L’inici del procés de vacunació en l’Estat espanyol està resultant un caos fins al moment. Malgrat eldiscurs triomfalista del Govern central, que va prometre vacunar al 70% de la població, amb la data límit de l’estiu, al ritme actual es trigaria 5 anys a vacunar a tota la població. I què dir de les comunitats autònomes, que traient pit es queixaven de la falta de vials per a complir el ritme previst, però en la seva gran majoria no han administrat ni la meitat de les dosis rebudes des del Govern central avui dia.

La lentitud de conjunt en la vacunació és lenta i s’estan incomplint absolutament els terminis previstos. Per a aconseguir-los hauria de superar amb escreix el milió i mig d’inoculacions setmanals, per a acabar vacunant abans de l’estiu a uns 20 milions de persones amb les dues perceptives dosis per a cadascun. Al dia d’avui a penes s’han posat 99.753 dosi de les 370.000 rebudes durant la primera setmana. Tot això, en un context de gran desconfiança social davant la falta de garanties clares sobre els avantatges reals de les vacunes i els dubtes que realment es pugui començar a salvar l’economia en 2021, gràcies a la vacunació i a la reactivació econòmica conseqüent.

El president del Govern, Pedro Sánchez, i el seu ministre de Sanitat, Salvador Illa, van realitzar promeses altisonants amb l’objectiu d’aconseguir la famosa “immunitat de ramat”, facilitada per la vacunació de la majoria de la població cap al pròxim estiu, clarament amb la idea de salvar la campanya turística estiuenca tan important per a l’economia espanyola.

Recordem que el turisme suposa una mica més del 12% del seu PIB i el 13,6% de l’ocupació, i aquests ingressos resulten essencials per a equilibrar la balança exterior espanyola i poder reiniciar el camí del creixement econòmic amb certa solvència. Aquest aspecte és crucial a l’hora de tractar de tallar el deute i el dèficit públic, ja que canalitzaria l’objectiu d’impulsar -juntament amb el sector exportador de l’economia- el superàvit primari de l’economia espanyola. Un objectiu vital que demanden des de Brussel·les per a complir l’estabilitat fiscal i financera i reforçar les bases estructurals i de viabilitat de l’economia espanyola.

No obstant això, el molt elevat i inassolible ritme de vacunació necessari per a aconseguir aquests objectius, que s’ha realitzat sense una avaluació realista per part del Govern central sobre les possibilitats existents en funció de les infraestructures i els mitjans de què disposen les comunitats autònomes -no ens cansem de repetir-lo, després de dècades de retallades sanitàries dels governs neoliberals del PSOE i del PP-, sembla que faran impossible aconseguir la immunitat de ramat que es pretén en el temps establert.

Diferents ritmes de vacunació de les comunitats autònomes: encara que tots insuficients

El ritme de vacunació està sent molt diferent en les diferents comunitats autònomes. Això reflecteix, en primer lloc, les desiguals condicions de partida en funció de la seva situació sanitària particular respecte de les infraestructures i del personal sanitari del qual es disposa, incloent el personal auxiliar d’àmbits no sanitaris, que treballen en la sanitat pública. És evident que la tensió del conjunt del personal de la sanitat pública, principalment en l’atenció primària, suposarà una autèntica prova de foc davant les enormes dificultats que els ritmes de vacunació promesos poden implicar.

Així, encara que el ministre Illa ha assegurat dilluns passat que “tots els espanyols podran tenir accés a una vacuna segura i fiable enguany”, la veritat és que ni sembla clar que arribi a tots tan aviat… ni la seguretat és tan clara. En primer lloc, falta testar els efectes secundaris possibles a mitjà i llarg termini -una altra cosa és que aquest risc sigui assumible en funció de recuperar l’activitat-; ni la fiabilitat està garantida, atès que es desconeix, com s’ha indicat anteriorment, la durabilitat de la immunitat; ni se sap si els vacunats podran transmetre la malaltia després de ser vacunats, encara que no sofreixin la malaltia. A més, les farmacèutiques que han desenvolupat les vacunes han fet responsables als Estats d’assumir possibles conseqüències mèdiques per indemnitzacions abans els efectes secundaris -una cosa realment inquietant-, i això malgrat les enormes ajudes públiques rebudes i del pagament previ a la fabricació i distribució que s’ha realitzat a aquestes farmacèutiques, donant així un enorme guany econòmic i sense riscos de cap mena per a aquestes corporacions.

Però, a més, només si s’aconsegueix un nombre rellevant de vacunacions en el conjunt de l’Estat s’haurà aconseguit la desitjada i suposada immunització generalitzada per a donar garanties a la mobilitat i l’activitat econòmica que és el que es pretén. I per a aquest objectiu és necessari el concurs del conjunt del personal d’infermeria, que són els responsables d’inocular la vacuna, però també del personal administratiu central en l’organització de la vacunació i la realització dels historials en els quals han de recollir-se els possibles efectes secundaris dels vacunats, del personal de transport, de neteja i, evidentment, dels metges que puguin atendre les incidències i efectes secundaris que es puguin produir. És a dir, un sobre esforç a un sector sanitari ja molt desgastat i quin sense més contractacions, i no sols per a atendre els malalts del coronavirus Sars-*Cov-2, sembla impossible aconseguir aquests objectius. Alguna cosa que fins al moment ni es planteja el Govern central ni les comunitats autònomes.

