Des de l’inici de la pandèmia s’han publicats diversos llibres i articles de diferents sectors de la intel·lectualitat d’esquerra. Pandèmia nel capitalisme del XXI Secolo (PM Edizioni, 2020), té la particularitat que intenta aconseguir un abordatge multidisciplinari del fenomen, així com destacar una sèrie de denominadors comuns entre els seus diferents aspectes, per a indagar en la relació entre el desenvolupament de la pandèmia i l’actual situació del capitalisme.

Si bé el llibre reuneix intervencions d’altres països com l’Argentina i el Brasil, la majoria dels qui aporten els seus textos són d’Itàlia. Això incideix en què el llibre llança un panorama de la situació d’aquest país durant els primers 6 mesos de 2020, marcada per l’impacte gegantesc que va tenir la pandèmia en quantitat de morts, falta de resposta del sistema de salut i mesures repressives, que també aporta dades i reflexions sobre la situació italiana en múltiples aspectes.

Enfront d’una pandèmia global, amb desenvolupament desigual i combinat, que reuneix les característiques d’una crisi sanitària, econòmica i social, que inclou les relacions entre Estat i societat i les relacions entre les classes; el conjunt de textos reunits per Alessandra Ciattini i Marco Antonio Pirrone pretén també proposar algunes hipòtesis sobre el món que ve.

Així ho assenyalen en la introducció Ciattini i Pirrone, els qui sostenen que el llibre examina “el joc interactiu dels diversos factors que estan en les arrels” de la pandèmia, la que qualifiquen com un “dramàtic fenomen social” i un “enèsim advertiment” sobre les “reals condicions del nostre planeta”, destacant especialment la “estreta relació entre la manera de producció capitalista, la manipulació de la naturalesa” i la “gènesi dels esdeveniments pandèmics”.

Un llibre coral

En contenir pluralitat d’aportacions i punts de vista, el llibre no té una posició única, encara que sí com diem, marca certs denominadors comuns en la majoria de les anàlisis. Repassarem ràpidament alguns dels principals arguments dels diferents articles, per a convidar a la lectura i marcar també alguns punts de debat.

La secció “pandèmia, entre medicina, ecologia i biologia” s’obre amb un text d’Ernesto Burgio que reprèn la qüestió de les pandèmies i el seu caràcter epocal (prenent altres antecedents que van des de la pesta negra fins a la grip espanyola) i analitza l’impacte desastrós que va tenir a Europa occidental, especialment a Itàlia, per una combinació de subestimació de la seva gravetat i falta de preparació del sistema de salut, principalment a Llombardia. Li segueix l’investigador argentí Guillermo Folguera, qui analitza les maneres en què van ser narrats els efectes de la pandèmia, especialment a partir de la figura del “impacte” (quelcom que ve de fora i ens colpeja), que funciona com una forma de no analitzar, en la majoria dels discursos oficials, com es va arribar a aquesta situació.

La secció “pandèmia entre política i societat” és la que reuneix major quantitat d’articles, els quals avancen, una vegada plantejat en la secció anterior el marc polític-ecològic-epidemiològic, en reflexions vàries sobre l’impacte de la pandèmia des del punt de vista social i la seva relació amb els problemes econòmics del capitalisme.

Obre la secció Alessandra Ciattini, destacant que més enllà de les hipòtesis, conspiratives o no, que es van anar teixint sobre el sorgiment del Covid 19, existeix la realitat d’un capitalisme predatori, que en aquests mesos s’ha proposat avançar decididament contra els drets laborals, combinant la ineficàcia sanitària amb la voluntat repressiva. L’autora assenyala que “les característiques d’aquesta fase capitalista” són “formes de producció que posen en risc la pròpia vida humana a nivell planetari”, l’avanç contra el treball estable, i el creixement de la precarització i la falta de drets, l’exasperació dels conflictes d’interessos entre els diferents poders dominants en el món, amb el risc de “destrucció apocalíptica” i modalitats de control social “sempre més capil·lars i invasives”.

Davide Borrelli analitza l’impacte específic de la pandèmia en l’educació superior i la seva relació amb la crisi dels sistemes educatius en el marc de les retallades neoliberals. Christian Castillo, sociòleg i dirigent del PTS argentí, represa certes anàlisis de Rob Wallace sobre la relació entre pandèmia i capitalisme, polemitzant amb Giorgio Agamben sobre la creació ex profeso de la pandèmia. Destaca alhora que les condicions creades per l’impacte de la pandèmia i la crisi plantegen la perspectiva que es reprengui el fil de les revoltes i lluites de masses que van tenir lloc en 2019 a Amèrica Llatina i altres països i el moviment de masses que es va deslligar als EUA després de l’assassinat de George Floyd a les mans de la policia com una primera expressió d’això.

Marco Antonio Pirrone reprèn l’anàlisi sobre la destrucció del medi ambient pel neoliberalisme i la seva relació amb els mecanismes de l’acumulació capitalista. Destaca la seva denúncia del rol de l’OMC com a organisme que facilita el negoci agroalimentari i la temptativa en curs de reestructurar les forces productives del capitalisme amb ajuda de l’Estat, per part dels grans conglomerats empresaris; per la seva part Umberto Santino introdueix una anàlisi sobre l’impacte de la pandèmia en els fenòmens criminals, la relació de la màfia amb la sanitat i el “mercat sanitari” a Sicília i analitzant les polítiques en curs per part dels Estats afirma que a l’Unió Europea es ve un “liberalisme temperat”, contra els qui parlen d’una “volta al keynesianisme”.

Maurizio Donato introdueix una anàlisi econòmica global, marcant la situació de l’economia mundial abans de la pandèmia, el seu impacte posterior i les previsions per a 2021, destacant que si bé la crisi actual pot tenir com a efecte aparent una certa volta cap al “regional” o el nacional, el mercat mundial és una realitat irreversible. A partir d’una anàlisi molt exhaustiva de les mesures econòmiques dels Estats, assenyala que s’està armant una nova bombolla financera com a possible mecanisme de “sortida” del capitalisme per a crear guanys fàcils enfront de la situació de recessió internacional.

Completen aquesta secció els textos de Carla Filosa, Francesco Schettino i Valter Zanin, que aborden en diferents dimensions l’impacte social de la pandèmia en termes específics. En el cas de Filosa, analitza les conseqüències que pot tenir sobre les condicions de treball (tant objectives com subjectives), l’impacte del treball remot i altres mecanismes posats en marxa durant la pandèmia i lliga aquestes qüestions a l’anàlisi marxista de les crisis, la seva relació amb la producció de plusvalor i el paper de la divisió del treball que en mans del capitalisme es constitueix en un instrument d’opressió. Francesco Schettino es concentra especialment en l’augment de la pobresa, brindat xifres que són summament il·lustratives, focalitzant en l’augment de la desocupació a nivell mundial; mentre Valter Zanin reprèn els debats sobre l’actualitat dels conceptes de classe obrera i proletariat, contra les fantasies de la seva desaparició en el marc d’una “societat posindustrial” , destacant la importància d’unificar a tots els sectors de la classe treballadora, de manera intersectorial, nacional i internacional, aquells que treballen en la producció i aquells que treballen en la reproducció, per a lluitar contra el capitalisme, posant com un dels eixos d’aquesta lluita la reducció de la jornada laboral.

La secció sobre “pandèmia i dret” es compon de dos articles, el primer de Alessandra Agostino, que reflexiona sobre la noció del “estat d’emergència”, els seus abastos des del punt de vista del dret i les polítiques públiques, mentre Fabio Martelli s’ocupa de la relació entre el dret i el sistema internacional d’Estats, assenyalant els problemes de la falta de coordinació de mesures sanitàries comunes enfront de la pandèmia.

