El crit de les treballadores de Servei d’Atenció Domiciliària unit al de Municipalització del SAD!, ha ressonat aquest dissabte en la Plaça Sant Jaume. Per a les cuidadores, l’estructura “Ajuntament/outsourcing/treballadora” travessa tota la seva situació laboral precària.
En la seva pàgina web, CLECE anuncia: “Prop del 20% de la població a Espanya és major de 65 anys. Un percentatge que augmentarà en els pròxims anys, quelcom que es traduirà en la necessitat d’un major volum de serveis d’assistència especialitzada”. Sabem que a l’amo de CLECE se li il·luminen les idees per a augmentar el volum de guanys d’aquest pop multinacional que, com també anuncia, compta amb gairebé 35.500 persones treballant (en condicions precàries) en la cura de 157.926 persones majors (servei precari i espoli de les seves butxaques), en 95 centres amb els seus tentacles en tota mena de serveis: atenció domiciliària, centres de dia, residències, pisos tutelats i altres gestions. Fins al final de les nostres vides en mans dels beneficis capitalistes.
“Els ajuntaments estan abonant xifres milionàries a empreses, que es queden amb els diners públics, amb els diners de l’esforç del nostre treball, i nosaltres sense drets laborals, sense salari, sense EPIS, sense res”, explicaven les treballadores aquest dissabte al matí en una concentració a Plaça Sant Jaume i enfront l’Ajuntament de Barcelona, el blanc de les seves crítiques.
Podíem llegir cartells com “Exigim 1 FFP” per dia per a totes” o “Sense EPIS. Sense Seguretat”. La realitat és que l’entramat polític entre les institucions públiques i les empreses és alarmant. Segons expliquen les treballadores, les grans multinacionals són les primeres a presentar licitacions relacionades amb les cures per a lucrar-se sense escrúpols d’un servei essencial que hauria de ser totalment públic. Però amb la impunitat, en aquest cas del Ajuntament de la ciutat comtal, s’ha convertit en un sucós nínxol de mercat per a empreses com OHL, CLECE, SACYR, DOMUS-VI i altres. Però les treballadores no tenen EPIS ni màscares adequades!, una desídia criminal perquè no només afecta la salut de les cuidadores -qüestió que mai va importar a Florentino Pérez-, sinó que posa en perill a totes les persones usuàries del servei.
Enfront d’aquesta situació, la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics també ha llegit un manifest en el que denunciaven al govern de BCNenComú i PSC -on treballen 4.800 professionals-, responsable del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), ja que “ha mantingut l’externalització sense donar cap explicació, amb total opacitat i malgrat la promesa electoral de fer realitat la remunicipalització”.
D’altra banda, també ha denunciat que, “El 50% d’aquest servei s’ha mantingut en mans de la falsa cooperativa Suara, coneguda per a obligar les treballadores a fer-se sòcies sota l’amenaça d’acomiadament. L’altre 50% està adjudicat a Servisar, filial de la multinacional Domus Vi, controlada per dos fons d’inversió amb seu en paradisos fiscals, en plena contradicció amb el protocol anti-blanqueig que Barcelona en Comú va aprovar el 2016 prohibint explícitament els tractes amb empreses vinculades a paradisos fiscals. El 50% d’aquest servei públic ha passat de dues constructores de l’IBEX35 (ACS i Sacyr) a una societat d’inversió opaca, tancada per nombrosos casos de mala praxi en la gestió de residències, a la qual el govern municipal transferirà més de 96 milions d’euros públics”.
Mentrestant les treballadores senten en els seus cossos tota aquesta trama sinistra i denuncien que, “No és de justícia que el nostre treball costi 20 € l’hora i que les subcontractes, es quedin amb més de 2/3 parts del que produïm, no és de justícia que a Barcelona s’hagi donat 99 milions d’euros a subcontractes, perquè estiguem en aquesta situació”, diuen en el seu manifest. A més de denunciar altres pràctiques d’explotació brutals com: sobrecàrregues de treball; no se’ls abonen els desplaçaments entre domicili i domicili; contractes en frau de llei -interinitats, temporals o pràctiques-; falta de mecanismes de prevenció; jornades a temps parcial que acaben en salaris mitjans de 500 euros al mes; entre d’altres.
Per a les treballadores la solució comença al mig de l’entramat “Ajuntament/outsourcing/precarietat laboral” i per a això exigeixen la gestió cent per cent pública. Si les partides econòmiques de la dependència continuen en mans dels Florentino Pérez, seran els organismes públics els primers responsables del crim social que, com hem vist durant la pandèmia, han provocat aquestes empreses en les residències, posant per davant de les vides de les persones i de les treballadores el seu propi benefici econòmic. Fora les brutes mans de Florentino Pérez dels nostres serveis!
