibir i perseguir als partits que defensin el dret a l’autodeterminació; una sortida hiper reaccionària a la crisi de règim a Catalunya i un atac al seu moviment democràtic. La formació ultradretana identifica en l’Estat de les Autonomies un fracàs que ha portat al fet que existeixin “17 centralismes regionals” que tan sols afavoririen a cacics locals i que atacarien la unitat i sobirania nacional espanyola.

Si seguim el fil del seu discurs la “pàtria espanyola” es veuria atacada des de diferents fronts i la moció de censura vindria a assenyalar aquesta sèrie d’atacs. Una pàtria que amb “la família”, serien els dos baluards que Vox col·loca enfront de l’onada de la globalització, el multiculturalisme, el feminisme… i el comunisme (sic), els enemics ideològics de la nació espanyola. Ambdues serien les unitats col·lectives que impedeixen l’aïllament dels individus en el món globalitzat d’avui dia, ambdues precedirien a l’Estat i per tant aquest últim no podria actuar en contra seva. Un model familiar que per descomptat no se surt del més rígid model heteropatriarcal i que en el seu si ha de promoure els valors morals que des de segles ha de mantenir el poble espanyol, segons Vox és clar.

Les formacions polítiques que ataquin aquests dos pilars serien simplement il·legítimes i haurien de considerar-se “renegats” de la pàtria, arribant a plantejar retirar la nacionalitat als qui des de llocs de representació pública ataquin els símbols nacionals i els pilars que Vox col·loca com a essencials per a la seva idea de país i poble: pàtria i família. La il·legalització dels partits independentistes seria seguint aquesta lògica bastant simple, al no reconèixer cap legitimitat als seus representants i en renunciar aquests a representar a la sobirania espanyola en atacar la unitat del seu Estat.

Contra aquesta idea d’Espanya es col·locaria el govern del PSOE-UP, que segons el parer de Vox estaria fomentant la criminalitat, “la immigració il·legal”, la multiculturalitat i la dissolució de les nacions. Enllaçant amb les teories conspiranoique

s que relacionen al moviment democràtic català i a George Soros, Abascal ha parlat de l’Europa somiada per Hitler, en referència a la teoria que Alemanya estaria impulsant una gran federalització de la Unió Europea que faci esclatar els Estats-nació existents per imposar de forma més senzilla la seva hegemonia.

El més interessant potser ha estat l’esment al concepte d’Iberosfera, que haurien llançat anteriorment amb la fundació d’un diari propi de la formació el passat 12 d’octubre, “La Gaseta de la Iberosfera”. La idea se centraria en mantenir contactes i un front comú d’aquests corrents a banda i banda de l’Atlàntic i a tot el món hispà.

Aquesta política clarament ha sofert un revés recentment amb la derrota dels colpistes en les eleccions de Bolívia. No sabem si aquest fracàs hauria augmentat el nombre d’insults d’Abascal a les corrents posneoliberals i populistes llatinoamericanes, però és clar que no estarà content tenint en compte que els ha acusat de narcotràfic i pederàstia. Totes dues acusacions es comparteixen des dels mateixos altaveus conservadors estatunidencs des d’on admeten inspirar-se, especialment per a la construcció del seu diari, però que veiem que també inclouen més fermament en el seu discurs. Encara que en realitat, acusar de narcotràfic sol ser una acusació clàssica (i racista) de la dreta espanyola als qui es veuen relacionats amb Llatinoamèrica, a pesar que qui té una foto amb un narcotraficant és Alberto Feijoo, actual president autonòmic de Galícia pel Partit Popular.

En resum, Vox ha aprofitat la moció de censura com a escenari mediàtic per a actualitzar la seva línia política a nivell ideològic i discursiu, incorporant elements de falangisme amb trumpisme que ho allunyen dels qui esperaven que la ultradreta espanyola s’acostés més als seus homòlegs francesos. els Estats Units es manté com a far de l’extrema dreta a nivell global. A efectes immediats la tàctica de Vox sembla més dirigida a guanyar la batalla electoral dins del bloc de dretes que a aconseguir un canvi substancial en l’Executiu. Encara que hagin rebutjat la hipòtesi que busquen fer-li una OPA hostil al PP, la realitat és que sembla ser l’únic guany que actualment poden aconseguir els ultradretans.

Sánchez aprofita l’ocasió per erigir-se com a paladí antifeixista

En el seu torn de rèplica Pedro Sánchez ha vist l’oportunitat de cobrir el flanc esquerre del seu Govern gràcies a aquest moviment de Vox. Així el líder del govern dels ERTEs, dels salvaments a les grans empreses, del manteniment de les Reformes laborals i la Llei Mordassa, de la repressió a Catalunya i l’aval als confinaments de classe a Madrid, o vist en perspectiva històrica, el líder del partit sostingues de la monarquia i el Règim del 78, creador de les bandes assassines dels GAL i llevador de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, ha aprofitat per a erigir-se en “heroi antifeixista” i defensor de les llibertats democràtiques i dels treballadors.

