“Femarec és una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre creada l’any 1991 amb l’objectiu de construir una societat més justa, solidària i respectuosa amb la diversitat, cercant fórmules de lluita contra l’exclusió, eficaces i sostenibles”. Així es presenta una empresa que consta d’entre 150 i 200 persones, dedicada a la inserció social i la formació, però que, paradoxalment, al gener de 2020 va acomiadar a Silvia, qui treballava com a tècnica d’orientació i inserció.

Els motius?, mai li ho han explicat, però “casualment” ho han fet l’endemà passat que Silvia presentés la documentació mèdica en la qual constava la seva situació de “embaràs de risc”. El dia 9 de gener de 2020 l’empresa va voler obligar-la a signar una carta d’acomiadament, a deu minuts de l’hora de sortida i amb data de 20 de desembre de 2019. “A mi em acomiadan just quan jo lliuro tots els papers que tinc un embaràs de risc, perquè jo tenia contracte fins al 31 de gener de 2020. I ningú em va dir res del motiu d’acomiadament i quan vaig haver de signar la quitança no el vaig signar. Vaig denunciar i vaig haver d’anar-me a l’atur, em vaig gastar sis mesos d’atur sense cap necessitat. Jo havia d’estar de baixa mèdica per alt risc d’embaràs”, ens explica Silvia. Passat un any de l’acomiadament, el judici es realitzarà durant gener de 2021.

No és una fet ocorregut en el segle XIX: si en ple segle XXI les dones treballadores hem de continuar lluitant per “igual treball, igual salari i condicions laborals” o per jornades de vuit hores, també continuem lluitant per poder treballar si decidim ser mares. I així, els pamflets de les nostres mares o àvies color sépia o blanc i negre, avui continuen a vius colors i en format digital, gairebé amb les mateixes reivindicacions.

La realitat és que les dones, aquí i en el món, hem conquistat importants drets en els plans polítics, civils i democràtics. Podem votar, treballar sense permís, tenir compte bancari, dret a l’avortament i al divorci. Però és en el terreny laboral on més reculades hem tingut, malgrat que la feminització del treball ha donat una nova configuració de la classe treballadora composta per, en l’Estat espanyol, un 47% de dones. Però aquest notable creixement de la força assalariada femenina s’ha donat en paral·lel a un increment de la precarietat i l’explotació en els sectors més desvalorats del mercat laboral, majoritàriament representat per dones.

“No són casos aïllats. Si ens toquen a una, responem totes!”, diu el comunicat de la CGT Ensenyament, sindicat al qual pertany Silvia i que prepara manifestacions enfront del començament del judici contra FEMAREC SCCL. No és la primera vegada que l’empresa acomiada treballadores embarassades, tal com assenyala Silvia, “Fa poc una treballadora ho va denunciar en un grup de Facebook on FEMAREC va publicar una oferta de treball, dient ‘quan es van assabentar que estava embarassada em van tirar’. I jo li vaig contestar: ‘igual que a mi’. I és la tònica d’aquesta empresa, han acomiadat a moltes noies per estar embrazadas, però en aquesta empresa impera la por, les sancions i els crits a les empleades, i ningú s’anima a denunciar”.

Si les tasques reproductives -treball no remunerat- condemnen a la majoria de les dones a ocupacions de mitja jornada o són obligades a la retirada del mercat laboral, per si no fos suficient les empreses directament també acomiaden a dones embarassades. Una altra gran majoria continua amb la “doble càrrega” de jornades extenuants en el centre de treball i en la llar; qüestió encara agreujada per les retallades en dependència, cures i falta d’educació pública i gratuïta de 0 a 3 anys. “Som les dones les que hem d’enfrontar-nos a aquesta mena de situacions. Som nosaltres les que hem de treballar mitja jornada o directament deixar de treballar per a cuidar dels nostres fills. Al final ningú realment ens està defensant. Ens diuen ara que ens donen la igualtat, però ens estan venent una moto. Que a mi m’ha costat sis mesos d’atur i la maternitat”, sentència Silvia.

També era habitual el maltractament i humiliació a les treballadores,“Ens han cridat i humiliat davant de tothom moltes vegades. De fet si no m’haguessin acomiadat, jo les hagués denunciat per assetjament laboral. Inventaven qualsevol cosa per a cridar-nos a crits. De fet, moltes treballadores, quan els cridaven s’anaven al lavabo per plorar”, continua Silvia. Clarament, les dones treballadores continuem lluitant contra l’assetjament laboral, contra els acomiadaments per situació d’embaràs o per estar sindicalizadas.

Tot això ocorre a pesar que “el dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació i el principi d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes” és un principi consagrat per la Constitució en els articles 14 i 9.2. Però les empreses utilitzen aquesta discriminació de gènere per a explotar encara més a les dones, actuant amb tota la impunitat que les reformes laborals del PP i del PSOE han aplicat, per a emparar-se en els seus racons legals de les “cooperatives” o “fundacions", totes “sense ànim de lucre” però rebent subvencions públiques, en aquest cas d’Ajuntament de Barcelona. Que l’estructura externalització-precarietat laboral-subvencions públiques no podria funcionar sense tot un entramat polític, ja és sabut per molts col·lectius de treballadores, tal com per exemple denuncien les del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària). O les treballadores precàries de l’educació, com les monitores de menjador i temps lliure.

En el sector social no és molt diferent, i el cas de Silvia és un exemple de com els seus beneficis quantiosos se sustenten destrossant els drets laborals més elementals de les dones, per a imposar les pitjors condicions de precarietat i explotació, amb contractes d’obra i servei, baixíssims salaris, jornades intenses saltant-se els dies festius sense compensació. “El tipus de contractació és totalment il·legal. Perquè no et fan una contractació lligada a la durada d’un programa, amb inici i fi, i juguen amb el nostre futur laboral. Et fan un contracte per obra i servei, com a ells els sembla i com a ells els dóna la gana. I a gent que portava més de dos anys, no els feien contracte fix-discontinu, encara que estiguin obligats a fer-ho”, ens compta Silvia.

Les reculades en els drets laborals més elementals enfonsen les seves arrels en un sistema patriarcal i capitalista la fi del qual és obligar a les dones a la reclusió en les llars, com en segles passats. Un retorn històric al model de dona “àngel de la llar”. Però, des del començament de la crisi, fa més d’una dècada que ha emergit una nova generació de dones que, mentre s’enfronta a les conseqüències de la crisi, l’atur, la precarietat laboral i la pobresa en les llars, qüestiona al sistema patriarcal que retalla cada vegada més els seus drets i oprimeix mitjançant múltiples violències. Clarament, el cas de Silvia és un altre exemple més.