http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ELECCIONS CATALUNYA
Sabater, el pont de la CUP per a la cerca d’un acord amb el processisme i els Comuns
Sergi Prat

Guanyem valida l’acord electoral amb la CUP després que la militància cupaire aprobés Dolors Sabater com a cap de llista per a les eleccions del 14F. El gir de la CUP cap a la moderació es confirma i l’urgència d’una alternativa anticapitalista i d’independència de classe creix. Avui ho debatim.

Ver online

L’aval del Consell Polític de la CUP a la proposta d’aliança amb Guanyem va ser ajustat: 33 sís, 26 nos i 3 abstencions. Però el suport de part de la militància, segons ha comunicat l’organització de l’esquerra independentista, ha sigut significativament més alt. De les 1.288 persones que havien participat en les assemblees per validar l’acord i les llistes electorals, la proposta va ser avalada pel 81,1% dels participants a Lleida, el 79,19% a Tarragona, 78,47% a Girona i el 76,11% a Barcelona.

A Barcelona, per darrere de Sabater hi aniran Carles Riera i Eulàlia Reguant. Pel que fa a Tarragona, Lleida i Girona, Laia Estrada, Pau Juvillà i Dani Cornellà seran els caps de llista respectivament.

L’horitzó de la CUP: un pacte amb els partits processistes i Comuns per governar la Generalitat

El fet que la CUP hagi votat a Sabater no hauria de sorprendre a ningú. Aquesta decisió és part de l’esdevenir que des del CRT hem estat qüestionant als processos de debat interns de la CUP en els quals hem participat. Tal com vam criticar a diferents articles de debat i declaracions, els documents presentats, significaven una important moderació del programa social i la reedició de les aliances amb els partits de la burgesia independentista per una banda, i l’espai del neo-reformisme, que a Catalunya represeten els Comuns, per l’altra.

Et pot interessar: La proposta de la CUP no és alternativa, necessitem un front anticapitalista i d’independència de classe

L’elecció de Sabater com a cap de llista és tot un pont cap aquest nous i desitjats socis. Ella mateixa reconeixia recentment que havia estat temptejada per ERC i la CUP per a aquesta posició. A més a més, el seu currículum com alcaldessa del “canvi” a Badalona, li dona un perfil próxim als Comuns i altres grups reformistes com Comunistes, amb els quals les negociacions per que s’integressin a la llista no han arribat a bon port.

La CUP intenta doncs agrupar als partits que avui són al govern de la Generalitat -els responsables de la gestió criminal de la pandémia, les polítiques que estan descarregant la crisi sobre la classe treballadora i la tornada a la normalitat autonómica- i els que governen Barcelona amb el PSC. Tot amb la perspectiva de reeditar un nou 1 d’octubre l’any 2025.

Tot i que parlen d’un full de ruta de mobilitzacions massives permanents – o fins i tot una “insurrecció popular”, encara que això és impossible de la mà dels aliats que es proposen-, l’esquema ben podria dir-se un procesisme 2.0. Mobilitzacions com a pressió per provocar o donar suport a la desobediència institucional de la Generalitat i ajuntaments i l’intervenció de la comunitat internacional que forci a l’Estat a una negociació. A ningú li sona la lletra d’aquesta cançó?

Et pot interessar: La CUP i la “insurrecció democràtica”, la radicalitat en la forma per a un contingut moderat

Les principals figures públiques de la CUP porten setmanes avançant aquest nova política, l’eix del seu "nou cicle". Albert Botran, diputat de la CUP a les Corts i membre del Secretariat Nacional, declarava recenment a una entrevista a VilaWeb que ”darrere d’això - referint-se a la celebració d’un referèndum al 2025- poden ser-hi les quatre forces -JxCAT, ERC, Comuns i CUP-. Sé que és més un desig que no una realitat. És difícil de lligar. Però s’hauria d’articular aquest front gran per a exercir sobirania el 2025.”

Però Botran anava encara més enllà i quan se li preguntava sobre si entrar o no en un govern amb la resta de partits independentistes i els Comuns, responia amb un contundent “Sí”. Una mica abans havia plantejat que “personalment, crec que com més responsabilitats s’assumeixin, millor. Sempre és millor equivocar-se per acció que no per omissió” i com a balanç de la CUP al Parlament deia que “la institució et xucla, et desdibuixa i et fa perdre els objectius de vista. Però aquests últims anys la CUP ha recollit els riscos del contrari, també. Si hi ets a mitges, tampoc no acabes d’incidir en res”. Tota una declaració d’intencions de que es tracta d’assumir noves i més importants responsabilitat de gestió de l’Estat capitalista, en aquest cas a nivell autonómic, i amb uns socis més que qüestionables.

Es tracta d’una política que tampoc és del tot nova. La CUP ja participa de governs de coalició amb forces processistes a localitats importants com Vilanova i la Geltrú – amb ERC- o a Sant Cugat del Vallés – amb ERC i el PSC-. I durant el perióde dels ajuntaments del “canvi” va ser part dels equips de govern de ciutats com Sabadell o la mateixa Badalona amb la Sabater al capdavant.

Aquesta política d’aliances explica la moderació del seu programa social i económic, molt més ajustat als límits “d’allò possible” dins del marc legal vigent i les competències autonòmiques. Es prepara per co-governar amb els mateixos que van cremar i desmobilitzar el moviment democràtic català i porten anys governant amb polítiques neo-liberals al nivell del PP madrileny. Una aliança amb aquells a qui la joventut que va sortir al carrer el 14-O cridava: “Esquerra i PDeCAT la paciència s’ha acabat”. I també amb els Comuns, que comparteixen govern amb el PSOE a l’Estat, que manté presos independentistes i exiliats, mentre fa actes amb la Corona Borbònica, i dirigeix la política que está descarregant tot el pes de la crsisi sobre les classes populars.

Et pot interessar: NODES; la propuesta política de las CUP para acabar conectando con ERC y JxCat

L’antecedent dels ajuntaments del “canvi” que res canvien

Després d’haver sigut activista durant gran part de la seva vida, la Dolors Sabater va aconseguir l’alcaldia de la ciutat de Badalona el 2015. Ho va fer després d’un llarg periple de discussions i pactes amb ERC, PSC i ICV-EUiA i fins i tot un vot de Convergència (CDC).

Durant 3 anys vam tenir a Badalona una prova d’un ajuntament del 2canvi”, gens diferent al de Barcelona, capitanejat per l’Ada Colau. Les dues candidates van arribar amb l’autoritat dels moviments socials que deien representar, van desactivar gran part d’aquests moviments i van portar a terme una gestió amb petits canvis estètics i algunes reformes mínimes, però cap canvi real.

Per exemple, i agafant un cas de trista actualitat. Durant el mandat de la Dolors Sabater res no va canviar per als inmigrants sense papers de la nau del Gorg incendiada la setmana passada. Van seguir sent víctimes del racisme institucional que els obligava a refugiar-se a espais amb condicions insalubres i perilloses, a viure de la ferralla i la venda ambulant i ser perseguits per la Guàrdia Urbana.

Dolors Sabater es defensava recentment de la seva responsabilitat en aquest crim social, dient que ells no volien desnonar-los i no ho van fer, alhora que reivindica haver fet un cens a la nau. Això va ser tot el que el reformisme municipalista els va poder oferir? Malauradament sí.

Et pot interessar: Què va fer l’ajuntament del “canvi” de Sabater per atallar les causes del crim social de Badalona?

Les seves propostes, que ara es portaran a nivell autonómic de la mà de la CUP, estan lluny de cap política que enfronti els interessos i privilegis dels capitalistes. Al cas de Badalona, pel problema de les infravivendes o de l’habitatge en general, una alternativa a la seva política bé podría haver estat defensar un procés d’ocupació i expropiació sense indemnització dels pisos de grans tenidors i especuladors. Però la seva alcaldia es va dedicar a comprar una petita part dels pisos buits de la ciutat a preu de mercat per tal de destinar-los a habitatge social. Tot pagant el preu demanat i assegurant així els beneficis de les immobiliàries. Quin canvi!

És el mateix que passava i passa amb l’ajuntament del “canvi” a Barcelona, on els manters segueixen sent perseguits per la seva Guardia Urbana i es veuen obligats a viure en condicions miserables. O recordem que l’Ada Colau venia del moviment per l’habitatge i a dia d’avui, després de més de 5 anys de govern, les famílies barcelonines segueixen presenciant i vivint en carn pròpia els desnonaments i uns preus del lloguer que s’han multiplicat per dos durant el seu mandat.

