|
La victòria de l’"Apruebo", el plebiscit constitucional d’aquest diumenge a Xile, va ser contundent. Malgrat la pandèmia la participació va arribar al 50%, un número alt per al que ha vingut registrant el país. El plebiscit, en el que els i les xilenes havien de triar si aprovaven i rebutjaven redactar una nova constitució i el tipus d’òrgan que la portarà a endavant, va tenir lloc a un any de l’inici de l’esclat social que va qüestionar les bases neo-liberals heretades de la dictadura de Pinochet, i amb elles a la constitució del ’80, que es va començar a enterrar ahir mateix.
Amb més del 99% dels vots escrutats el Servicio Electoral va confirmar que el 78,27% de les persones (5.884.076 vots) havia optat per l’"Apruebo", arribant en algunes regions i diverses de les comunes populars a superar el 85%. Quant al tipus d’òrgan encarregada de realitzar-la, l’opció de "convenció constitucional" va triomfar amb el 78,99% (5.644.418 vots) sobre la "convenció mixta" (aquesta última proposta implicava una combinació de delegats electes pel vot i altres per l’actual parlament).
La participació electoral va ser molt major que durant als anys anteriors, en els que es venia d’una forta caiguda, arribant al 50,9% del padró amb 7.559.742 votants, sent encara una mica menor al que donaven algunes enquestes prèvies.
Escolta l’entrevista a Dauno Tótoro en el programa El Círculo Rojo
El plebiscit havia generat grans expectatives i esperances de canvi i a la nit, després de conèixer-se els primers resultats, milions de persones a tot Xile van festejar als carrers i places del país.
El contundent resultat implica una derrota per a la dreta, dividida, i per al Govern de Sebastian Piñera en particular, que surt molt més afeblit. En una conferència de premsa del diumenge a la nit, el president va buscar evitar que el resultat es vegi com un plebiscit sobre la seva pròpia gestió, com ho va entendre la majoria del país. Hipòcritament va fer un discurs per a intentar pujar-se al triomf de l’Apruebo, manifestant que “aquest triomf de la democràcia ha d’omplir-nos d’alegria i esperança”. No obstant, el cop per a l’herència neo-liberal pinochetista significa també un contundent cop per al Govern, i així ho han entés els qui festejaven als carrers.
Per la seva part, la vella Concertació (coalició de partits de centre i centre esquerra que va governar Xile durant molts anys en finalitzar la dictadura), al costat de sectors de la dreta i els grans mitjans, van dir que es tracta d’una "festa de la democràcia" i van demanar que aquest camí "cívic" resolgui els problemes per a normalitzar aviat el país. El seu objectiu ara és evitar, com van fer durant aquests 30 anys, que res canviï realment, és a dir, mantenir el més que es pot de les herències de la dictadura en salut, educació, treball, precarització, repressió, i un llarg etcètera.
Com es va arribar al plebiscit i quins són els seus límits?
Aquest plebiscit va néixer de l’anomenat “Acord per la Pau i Nova Constitució” originat pel parlament i en acord amb el govern de Sebastián Piñera, el 15 de novembre de 2019. Conegut com a "cuina parlamentària" perquè la gent va veure com era negociat en el Congrés mentre que els carrers es calaven foc. Va tenir lloc enmig de l’esclat social que va començar el 18 d’octubre per un augment del passatge del transport públic en hora punta, però que ràpidament va prendre com a principals consignes l’atac als pilars fonamentals del neo-liberalisme xilè. Amb la consigna "no són 30 pesos (d’augment) són 30 anys (de neo-liberalisme)", van qüestionar l’educació i salut privatitzades, la precarització laboral i la repressió entre d’altres.
Aquesta "cuina parlamentària" en la que van participar des dels partits de la dreta fins a les expressions de la centre-esquerra i el neo-reformisme com el Partit Comunista i el Frente Amplio, va tenir l’objectiu de "canalitzar" la crisi i desviar les protestes de carrer cap a un procés constituent que va sorgir amb moltes restriccions quant a la forma de sesionar i de decidir modificacions profundes.
