|
Es tracta així d’establir un sistema com el britànic, de gestió mixta, amb la diferència que a l’Estat Espanyol hi ha una taxa de desocupació molt més alta, per la qual cosa una desincentivació en la Seguretat Social a favor de la banca acabarà repercutint, encara més que a Gran Bretanya, sobre els mateixos de sempre: els que menys tenen i pitjors condicions laborals pateixen. Encara que, teòricament, aquests “plans complementaris” no vénen a substituir la malparada Seguretat Social, és de sobres conegut per totes el que sol succeir quan “el privat” comença a introduir les seves arpes en “el públic”.
El pla anunciat per Escrivá és l’enèsim atac del govern PSOE-UP contra la classe treballadora, que porta carregant sobre les seves espatlles les pitjors conseqüències d’aquesta pandèmia. Enfront del que sí que seria necessari, com nacionalitzar la sanitat privada, assegurar que es complissin les condicions de seguretat en els centres de treball o il·legalitzar els desnonaments i els acomiadaments, el que trobem és que el Govern central i els governs autonòmics no cessen en els seus esforços per empitjorar encara més les condicions de vida de la classe treballadora.
Si s’implantés aquest nou sistema de pensions, popularment conegut com a “motxilla austríaca”, com a treballadors ara hauríem de cotitzar a la Seguretat Social i, alhora, a un fons de pensions privat de l’empresa per a la qual treballem. Aquest fons es nodriria, en part, dels sous de les treballadores, d’altra banda, d’aportacions de les empreses i, també, d’una aportació de l’Estat, via imposats. El primer problema sorgiria quan es donessin acomiadaments o situacions d’interrupció del treball. En aquest cas, ningú aportaria a aquest fons i la pensió s’estaria “volatilitzant”. A més, l’objectiu és que l’aportació realitzada al sistema públic sigui cada vegada menor i, per tant, la pensió pública rebuda també ho sigui en aquest cas d’incapacitat, acomiadament o accident.
La pitjor part de tot això és que aquests diners que es va acumulant en el fons de pensions de l’empresa és gestionat directament per una financera privada que ho podria invertir on volgués, com un banc, i que pot perdre-ho i amb això perdre la nostra jubilació.
D’altra banda, el sistema d’aportacions és una cosa tramposa: no és cert que parteix d’aquest fons de pensions de l’empresa el posi el treballador i part l’empresa, perquè l’empresa l’obté del benefici generat pel treballador. I amb la part dels impostos, succeeix igual. El treballador és el que acaba pagant íntegrament el fons, com ocorre ara, amb la diferència que una empresa traurà beneficis per l’especulació.
Aquesta mesura seria un més dels innombrables atacs que ens toca viure als joves en un sistema que ja res ha d’oferir-nos. La crisi del 2008 ens va deixar davant un escenari poc falaguer: els desnonaments van venir per a quedar-se -i els innombrables suïcidis que aquests van portar amb si i que es van silenciar en la seva major part-. A més, multitud de joves que ja no es podien permetre continuar estudiant, van haver d’abandonar els seus estudis, o fins i tot ni tan sols van arribar a accedir a ells, expulsant així a la classe obrera de la universitat i els estudis superiors.
El treball ultraprecari es va establir com la norma; igual que els anomenats “minijobs”, i amb ells, un llarg etcètera de situacions aparentment conjunturals a la crisi, però que van venir per a prendre seient en primera fila de les nostres vides. I quan pensàvem que la cosa ja no podia anar molt pitjor, va resultar que la Deessa Fortuna ens tenia preparada una sorpresa més: una pandèmia. I aquesta, venia acompanyada per una gestió per part dels governs capitalistes i neoliberals nefasta, que s’ha traduït en una major precarització dels treballs, més abusos laborals, desocupació, saturació dels serveis sanitaris (que ja estaven molt minvats després de les polítiques de retallada i privatitzadores dels governs) i desesperació, abans de res molta desesperació davant el futur.
En aquesta tessitura, el que observem és que aquells que es fan dir “partits d’esquerres” no fan una altra cosa que posar més pedres en el camí a tots aquells joves que no veuen llum al final del túnel, que observen com les seves aspiracions en la vida s’esfumen passa a passa i que constantment escolten com els prometen un futur després de la seva formació que només fa olor de precarietat i explotació. I, mentre perdem treballs per no tenir suficient experiència, o cursos o idiomes, mentre treballem en feines mal pagades i no podem emancipar-nos perquè amb els sous de misèria es fa impossible, esperem que les coses canviïn i arribem a pensar que el problema està en nosaltres.
Però el problema no està en nosaltres, sinó que radica en aquest sistema que de forma continuada ens posa traves, moltes vegades de manera sigil·losa, sense armar escàndol, com és el cas del nou pla del ministre Escrivá, però que acaben devastant les nostres possibilitats per a una vida bona. Perquè aquesta proposta aparentment inofensiva i que s’embeni com una cosa positiva per al treballador és tremendament injusta i tramposa. Així que si segueix endavant i no ens organitzem per a destruir aquest sistema i desemmascarar a aquests governs “progressistes” que ens condemnen a la precarietat, ens trobarem treballant cada vegada més anys i en condicions cada vegada pitjors sense tenir mai aquesta vida decent, tranquil·la, esplaiada que un dia ens van prometre.
|