Aquests dos projectes municipals tenen tanta similitud degut a que segueixen la mateixa estratègia: entrar a gestionar l’Estat capitalista i “reformar” només allò que sigui possible. El problema és que aquesta visió acaba reproduint i protegint l’status quo de desigualtats existents. Tots els petits canvis són subordinats a aquesta lógica i els problemes socials de les majories queden sempre “a l’espera”, mentre es desactiva la capacitat de mobilització per impossar solucions per fora dels límits del reformisme, posats al mateix temps pel propi capitalisme.

Ni ERC, ni PDeCAT, ni Comuns: cal impulsar un front anticapitalista i d’independència de classe

Davant de la proposta de la CUP y el seu pacte amb Guanyem, i en mig d’una situación de greu crisi social, económica y de pèrdua de drets democràtics com la que vivim, cal possar les primeres pedres d’una esquerra diferent. El full de ruta del “nou cicle” de la CUP y Sabater no pot ser una alternativa als partits del Govern català o al neo-reformisme, amb qui aspiren a ser socis.

Resulta doncs necessari i urgent aixecar una alternativa anticapitalista, revolucionària i que defensi l’indepència de classe, es a dir, de tots els partits que governen per defensar l’statu quo dels capitalistes, encara que ho facin amb relat progresista o democràtic.

Des del CRT, davant aquest esdevenir de la CUP, fa temps que estem plantejant a les diverses organitzacions de l’esquerra anticapitalista com Lluita Internacionalista o Corrent Roig, la necessitat de conformar un front d’esquerra amb aquestes bases.

Et pot interessar: Catalunya eleccions 14F: l’esquerra revolucionària hem de construir una alternativa d’independència de classe

Les elecciones del 14F podríen ser un bon primer escenari per presentar una alternativa no només al neo-reformisme al govern central o un procesisme en fallida, sinò també a una CUP que no ofereix una sortida superadora. Malauradament, fins ara, cap d’aquestes organitzacions comparteix aquesta urgència i necessitat.

Des de Lluita Internacionalista, amb qui venim discutint durant els darrers mesos, encara no han definit públicament que faran davant d’aquest gir governabilista de la CUP, a les candidatures de la qual on venen participant des de 2012. Pel moment han presentat un llistat de 12 punts per tal d’arribar a un acord amb la CUP, que tot i ser una proposta de mínims són molt allunyats del que está escrivint, fent i dient la CUP durant els últims mesos. Entre aquests punts, es plantegen elements com “la ruptura amb el marc jurídic i polític estatal o “una política d’independència de classe”, quelcom difícil d’acceptar – o si ho fa és com a part d’un acord diplomàtic- per una formació que pretén co-governar amb els Comuns, PDECAT o ERC.

D’altra banda, Corrent Roig, que comparteix bona part de les crítiques a la política de la CUP que també fem des de la CRT, va rebutjar d’entrada la possibilitat de posar dempeus un pol unitari d’aquest tipus, en una ubicació que considerem sectaria i poc constructiva.

Des del CRT considerem un error el desaprofitar l’oportunitat per poder avançar en aquesta direcció. Seguirem insistint tant a aquestes organitzacions, com als sectors de la mateixa esquerra independentista i els moviments socials que no comparteixen el gir cap a la moderació i la gestió governamental de la CUP, per construir una alternativa política que es prepari per a que els següents embats de la lluita de classes i el moviment democràtic català trobin una esquerra millor preparada que al 2017.

Una esquerra que no arribi lligada als qui sens dubte tornaran a jugar les seves cartes per desviar l’energia mobilitzadora de la classe treballadora i els sectors populars, com li va passar a la CUP a l’octubre del 2017 quan la seva política de mà estesa al processisme la va inhabilitar per oferir una alternativa a la traició que ells mateixos ara denuncien. Que no arribi compromesa amb la gestió “possible” de l’Estat de la má del social-liberals de sempre, com va acabar Podem a l’Estat, els Comuns aqui i altres experiéncies reformistes a nivell municipal.

Necessitem una esquerra que possi tots els seus esforços en desenvolupar l’auto-organització social, la mobilització obrera i popular per un programa anticapitalista i per posar fi al Règim del 78 per mitjà de la lluita de classes, i no a una taula de negociació amb la comunitat internacional com a àrbitre. Només així, als següents embats, podrem conquerir tots els drets democràtics i socials pendents, acabar amb els governs al servei dels capitalistes i establir veritables repúbliques de la classe treballadora i el poble.

Et pot interessar: Què hi ha a l’esquerra de la CUP? Per un front anticapitalista i d’independència de classe

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic