Augmenten els contagis i el govern central i els autonòmics centren la seva atenció en com salvar la campanya nadalenca per a les empreses. Mentrestant, milers de treballadors i treballadores estan exposats a jornades laborals extenuants, els caps de setmana, festius i amb sous penosos i sense condicions de seguretat enfront del coronavirus.

El gegant tèxtil Inditex està entre les empreses que més estan “fent el seu agost” al nadal. I que durant el 2019, va facturar més de 28.000 milions d’euros i va obtenir un benefici de 3.800 milions a nivell mundial.

Enfront del perill d’una altra situació de pandèmia incontrolable que obligués al tancament de comerços, les marques com Zara, Stradivarius, Pull&Bear, Oysho, Berchka, Massimo Dutti ja tenen un pla anomenat de Transformació Digital. Per descomptat que serà en detriment de les condicions laborals de la seva plantilla dedicada al comerç, representada per una gran majoria de dones, per a mantenir els seus milionaris guanys i facturar on line un 25% de les vendes al 2022.

El pla consisteix en tancar botigues d’aquestes marques de desembre de 2020 a desembre de 2022 i es calcula que serà en l’Estat espanyol on més tancaments s’executaran: unes 600 botigues d’entre 1.000 i 1.200 de la resta del món. Per a les treballadores dependentes en la Comunitat Autònoma del País Basc, es tracta a més de “una Modificació Substancial de Condicions de Treball en les quals es plantegen canvis de funcions i mobilitats geogràfiques que suposen trasllats de residències. Això perjudicaria el 100% de la plantilla”, explica Marige Fernández, responsable d’ELA en el comerç d’Euskadi.

“Nosaltres diem que això és un ERO encobert que l’empresa oculta per a cuidar la seva imatge. Perquè ens ofereix trasllats o reubicacions que si no les acceptem, ja que podrien ser inviables, ens indemnitzen com si fos un acomiadament improcedent. I si acceptem la reubicació, no ens garanteixen que sigui en les condicions actuals: la reubicació podria ser en un altre municipi, amb jornades inferiors i sense garantir-nos el salari actual. Únicament respectarien l’antiguitat”, compte Marige.

També denuncien la forma en com s’està gestionant el procés de negociació per part de l’empresa, amb mètodes totalment opacs i vedant informació a la Representació Legal de les Treballadores. ”No ens informen quines botigues i quantes treballadores es veuran afectades, ni si obriran més botigues o si hi haurà possibilitat de recol·locacions”.

“Inditex, la nostra vida i les nostres condicions de treball no es rifen”

Al començament de la pandèmia, entre els mesos de març i abril, Inditex anunciava Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) per a tota la seva plantilla de comerç fins a la finalització de l’Estat d’emergència i prometia fer-se càrrec dels salaris. Però la traducció real de tot això significava l’acomiadament de 25.000 treballadores d’una plantilla total de 40.000 en tot l’Estat, ja que una gran part sempre ha estat sota un contracte temporal o en ‘període de prova’. Aquesta és una dels paranys d’Inditex, o de la majoria de les empreses: mantenir contractacions temporals, amb menys drets i assumint menys costos per a l’acomiadament.

Ara, el gegant tèxtil trama un nou pla per a no baixar els seus siderals beneficis, en detriment de les ja deteriorades condicions laborals de la plantilla. Però les treballadores d’Euskadi, en ple nadal van decidir plantar-se, “Per la defensa de la nostra ocupació i de les nostres condicions de treball, les treballadores d’Inditex hem decidit mobilitzar-nos”.

La seva primer cita comença el dilluns 21 de desembre en el Centre Comercial Sant Martí de Donostia, “Triem aquesta data pel dia de Sant Tomàs ja que és costum la rifa d’un porc, mostrant que les nostres condicions laborals es rifan". La següent protesta serà el dimarts 22 a Bilbao, “farem una paròdia amb una catifa vermella en la Gran Via que anirà de botiga a botiga d’Inditex, com si fos una desfilada de treballadores que no saben a quina botiga anar, o una loteria el lloc que ens tocarà, perquè estem en una incertesa”, continua Marige.

En temps de crisi, més que mai s’haurien de prohibir els acomiadaments. “Que la crisi la paguin els rics” és un dels lemes més sentits per moltes treballadores i treballadors. Podríem imaginar llavors que si les fàbriques i comerços d’aquest gegant tèxtil ara estiguessin sota la gestió de les mans i braços dels qui fan funcionar les màquines i les botigues, el necessari i urgent seria substituir el disseny i la fabricació de roba de moda, per la de màscares, llençols per a hospitals, bates i vestits per a personal sanitari.

Però aquesta gran solució, no serà mai voluntat de Amancio Ortega. I avui les treballadores es preparen per a enfrontar els seus nous plans, en defensa de les seves condicions de treball que “no es rifen”, com tampoc les seves vides.