Referent a això destaca la Comunitat de Madrid en negatiu per ser la penúltima, només per darrere de Cantàbria, en el nombre de vacunes administrades. Ha posat 3.090 d’un total de 48.750 rebudes, un 6%. És una de les comunitats autònomes que menys gasta en sanitat per habitant, de les quals té més deteriorats els serveis d’atenció primària i la que compta amb menor personal d’infermeria. Catalunya, encara que tampoc va bé, duplica el percentatge de la Comunitat de Madrid, un 13,8%. Sent la de major ritme Astúries amb el 80,8%, Ceuta amb el 76% i Galícia amb el 51,4%. Per sota d’aquí, cap supera haver subministrat almenys la meitat del viàries rebuts. De conjunt s’han vacunat a 99.733 persones, un 27% de les 370.070 unitats rebudes.

La Comunitat de Madrid ja està avançant en la privatització del procés de vacunació, alguna cosa que faran moltes altres comunitats autònomes segurament, per a augmentar el ritme de vacunacions. En comptes de realitzar contractes públics i anar preparant equips ensinistrats tècnicament per a la vacunació, Ayuso ha aprofitat per a generar nous “negocis” per al sector privat. Així ha destinat a dit més de 800 mil euros que es pagaran a la Creu Roja perquè doni un servei de suport a la vacunació del Covid-19, tal com va fer amb els serveis de les UCI contractades durant la primera onada de la pandèmia, mentre mantenia tancades UCI de l’hospital públic del Porta de Ferro, per exemple.

La vacuna, un super negocio capitalista per a les indústries farmacèutiques

Els qui és clar que guanyaran amb tot això, i molt, són les farmacèutiques que han desenvolupat les vacunes. Això es va demostrar com als serveis de premsa i alguns dels principals accionistes de Pfizer i Moderna van començar a parlar d’una eficàcia superior al 90%, disparant-se així el valor de les seves accions, que en molts casos van passar a vendre ràpidament, tenint un enorme guany financer.

Les farmacèutiques que s’han embarcat en aquesta boja carrera per aconseguir una vacuna han tingut assegurat el benefici des del principi gràcies al finançament públic. Tant durant la seva recerca, més enllà dels resultats que es podrien obtenir, com per a assegurar la seva producció i distribució, que també s’ha cobert amb recursos públics en gran part. I tot pagat prèviament per a assegurar així la disposició de milions d’unitats per als països rics a preus fixos, encara que tampoc barats. Però, sense deixar garantit, en cap moment, que arribi als països més pobres. Els països imperialistes han acumulat dosis per a quatre vegades la seva població, mentre els països colonials encara no tenen garantida la seva distribució i no compta amb l’ajuda internacional suficient, tan esbombada, per a aconseguir-les.

Així, se sap que els governs haurien proporcionat 8.600 milions de dòlars per al desenvolupament de les vacunes, segons l’empresa d’anàlisi de dades científiques Airfinity. A més, diverses “organitzacions sense finalitats de lucre”, haurien posat 1.900 milions de dòlars més. Sent l’aportació per inversió pròpia de les empreses de 3.400 milions de dòlars, dels quals una part substancia també provenen de finançament extern. Les unitats ja preencargadas, i per tant amb els corresponents beneficis assegurats, han estat per a aquestes empreses: Oxford-Astra Zéneca amb 3.290 milions d’unitats, Johnson & Johnson amb 1.270 milions, Novavax amb 1.380 milions, Pfizer amb 1.280 milions, Moderna 780 milions, entre altres.

A més, els Estats imperialistes s’han comportat clarament com uns accionistes més d’aquestes multinacionals. Oposant-se, juntament amb l’OMS, ignominiosament i de manera infame a iniciatives de països com l’Índia o Sud-àfrica, per a no realitzar pagaments de patents fins que no s’hagués vacunat almenys al 70% de la població mundial. Posant per davant de la salut de la població mundial els beneficis de les empreses farmacèutiques, la qual cosa demostra l’enorme cinisme i hipocresia capitalista. Garantint, a més, a les farmacèutiques la immunitat jurídica davant possibles indemnitzacions milionàries per efectes secundaris generats per la vacuna, de la qual es faran càrrec els propis Estats subministradors.

No obstant això, i malgrat tractar-se de tecnologies innovadores -encara que investigades des de principis dels 2000- en els casos de Pfizer i Moderna, d’immunització a través de l’ARN missatger del virus, es desconeix en tots els casos l’eficàcia real en temps d’immunitat, transmissibilitat del virus dels vacunats i efectes secundaris a mitjà i llarg termini, encara que s’entén que serien poc importants en general. Però de manera cridanera ha desaparegut del debat públic científic els resultats i les cerques de fàrmacs que facin front al virus de manera eficaç en les fases lleus i greus, alguna cosa que resultaria essencial per a garantir la cura de la malaltia si la vacuna no té l’efecte desitjat, per a persones que no s’hagin pogut o volgut vacunar o, simplement, s’hagi passat l’efecte inmunizador de la vacuna.

Per tant, tot està molt en l’aire i no se saben els resultats pràctics i efectius de la vacunació. El que sí que se sap ja són els enormes beneficis que acumularan les empreses farmacèutiques, encara que l’existència de vacunes eficaces i efectives és alguna cosa que resultaria vital per a defensar-nos del Sars-*Cov-2.

Per tot això, resulta essencial plantejar la lluita i la mobilització al carrer del personal de la sanitat, al costat de les i els treballadors, que exigeixi l’expropiació dels recursos de la sanitat privada, un fort increment en la inversió pública per a acabar amb la precarietat laboral i garantir la qualitat de la sanitat pública, així com la nacionalització de multinacionals les farmacèutiques i la posada a disposició gratuïta del conjunt de la humanitat de les recerques i desenvolupaments científics com la vacunes per a donar una resposta adequada.