Des que el Vicepresident Pere Aragonès va decretar que no es feien les eleccions del 14F es va deslligar la gran tempesta. Si ben es cert que tots els partits hi eren d’acord en posposar la data del 14F tenint en compte que els contagis de Covid estaven en fase ascendent, el problema va ser en quina data es farien aquestes eleccions.

El primer problema és legal. Aragonès presideix un govern en funcions i no es clar que tingui la prerrogativa d’anul·lar una data electoral. El seu decret no fixa la data de les noves eleccions, només anul·la les del 14F. I la data del 30 de maig només es menciona com un objectiu, però no es determinen si s’han de fer i sota quines condicions. Qüestió que deixa les eleccions en el aire.

El PSC volia fer les eleccions a mitjà del mes de març. El partit de la rosa feia càlculs gràcies al canvi del cap de llista: l’entrada a l’escena electoral del ministre Salvador Illa va canviar la dinàmica del PSC en les enquestes. Per això, al principi no volien suspendre el 14F i després van demanar que les eleccions es facin al març esperant que no es perdi l’efecte “Illa”. La malaltia no hi és en els seus pensaments, només les enquestes.

Esquerra Republicana, per la seva part, va consensuar amb la resta de partits una suspensió llarga. Per una banda, esperant que la pèrdua de l’efecte Illa a l’escenari electoral i, per l’altra, en cas d’indult presidencial, podria disposar de Junqueras com candidat i posicionar-se millor en la carrera per ocupar el Palau de la Generalitat.

Et pot interessar: Eleccions 14F: els partits miren les enquestes i donen l’esquena al poble

Ara ha entrat un nou actor en aquest escenari: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Ha acceptat les cautelaríssimes i ha demanat a la Generalitat que continuï amb els preparatius del 14F, però sense entrar en el fons. El Tribunal haurà d’entrar l’abans possible en el fons i haurà de prendre una decisió respecte a la data.

El gran absent en aquesta decisió és el poble català i la lluita contra la Covid-19. El Govern insisteix en que falta diners per combatre la Covid. I la veritat és que tant els diferents governs autonòmics com el central, no hi posen gaire diners. Volen que la gent arrisqui la vida com a “voluntaris” o fent hores extres sense pagar. Però sempre hi ha diners de les administracions per a les grans empreses.

El govern català va trigar mesos en contractar als rastrejadors, però va signar immediatament un contracte de 18 milions a Ferrovial. La Generalitat va pagar 48 milions a les empreses de la sanitat privada per hospitalitzar a persones que patien la Covid però a l’estiu van cessar al personal sanitari temporal i van deixar sense prou personal per a combatre l’ascens de la Covid al juliol. Els jugadors de futbol professional es fan més de 3 PCRs per setmana, però la gent que va a treballar en transport públic, cap. L’Estat ha rescatat amb ajuts de 475 milions d’euros a Air Europa, però no pot rescatar als milers i milers de botiguers i només té misèria per als treballadors a l’atur i els ERTOs

L’argument d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya és que la situació sanitària és perillosa. Per tant, les cues i les concentracions de persones seran una gran oportunitat per augmentar els contagis. Però, ells no fan res per evitar les concentracions al transport públic, ni les cues que es fan davant de les botigues. Ens obliguen a patir la Covid, a treballar en condicions insegures, però no podem fer protestes al carrer i tampoc votar.

Si el Govern hagués volgut celebrar les eleccions en condicions de seguretat, hauria d’haver previst que hi ha al voltant de 200 mil persones afectades pel Covid i com haurien de votar, que la gent de les meses haurien d’estar moltes hores dins d’una habitació, que quan toca votar hi ha molta gent junta al mateix temps. I prendre totes les mesures que calguin: vot per correu, ampliar les seus, horaris i dies de votacions per a evitar concentracions, etc.

Davant de la gestió que s’està fent de la Covid i de la crisi econòmica, ja sigui a Catalunya o a tot l’estat, queda clar que s’ha de poder decidir quin govern volem i quin tipus de gestió volem. El problema és que els treballadors i el poble no tenim una alternativa de classe. Perquè la gestió de la Covid que fan a Catalunya i la resta de l’Estat fa que milions vam a les cues de l’atur, cobrem uns miserables ERTOs o quedem en la misèria.

Si els governs autonòmics i central volguessin combatre la Covid, primer haurien de concentrar tots els recursos sanitaris sota l’administració pública nacionalitzant la privada. Després, haurien d’estalviar en despesa pública com són els de la família reial o els pressupostos de defensa, i, per últim augmentar els impostos a les grans fortunes (començant per la del rei emèrit) i els guanys de les grans empreses.

Et pot interessar: Els 23 espanyols més rics augmenten la seva fortuna enmig de la Pandèmia

Amb tot aquests calers, hi hauria prou diners per donar ajuts majors als treballadors, els autònoms i els petits comerços i fer un tancament fort de 30 dies i reduir dràsticament els malalts a les UCIs i hospitalitzats, i clar estar, també els morts. Però cap govern fa això, perquè només pensen en els rics i els grans empresaris, que per altra banda, durant la Covid s’han fet més rics mentre els treballadors cada vegada més pobres.

En aquest sistema com a màxim ens permeten votar una vegada cada quatre anys el responsable dels atacs als drets dels treballadors i el poble. I això, és una qüestió que tenen comú el PSC, ERC, JxCat i la dreta “casposa” del PP-Cs-Vox. Ja siguin el 14F o el 30M només podrem triar entre la forca i la cadira elèctrica. Cal que els sindicats majoritaris trenquin la pau social amb el govern central i autonòmic, i conjuntament amb els sindicats alternatius organitzin i mobilitzin als treballadors i el poble. L’esquerra independentista pot jugar un rol important en aquest camí a condició d’iniciar un camí independent de la burgesia catalana.