La secció “pandèmia i relacions internacionals” ocupa els últims cinc articles que componen el llibre. Obre la discussió un suggestiu article d’Andrea Catone, que analitza la relació entre el govern de Trump i la Xina, criticant la falta de cooperació internacional enfront de la pandèmia promoguda pel govern dels Estats Units, però alhora assenyalant a la Xina com “un punt de referència fonamental” de “les forces del socialisme, del progrés i de l’emancipació social”. Tornarem després sobre aquest tema. Giulio Chinappi i Osvaldo Coggiola analitzen la situació a Vietnam i el Brasil respectivament, països que apareixen com a pols de polítiques oposades. Mentre el primer va establir un seguiment de la pandèmia amb rígids controls i bons resultats, el segon, sota la presidència de Bolsonaro, compta amb 187 mil morts. L’article d’Elena Zapponi reflexiona sobre la situació a Cuba, entre la pandèmia i el bloqueig, destacant la capacitat del poble cubà de resoldre quotidianament i enmig de l’escassetat problemes de tota mena, el seu tractament reeixit de la pandèmia, entre altres aspectes. Si bé l’article presenta una visió més o menys acrítica de la direcció restauracionista del PC cubà, mostra també els beneficis indubtables que una economia nacionalitzada pot generar quant al desenvolupament d’un sistema de salut, que és una conquesta de la revolució. Tanca el llibre Darío Barbieri amb un irònic “Elogi del Covid 19” que critica i analitza el comportament de mitjans de comunicació i governs, especialment a Itàlia i Europa.

La pandèmia i els problemes de política i estratègia

Prenent el conjunt dels articles reunits en aquest llibre, podem concloure que Pandèmia nel capitalisme del XXI Secolo es pot llegir com una espècie de compendi de tots els desastres que fa el capitalisme en general i durant aquest fatídic any 2020 en particular. El llibre alhora deixa pendent una discussió que queda plantejada però no desenvolupada entre posicions que se situen des de la denúncia del capitalisme i la centralitat de la lluita de classes (des del punt de vista de l’anàlisi, les perspectives i la política) i unes altres que s’orienten cap a alguna mena de “bloc progressista” sent el cas més curiós l’article d’Andrea Catone que postula directament a la Xina com a eix d’aquest bloc. Pensant en el rol que té la Xina en el desenvolupament d’activitats altament contaminants com la mega-mineria o les mega granges pandèmiques (a més del seu règim de repressió interna brutal contra la població) resulta molt difícil veure de quina manera es pot compatibilitzar el seu rol en l’economia mundial amb un suposat bloc progressista que vagi a morigerar les conseqüències d’un conjunt de pràctiques predatòries del capitalisme de la qual formen part tant la Xina com els EUA com els governs de la Unió Europea. En aquest context, el desenvolupament d’una posició independent des de la classe treballadora i els sectors populars és l’únic punt de partida possible per a aconseguir fer front a un capitalisme que, com assenyalen Ciattini i Pirrone en la seva introducció, posa en risc la continuïtat de l’espècie humana.

En aquest context, la reflexió sobre les vies per a nous desenvolupaments de la lluita de classes i per a la confluència entre una esquerra amb aspiracions revolucionària i la classe treballadora, a través d’una pràctica combativa i un programa anticapitalista, queda plantejada com una tasca teoricopràctica per al període que ve. Aquí es presenta l’oportunitat i el desafiament de tornar a posar en vigència la temptativa de Trotsky amb el seu clàssic Programa de Transició , que apuntava a vincular les necessitats immediates del moviment de masses amb la lluita pel socialisme, amb mètodes de lluita de classes. Com destaca Christian Castillo en la conclusió del seu article:

quote>En les últimes dècades han predominat la “il·lusió social” dels autonomistes, d’una banda, i la “il·lusió del polític” del neo reformisme per l’altre. No van aconseguir més que frustracions. En temps on les contradiccions s’aguditzen, és hora d’inspirar-nos en els qui en el seu temps van saber acabar amb el domini burgès i tractar d’estar a l’altura dels desafiaments que ens demanda la nostra època històrica.