I per a fer-ho Sánchez ha centrat gran part de la seva primera rèplica a demostrar com és el seu partit, el PSOE, qui millor ha gestionat els interessos del capitalisme espanyol, no sols aquest últim període sinó històricament des de la Transició. De manera simple ha pogut col·locar polítiques com els ERTES, les grans ajudes a les empreses, la repressió a Catalunya i l’engany de l’Ingrés Mínim Vital com a grans polítiques socials que haurien salvat a les classes treballadores del país.

En resposta a Abascal i la seva denúncia de la “immigració il·legal”, Sánchez ha parlat en termes progressistes de la igualtat i d’acabar amb la xenofòbia, denunciant la islamofòbia del discurs de la ultradreta. Un discurs completament hipòcrita quan es continuen mantenint els CIES, les devolucions en calent i el racisme institucional continua sent una política d’estat. De la mateixa manera, Sánchez ha defensat la pluralitat de l’Estat espanyol i la possibilitat de democràcia, al mateix temps que ha avalat la repressió al moviment democràtic català, amb presos polítics gràcies entre altres al PSOE i al silenci còmplice d’Unides Podemos.

El líder del PSOE ha encertat en què la moció de censura de Vox no és més que una plataforma mediàtica, però no obstant això no ha admès que no sols ho és per a l’extrema dreta sinó també pel seu propi govern. Sánchez ha tingut àmplia llibertat per a promocionar les polítiques del seu Govern amb Unidas Podemos tractant de dissimular les ombres i efectes negatius d’aquestes, és a dir, ocultant que no representen els interessos de les classes treballadores sinó de les grans empreses. Però la realitat és que els esments del president del Govern als Fons Europeus, al Fons Covid o pulles sobre el passat d’Abascal com a paràsit polític en diferents fundacions, tenen com a objecte presentar-se com el millor gestor del capitalisme espanyol.

Això s’estén també a l’imaginari polític que es disputa, on Sánchez no està en contra per se de la idea tradicional de nació de Vox, sinó que contraposa una visió més progressista de la història del país; on uns volen unir-se als Terços, uns altres a les Corts de Cadis, però en cap cas es planteja un fil de ruptura amb el règim burgès.

Sánchez ha tirat de polítiques com les de la Memòria Històrica per a adjudicar-se un rol molt més d’esquerra del qual realment exerceix en una confrontació gairebé teatral contra un Abascal que ha representat el perfecte paper de reaccionari. D’aquesta manera, i en el que potser va ser el major esforç interpretatiu de tot el seu discurs, el líder del PSOE ha arribat fins i tot a citar a Karl Marx per a fer un contrapunt entre la llibertat de la qual parla Vox i la que defensa el seu Govern. Així, mentre la ultradreta defensa la llibertat d’esclavitzar a la majoria, el PSOE seria el campió dels oprimits. Un veritable arravatament d’impostura venint d’un partit capitalista i proimperialista fet i dret com el PSOE (i com és el Govern amb Unides Podemos, per molt que escatainin els neorreformistes), que en el millor dels casos defensa la “llibertat” en el sentit burgès clàssic, del “lliure contracte” entre el capitalista i el treballador, del caràcter “formal” de la democràcia capitalista i la noció liberal dels drets humans. És a dir, una visió oposada a la concepció política i filosòfica de llibertat que tenia Marx.

Una moció que només reflecteix millor els blocs al Parlament
En la seva intervenció principal Sánchez ha aprofitat l’escenari per a atacar al PP, exposant que Abascal i els seus serien uns gossos de presa per a Casado i l’anomenada “dreta tradicional”, un sector que estaria utilitzant a la ultradreta per a derrocar al govern de coalició esperant després col·locar-se ells fàcilment en el poder i deixant enrere a Vox.

Així, el president del Govern ha demanat a Casado que reconsideri aquesta hipòtesi ja que afirmaria que estarien caient en el parany de la ultradreta com hauria ocorregut en altres països i al llarg de la història. És a dir, estaria demanant al PP convertir-se en una dreta democràtica i “moderna” amb la qual poder pactar (quelcom que ha insinuat i ha deixat la porta oberta en el futur), una idea que Alberto Garzón, líder d’Izquierda Unida també ha llançat a les xarxes socials, mostrant com el neorreformisme també anhela la possibilitat de pactar amb la dreta. Aquesta cerca d’una dreta moderada amb la qual pactar marca també quins desitjos i quins marcs s’imposa Unides Podemos en les seves estratègies de futur.

L’essència del debat de la moció de censura ha estat la d’escenificar millor els blocs actuals del Parlament. Sent ara com ara l’única qüestió de rellevància la baralla entre el PP i Vox per disputar-se entre ells el seu electorat. Qui es beneficiarà més d’aquesta escenificació, si Sánchez o Abascal és una cosa que queda pendent, però sens dubte és Casado qui té la pilota a la seva teulada per veure com afronta la sagnia que Vox continua exercint sobre la seva formació política.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic