|
Els suports brindats la setmana passada d’ERC i EH Bildu tracen al "Govern més progressista de la història" un camí amb menys obstacles per a tirar endavant la legislatura una vegada rebi els suports necessaris per als pròxims Pressupostos Generals de l’Estat. Uns suports que han encès a la dreta que no ha trigat a posar el crit en el cel.
Els republicans catalans han venut el pacte davant els mitjans com a progressiu per a Catalunya, producte especialment de la quantitat acordada d’inversió i la promesa de lluitar contra el “dúmping fiscal” que realitza, segons ERC, la Comunitat Madrid.
Però és probable que no hagin estat els únics acords tancats en aquestes reunions. ERC, la formació que totes les enquestes situen com a primera força per a ocupar al Palau de la Generalitat, continua estrenyent llaços amb l’Executiu central, mentre des de Moncloa esperen que a partir del 14F, data dels comicis catalans, la Generalitat estigui dirigida per una formació que silenciï, encara més i sobretot a mitjà i llarg termini, la demanda democràtica del poble català a decidir el seu futur. Uns moviments d’ERC, i del processime, que tenen com a objectiu la restauració autonomista a pocs mesos de les eleccions catalanes.
Malgrat aquest acostament entre ERC i PSOE d’important transcendència per a la legislatura, una equació que contempli un nou tripartit a Catalunya entre ERC, PSC i els Comuns, no sembla ser, encara, l’opció preferida. A hores d’ara, sembla el camí més fàcil, especialment a tenor de les últimes notícies aparegudes que parlen d’una possible candidatura entre Comuns i la CUP. En una entrevista en El Periódico a Pere Aragonès, l’actual president en funcions, declarava que el PSC "amb el qual es van entendre (durant les dues legislatures en les quals va haver de Tripartit) ja no existeix".
Aragonés sembla anhelar aquell període quan les aspiracions democràtiques del poble català no ocupaven el primer ordre i el dret a decidir no entrava en cap de les seves agendes. Un fort període on, igual que avui, es criminalitzava a la joventut. Encara és fàcil recordar també les pallisses dels Mossos de Saura contra els estudiants que van protestar contra el pla Bolonya. En aquells dies la marca Barcelona enlairava i començava a marginar als sectors populars, els mateixos que avui segueixen colpejats per la precarietat i l’encariment de la vida en la capital catalana. Tot això en un marc on els desnonaments en molts barris de la ciutat començaven a ser notícia. Una trista realitat que avui, i sota l’Ajuntament de Colau, continua sent el pa de cada dia.
En la citada entrevista Aragonés va deixar clar que amb el PSOE estan més pròxims que del PSC i assegura que "el fet que sigui un partit d’un altre país significa que pot ser més fàcil arribar a un punt d’acord". Quin acord?, el referèndum?, la independència?, el final de la repressió o criminalització?, l’absolució de tots els presos polítics?
Aquesta és una de les sentències del reportatge, sens dubte, més pertorbadores, especialment quant al dret democràtic del poble català a decidir, quelcom que mai ha tolerat el Règim del 78 i un aspecte sobre el qual no existeixen fissures en el govern, ni en l’Executiu, ni molts menys en l’oposició.
Les distàncies s’imposen des de tots dos costats i no es mostren totes les cartes. En aquest sentit l’eurodiputat socialista Javi López es va expressar en la mateixa línia en dir que "les eleccions aniran de tenir com a president de la Generalitat a Pere Aragonès o a Miquel Iceta". Rebutjant l’opció d’un pacte de Govern entre ERC i el partit dirigit per Iceta.
La recepta segons la qual ERC acabi arribant a la Generalitat és encara una incògnita que només l’aritmètica parlamentària que sorgeixi del 14F podrà respondre però el que queda clar és que el seu suport a l’Executiu de Sánchez i Iglesias és un pas més en el camí de tornada a l’autonomisme i a ser un Govern servicial a Moncloa, especialment quant al dret a decidir. Així que qui sap si el suport a aquests PGE val una presidència de la Generalitat.
Un “bis” d’un Govern de concentració
D’altra banda JxCat està completament descartat per a arribar a cap mena d’acord que inclogui al PSC. Però a pesar que el partit de Puigdemont en el seu discurs manté la denúncia a la repressió judicial i policial del Règim del 78 cap al poble català, les aspiracions se centren en una tornada a l’autonomisme.
Malgrat les seves disputes actuals, emmarcades en aquesta batalla electoral, mantenen el mateix horitzó conciliat amb el Règim del 78, és per això que tampoc es pot descartar encara és que siguin els mateixos dos partits processistes els que tornin a conformar el Govern del bloc independentista, amb l’ajuda de la CUP, o fins i tot amb la participació d’aquests últims.
L’aspecte més greu d’aquesta última hipòtesi fa precisament a la participació o al suport de la CUP. Si bé els diputats cupaires denuncien el vot favorable d’ERC als PGE i la seva aproximació a la restauració autonomista, des de la CUP continuen fent crides a la "unitat estratègica" i de retorn a la mà estesa cap a ERC i JxCat. Tot mentre dóna més espai al seu discurs social però continua moderant el seu programa per a mantenir-los en uns marges acceptables per als republicans i ex convergents.
Durant aquesta segona onada de la crisi del covid-19 tots els governs, ja siguin el central o els autonòmics, han demostrat tenir les mateixes receptes: restriccions amb l’Estat d’Alarma i el toc de queda al costat de l’aplicació de ERTEs que molts d’ells, encara ni tan sols s’han cobrat i que en uns pocs mesos es poden convertir en veritables acomiadaments permanents per a sectors tan precaris com és el de l’hostaleria.
Ja s’ha passat l’hora mediàtica de les mesures estrelles del Govern progressista: IMV, "prohibició" dels desnonaments,... i volen que tot recaigui, com de costum, sobre les espatlles de la classe treballadora i els sectors populars.
Enfront d’això, la CUP i l’esquerra independentista està en una cruïlla: o deixen de plantejar una “unitat estratègica” amb el processisme, els mateixos que vénen desmantellant la sanitat pública des de fa dècades i que en la qüestió democràtica només tenen com a objectiu la negociació amb Moncloa, o trenquen amb els representants de la burgesia catalana per a lluitar pel dret d’autodeterminació amb un programa anticapitalista que doni resposta a les urgents necessitats derivades de la crisi sanitària, social i econòmica.
Davant aquesta situació, és urgent posar dempeus una veritable esquerra revolucionària per a construir una alternativa política anticapitalista i d’independència de classe per a les eleccions del 14F.
|
