|
Sota el lema “No a la repressió, no a l’estat d’alarma. Pla de rescat per als treballadors/es” denunciaven la culpabilització dels sectors més vulnerables de la societat per a ocultar la nefasta gestió política de la pandèmia. Així, s’assenyalava que “els veritables responsables del col·lapse sanitari i econòmic que sofrim són els governs central i autonòmics i una patronal que només mira pel benefici propi”.
El malestar pels anys de retallades en el sector públic i la falta de mesures sanitàries davant el coronavirus també van estar presents. En aquest sentit, la resposta repressiva dels diferents governs va ser criticada durament i es va destacar que “aquesta repressió, com va quedar patent en el primer estat d’alarma, castiga essencialment les classes populars i econòmicament més desfavorides.”
Lligat a posar fre a semblant deriva repressiva dels governs i dient no a l’estat d’alarma, la plataforma va defensar una sèrie de mesures socials per a paliar la crisi. Entre elles, un pla de rescat que asseguri sanitat, educació i serveis socials 100% públics, finançat amb impostos a la gran patronal i la banca; acabar amb els acomiadaments, els desnonaments i els talls de subministraments bàsics i, davant els transports públics abarrotats amb el risc de contagi, l’augment de la freqüència i la gestió d’aquests per treballadors i usuaris per a garantir les mesures de seguretat.
La roda de premsa, tot i que modesta encara com a mobilització, va ser un dels poquíssims actes de protesta als carrers convocats per l’esquerra alternativa explícitament contra l’estat d’alarma, assenyalant a empreses i governs com a responsables de la crisi. Com a part integrant de la plataforma hem assistit organitzacions com el CRT o Lluita Internacionalista.
Qui no va estar present va ser l’Esquerra independentista que va celebrar dimecres a la tarda un altre acte a Barcelona. Les organitzacions de l’Esquerra Independentista Arran, CUP, COS, Endavant, SEPC i Alerta Solidària van celebrar una concentració a Plaça Catalunya de 150 persones sota la consigna “que la crisi la paguin els rics, no la classe treballadora”.
Allà es van presentar 11 mesures, entre les que n’hi ha algunes com la suspensió de desnonaments i pagaments de lloguers i hipoteques, l’expropiació d’habitatges buits en mans de grans tenidors, el no pagament del deute, el retorn del rescat bancari, la posada sota control públic de tots els recursos assistencials i privats i la prohibició d’acomiadaments i ERTOs a empreses amb grans beneficis.
Però si bé es va criticar al govern central de conjunt, poc o res va aparèixer la crítica al Govern de la Generalitat. Com ja van fer en la votació en el Congrés amb la seva abstenció, tampoc es van posicionar clarament contra l’Estat d’alarma. L’esquerra independentista crida a la mobilització com a eina per a fer front a la crisi i lluitar per fer pagar la crisi als rics, però ho fa evitant xocar durament amb la Generalitat, el Govern que efectivament gestiona aquesta crisi a Catalunya. Això és part de la tornada a la mà estesa cap a la burgesia catalana per part de l’esquerra independentista.
Davant la greu situació de crisi soci-sanitària i l’actuació dels governs que augmenten les mesures restrictives sense prendre mesures de fons que ataquin a les grans fortunes, fa falta una esquerra anticapitalista a Catalunya que assenyali al PSOE i UP per la gestió de la pandèmia, però també a la Generalitat. Una esquerra que enfront del malestar social que genera l’estat d’alarma, l’oposició clara de Vox i l’abstenció de la CUP, plantegi obertament que es tracta d’una mesura repressiva destinada a continuar protegint els beneficis de les empreses mentre els treballadors s’arrisquen a contagiar-se.
Des del CRT vam participar amb aquesta posició en la concentració del dimecres amb els lemes: “No a l’Estat d’alarma. Reforç de sanitat, educació i transport. Que la crisi la paguin els capitalistes!”. Creiem que la divisió de concentracions entre l’Esquerra Independentista i la Plataforma 3-O obeeix a diferències polítiques que han de poder debatre’s obertament.
Si veritablement volem impulsar mobilitzacions massives que qüestionin al govern des de l’esquerra per a no regalar el carrer a l’extrema dreta, aquestes diferències polítiques entre les organitzacions han d’expressar-se en espais comuns, on puguem debatre, però després unim forces per a colpejar junts per un programa perquè la crisi no la pagui la classe treballadora.
|
