El tancament de col·legis i universitats va ser una de les primeres mesures preses amb l’arribada del coronavirus a l’Estat Espanyol. Es va fer sense tenir en compte l’opinió de la comunitat educativa de conjunt i molt menys dels estudiants en particular. Així, se’ns va imposar una docència en línia total sense garantir els recursos necessaris ni a l’alumnat ni al professorat i, com era evident, la qualitat de l’ensenyament va començar a decaure.

Lluny de culpabilitzar aquí als i les docents, gran part d’ells ja sobrecarregades i precaritzades abans de la pandèmia, la responsabilitat d’aquesta deterioració és del govern central i els governs autonòmics. Els anys de retallades en educació i privatització dels centres públics en favor dels concertats i privats ja havien perjudicat l’educació pública.

Encara que el nombre d’alumnes ha augmentat un 10% respecte al de fa deu anys, la despesa per part de l’Estat i les comunitats autònomes no arriba si més no al de llavors. Les ràtios ja eren elevades abans de la pandèmia, la falta de professorat ja existia abans del coronavirus i els recursos tampoc eren suficients ni tan sols per a temps normals. Així entrem en aquest curs pandèmic, on el risc de contagi es conjuga amb la falta de mesures de seguretat en els centres d’estudi i una docència en línia -sense garantir els recursos- que perjudica l’aprenentatge

Un sistema educatiu que reprodueix les desigualtats i les perpetua

Qui assisteix majoritàriament als centres públics? Els fills i filles de famílies de classe treballadora i els sectors populars. D’aquesta manera, es descarrega la crisi sobre totes les generacions de la classe treballadora, precaritzant el treball i l’estudi de les persones adultes, arruïnant l’ensenyament de la joventut i preparant-la per a un futur d’explotació i precarietat igual o pitjor que el dels seus pares i mares.

Les barreres per a l’entrada en el sistema educatiu per als quals menys tenen s’imposen des del principi: compra de material escolar per sobre del qual es pot gastar amb baixos salaris, professors de reforç que no arriben, espais d’estudi limitats, taxes universitàries que continuen altíssimes, impossibilitat de compaginar estudis i treball… A més, l’infrafinançament és tan sols un tret més del seu rol en l’aprofundiment de les desigualtats de classe i la reproducció del sistema de valors dominant.

La crisi del 2008 va trencar els somnis de tota una generació que va pensar que estudiant i estudiant ascendiria socialment. Des de llavors, hi ha tota una generació que entra a la universitat assumint que acabarà tenint una feina precària. Perquè la fantasia de l’“ascensor social” a través de la cultura xoca amb la fam de guanys d’un sistema capitalista que necessita més gent treballant per a McDonald’s. Ni tan sols el món de la recerca o la medicina escapen de la precarietat, tal com demostren els MIR i doctorands.

Estudiants avui, mà d’obra barata demà

El sistema educatiu s’encarrega de preparar mà d’obra barata i disciplinada per al mercat laboral. Davant el problema de l’abandó escolar, la pregunta que es plantegen els governs no és per què molts i moltes joves deixen d’estudiar, sinó com aconsegueixen fer-los productius per al mercat. Així ho demostra la creació del títol de "Rider" en el marc d’un pla estratègic per a FP que pretén adaptar-se a les necessitats del mercat.

En la universitat el principi rector és el mateix: formació a mesura de les empreses. El procés comença fins i tot abans d’entrar quan et fan plantejar allò de les “carreres amb sortida”, és a dir, triar els teus estudis a mesura del que demanen les companyies. La influència del sector privat és tal que té poder de decisió dins dels òrgans de la universitat i decideix les línies de recerca. Lluny de canviar aquest model, el ministre Manuel Castells defensa el finançament privat de la universitat i el sistema nord-americà, caracteritzat pel seu caràcter tremendament elitista.

És l’educació un sector essencial?

L’adaptació del sistema educatiu a l’economia neoliberal dominant s’ha mostrat encara més clarament amb la pandèmia. El debat dels sectors essencials es va obrir amb l’arribada del coronavirus, però l’educació sempre sembla estar al marge.

Hi ha sectors que es poden obrir i sectors que no; en els col·legis i instituts hi ha aules massificades sense distància de seguretat i en les universitats classes en línia. Casualitat! Els qui van a les universitats poden quedar-se sols sense la cura d’un adult, mentre que en els col·legis i instituts la cosa no és tan fàcil. D’una banda, culpabilitzen indirectament dels contagis als joves imposant docència en línia en les universitats i, per un altre, asseguren que els pares i mares poden continuar anant a treballar per a garantir els beneficis de les empreses, fins i tot si això suposa risc de contagi en primària i secundària.

Sense comptar al Déu diners, l’educació és clarament un sector essencial. D’ella depèn la formació, però també una part important del desenvolupament com a persona i de la vida social de milers de joves, la qual cosa és clau per a poder establir llaços de col·laboració i solidaritat. Avançar amb la docència en línia, limitar la presencialitat en els centres i reduir els espais de socialització en lloc de destinar els recursos per a tenir una educació segura, amb ampliació de les instal·lacions i contractació de professorat no sols deteriora la qualitat de l’educació, sinó que fomenta un desenvolupament de la personalitat més individualista i aïllat de la col·lectivitat. Perfecte per a crear mà d’obra ben ensinistrada.

Una altra educació per a una altra societat

Aquest sistema educatiu és alienador i ho és perquè està al servei d’un model de societat que prioritza preservar els beneficis d’uns pocs abans que la vida i l’educació de milions. Reclamar els recursos necessaris per a contractar professorat, construir les instal·lacions pertinents i garantir els recursos necessaris per a l’aprenentatge és bàsic per a lluitar contra això. Al seu torn, exigir que aquests diners surti d’impostos a les grans fortunes i no d’augments del deute que després paga la classe treballadora en forma d’ajust.

A més, barallar per universitats totalment públiques i gestionades democràticament per la comunitat educativa amb la condició de poder posar els seus recursos allí on més es facin falta, per exemple, investigant la vacuna contra el coronavirus sense patents privades o ajudant a la realització de proves mèdiques.

Volem una educació per a la transformació social, per a posar els coneixements al servei de les necessitats de la classe treballadora i el poble i no per al capital.