La nova constitució i les seves normes hauran de ser aprovades per “dos terços”, és a dir que una minoria neo-liberal i de la dreta clàssica pot imposar el seu veto sobre qualsevol reforma important, a més no es podran tocar els tractats internacionals, que en la seva gran majoria permeten el saqueig nacional per les grans multinacionals en àrees des de la mineria fins a les pensions (les AFP); no podran votar ni ser electes els joves de menys de 18 anys, aquells que van iniciar l’enorme rebel·lió popular que va viure el país; no podran presentar-se dirigents sindicals o socials sense renunciar a aquest rol. D’altra banda les convencions seran electes per les regles de l’actual sistema electoral parlamentari, que beneficia als grans partits empresarials.
Per part seva, el procés constituent serà supervisat pels actuals poders constituïts (l’impopular Congrés, la figura presidencial i les desacreditades forces repressives com a Carabiners, responsables d’una brutal repressió). És a dir que la constituent no serà ni lliure ni sobirana, perquè només es podrà redactar un text constitucional nou, no pot decidir sobre res més, i actuarà en el marc del govern de Piñera i de les actuals institucions.
Com seguir?
Pablo Torres, editor de La Izquierda Diario Xile assenyalava que "la força de l’Apruebo va mostrar les ganes d’acabar amb la Constitució de Pinochet de forma aclaparadora. Ara no podem deixar en peus cap rastre de l’herència de la dictadura. I per a això no podem confiar en els partits dels 30 anys ni la seva convenció que li regala poder de veto amb la regla dels dos terços a una minoria i plena de paranys (el respecte als tractats internacionals perquè multinacionals continuïn saquejant; la regla de participació del parlament actual; la impunitat dels repressors; l’exclusió de la joventut que va iniciar tot saltant els torniquets, etc.). Nosaltres som la immensa majoria".
Consultat per aquest mitjà Dauno Tótoro, dirigent del Partido de Trabajadores Revolucionarios de Xile, part del Comando per una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, va dir que "només confiant en les nostres forces als carrers podrem acabar d’una vegada per sempre amb les AFP [jubilació privada] i conquistar pensions dignes per als nostres jubilats, perquè totes i tots puguem treballar, amb sous dignes d’acord a la canasta bàsica i sense precarització, per una salut pública i gratuïta de qualitat, per a nacionalitzar els recursos estratègics en benefici del poble treballador i les seves necessitats. Per la llibertat dels presos, acabar amb la impunitat i el judici i càstig als responsables polítics i materials de la repressió. Fora Piñera i per una assemblea constituent veritablement lliure i sobirana. El camí de la mobilització de la classe treballadora i el poble és la clau per a aconseguir les nostres aspiracions i acabar amb tota aquesta herència de la dictadura".
"El PC i el FA no es proposen enfrontar aquest vell règim i els seus partits empresarials. Per això busquen aliances amb la vella Concertació i porten tot al "camí institucional" sense denunciar els paranys del procés de l’"Acord per la Pau" alhora que desmobilitzen activament, i mantenen una treva que només serveix als empresaris", sentenciava Tótoro.
El Partido de Trabajadores Revolucionarios, organització que impulsa La Izquierda Diario a Xile, va ser part de l’aclaparadora majoria de l’"Apruebo" per a acabar amb la Constitució de Pinochet, denunciant els seus paranys, per una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana sense Piñera. Recentment van aconseguir reunir milers de signatures a tot el país i van estendre la seva legalitat partidària en ciutats com Santiago, Valparaíso, Antofagasta, Arica, per a presentar una alternativa política independent de les i els treballadors, que es proposi anar fins al final contra aquest règim i aquest sistema, en la perspectiva d’un Govern de les i els treballadors.
|
