Aquest dimecres el Parlament andalús ha confirmat l’expulsió de Teresa Rodríguez i set dels seus diputats afins (tres romanen ara a part) del grup parlamentari d’Adelante Andalucía, després del canvi de posició de Ciutadans en la votació. Encara que en l’anterior ocasió havien aconseguit ser readmesos, entre una decisió i una altra s’ha produït a escala estatal una actualització del "Pacto Antitransfugas" on Unidas Podemos hauria aconseguit afegir una Addenda a aquest pacte feta a mida per a purgar a Anticapitalistes. Aparentment el PCE s’hauria encarregat d’aquesta tasca jurídicament, redactant la proposta d’Unidas Podemosos, i a escala política, perquè va ser IU Andalusia qui va impulsar les maniobres parlamentàries per a començar el procés d’expulsió dels "anticapis" del grup d’Adelante Andalucía. Ciutadans hauria canviat les seves posicions per a evitar perdre l’alcaldia de Granada a les mans del PSOE per una possible maniobra de transfuguisme per part d’un regidor del PP. Rodríguez i els seus aliats andalusistes han anunciat que aquesta qüestió serà portada al Tribunal Constitucional.

Sens dubte el major beneficiat de tot això és Toni Valero, coordinador d’IU Andalusia, ja que la seva formació es queda íntegrament amb tots els diners corresponents als 17 diputats que originalment tenia el grup (ara només té els 6 d’IU), és a dir 1,7 milions d’euros que ja no ha de repartir amb ningú. Aquesta seria una altra de les actualitzacions del nou "pacte antitransfugisme", el grup es queda amb els diners que li correspon pels diputats originals i no els actuals. Uns recursos que s’havien disputat tot l’any, amb acusacions per part de tots dos bàndols de robar-se els diners del grup parlamentari. Izquierda Unida tindria ara uns diners que li permetrien afrontar millor els costos del seu aparell burocràtic i dels grans deutes que acumulen (8,5 milions d’euros en l’àmbit estatal). A més de recuperar gran part de l’espai polític que havien perdut des de 2015 a Andalusia arrel entre motius d’haver participat en un co-govern amb el PSOE de Susana Díaz i el sorgiment de Podemos just en aquest cicle electoral.
Per la seva part el PSOE que ha avalat tota l’operació, sembla preparar el terreny juntament amb IU per a una reedició del famós co-govern del PSOE-IU que va realitzar les majors retallades en Educació i Sanitat de la història andalusa. Enfront d’això, Anticapitalistes i els seus aliats andalusistes han anunciat que mantindran les seves posicions respecte a la construcció d’un "subjecte polític andalús" i d’un "partit ampli" que reculli les sensibilitats andalusistes i d’esquerres.
Crònica d’una purga anunciada

Al febrer d’enguany Teresa Rodríguez i Pablo Iglesias anunciaven el divorci entre les seves formacions polítiques a través d’un vídeo on explicaven que les diferències polítiques entre Anticapitalistes i Podemos portaven als primers a abandonar el projecte que havien cofundat amb el grup d’Iglesias i Errejón en 2014. La ruptura es presentava com a pacífica, ordenada i sense futurs sobresalts, en un intent de Podemos d’evitar-se problemes després d’entrar al co-govern amb el PSOE com a soci menor i per part d’Anticapi de col·locar-se com l’oposició crítica però lleial a aquest govern. Uns mesos després Izquierda Unida començava una guerra amb Rodríguez que ha acabat amb la derrota d’aquesta última.
Et pot interessar: De fundar Podemos a abandonar-lo sense balanç, cap a on va Anticapitalistas?
Anticapitalistes presenta un relat en clau victimista que els permet evitar qualsevol balanç profund de l’experiència de Podemos i, posteriorment, d’Adelante Andalucía. Rodríguez s’amaga en la hipòtesi andalusista per a evitar el debat sobre si la construcció de partits neorreformistes com Podemos té qualsevol altra conclusió que no sigui la derrota. Ja sigui a Grècia, en l’Estat espanyol o a Andalusia, el final sempre ha estat el mateix. Una organització integrada plenament en l’Estat burgès que purga a la seva "ala radical" per molt impulsora que fos del projecte original i un sector anticapitalistes que tan sols una vegada purgats comença una veritable crítica del reformisme dels seus antics socis. Al febrer els anticapis volien ser els consellers d’Iglesias i només quan es veuen expulsats de les seves posicions institucionals han decidit retornar els cops que tant Podem com IU-PCE han anat llançant al llarg de l’any. De fet, encara que han publicat diversos articles crítics amb l’experiència Podemos, la realitat és que poca autocrítica han fet en ells, si no que semblen més aviat atacs rancuniosos cap a la burocràcia d’Unidas Podemos per haver acaparat el poder i els recursos del projecte. El "divorci amistós" que més aviat era l’enèsima capitulació d’Anticapi enfront d’Iglesias, no sols no ha permès a aquests últims conservar l’espai institucional des que aspiraven a acumular forces per al pròxim període, sinó que, ara queden fora d’aquest espai i com una opció no tan diferent d’Unidas Podemos. La diferència és democràtica i no estratègica entre totes dues formacions.

Anticapitalistes ha volgut confiar en la vella burocràcia eurocomunista per a construir una alternativa al PSOE sense pensar que aquesta construcció no pot anar de la mà dels qui han estat sempre pota esquerra del règim del 78. Rodríguez només ha actuat d’aquesta manera perquè en essència la seva proposta no dista tant de la d’Unidas Podemos. Competidors per la creació d’un espai neorreformista a l’esquerra del PSOE, Rodríguez ha cregut que era possible ser millors que el PCE en el seu terreny. No va anar així.
Ara la direcció d’Anticapi ha de pensar què fer en un panorama estatal on fins i tot en el seu bastió andalús han sofert una greu derrota i on no sembla voler variar la que ha estat la seva estratègia des de 2014. La seva idea continua sent la mateixa, encara que amb una mica més de retòrica "anticapitalista": construir un nou partit ampli, sense delimitar reformistes de revolucionaris.
Continuar plantejant aquesta perspectiva després de l’experiència de Podemos, el resultat de la qual ha estat un PSOE recompost i reforçat -després d’assimilar a Unidas Podemos dins del govern-, mostra la manca d’una estratègia independent. El que fa falta és exactament l’oposat: condemnar sense subterfugis una política oportunista que va resultar un fracàs estrepitós per la seva pròpia genètica, no per qüestions tàctiques o de "relació de forces internes", i construir una alternativa política anticapitalista, revolucionària i d’independència de classe. Això és el que intentem fer des de la CRT.