http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Tercera onada: un programa d’acció urgent per a impedir un nou crim social contra la classe treballadora
Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT)

El personal sanitari porta setmanes advertint-ho. La tercera onada és aquí i pot provocar un pic de contagis i mortalitat molt major que la segona de la tardor i fins i tot major que la primera de la primavera. Les xifres són novament aterridores. Més de 800 morts en les últimes 48 hores, més de 40 mil positius diaris i les UCIs ocupades ja al 37% de mitjana per pacients Covid, superant el 40% en les comunitats més afectades.

Ver online

Si a l’octubre l’excusa del govern central del PSOE-Unidas Podemos i els governs autonòmics d’haver-se topat amb una calamitat sobrevinguda ja no servia, molt menys quan ens acostem al primer aniversari de la pandèmia. L’imminent col·lapse sanitari i els milers de morts engrosseixen aquest crim social del que les diferents administracions són les responsables directes.

L’(anti)pla de vacunació

Mentrestant la campanya de vacunació continua avançant a comptagotes i sobrecarregant encara més al personal sanitari de l’atenció primària, de per si mateix exhaust després de mesos en la primera línia del testatge i rastreig. A gairebé un mes de l’inici de la campanya, hi ha tan sols 68.456 persones que han rebut les dues dosis necessàries. Al lent ritme de vacunació s’hi suma el caos. Un veritable (anti)pla amb episodis tan propis d’un film de Berlanga, com que moltes comunitats no disposin de les xeringues adequades per a subministrar la dosi exacta i això porti al que un 20% de les mateixes s’estigui malgastant. Ni una cosa tan bàsica era previsible quan la possibilitat d’implementar un pla de vacunació a principis de 2021 ve sonant des de fa mesos?

La sanitat pública... en l’UCI

Quan la capacitat de les Unitats de Vigilància Intensiva es va acostant novament a nivells crítics, el Govern “més progressista de la història” es continua negant a prendre mesures elementals per a abordar l’emergència sanitària com seria la confiscació sense indemnització de tots els llits i recursos de la sanitat privada, que en algunes comunitats com Madrid o Catalunya suposen gairebé la meitat del total disponible. Mentre hospitals com el de La Paz de Madrid manté pacients en passadissos i cafeteries, i altres centenars són traslladats a centres com l’Isabel Zendal on sanitaris i usuaris vénen denunciant la falta de mitjans i la precarietat de l’atenció rebuda.

Tampoc, gairebé a un any de pandèmia, s’ha aprovat la contractació massiva dels 80 mil sanitaris que els sindicats del sector calculen que serien necessaris per a un veritable reforç del sistema a l’altura de les circumstàncies. Les limitacions a la contractació pública, imposades pel PSOE i el PP en la dècada d’ajustos posterior a la crisi de 2008, continuen vigents, i van portar al súmmum que bona part del reforç Covid de la primavera fos acomiadat al juny i no s’hagi reincorporat encara.

Restriccions per a tot, menys per a ser explotats

La pandèmia s’estén també per la negativa a prendre mesures que blindin la nostra salut per sobre dels beneficis dels grans capitalistes. Prohibeixen les reunions de més de 6 persones, o fins i tot de 4, però no els importen que viatgem amuntegats en el transport públic. Ens volen a tots a casa cada vegada abans, però les famílies treballadores no poden absentar-se del treball sense perdre el salari durant les quarantenes dels seus fills i filles. Volen que l’activitat econòmica no es paralitzi, però deixen que milers d’empreses segueixin sense proveir de mitjans i protocols contra el contagi -començant per la pròpia administració que, per exemple, es nega a fer proves PCR als docents quan es dóna un positiu entre l’alumnat-, mentre milers de petits comerços es veuen ofegats pels monopolis, els bancs i les grans empreses i han de tancar.

La principal recepta del govern central i els autonòmics és la mateixa que en les onades anteriors: restriccions de mobilitat i activitat, compensant solament a les grans empreses dels efectes col·laterals, i negar-se a prendre les mesures necessàries per al reforç radical de tot el sistema de prevenció, testatge, rastreig, aïllament digne dels positius i, per descomptat, atenció dels casos greus sense portar al col·lapse el conjunt del sistema sanitari.

Amb l’Estat d’Alarma permanent el super ministre Illa -alhora que fa campanya per a governar la Generalitat al costat del Poder Judicial i encara a costa que les eleccions se celebrin en el que es preveu serà el pitjor moment d’aquesta onada- ha dictat al costat de les comunitats tocs de queda, confinaments perimetrals i restriccions o tancament d’algunes activitats no essencials més lligades al contacte social, com l’oci, l’esport o l’hostaleria.

La precarietat i la pobresa també ens està matant

Aquest crim social no és només sanitari. L’altra cara que l’acompanya és la de l’aguda crisi econòmica que continua deixant a milions sense ocupació, en la precarietat més absoluta i en la pobresa. A més, en moltes zones de l’Estat, especialment a Madrid, aquesta tercera onada cau sobre els efectes deixats pel temporal Filomena, que ha posat novament en evidència les conseqüències sobre les vides de les majories treballadores i populars dels efectes d’anys de retallades, privatitzacions i polítiques neoliberals -tant per part de la dreta conservadora com per l’esquerra social liberal- en serveis de neteja o prevenció, i les polítiques en favor de les empreses energètiques, en situacions crítiques com aquestes. Talls de llum, carrers col·lapsats per gel i escombraries sense personal que les retiri, centres educatius tancats, calefaccions obsoletes que no funcionen.

El govern ens ven un relat del “rescat social” que cada dia se sosté menys. Les ajudes aprovades no han passat de ser engrunes per a pal·liar la misèria, com l’ingrés mínim vital, que ni tan sols ha cobert a un 10% dels beneficiaris previstos – que era una xifra de per si mateix escandalosa, ja que 1 milió de persones viuen sota el llindar de la pobresa-. La moratòria dels desnonaments, després d’una tardor amb milers de llançaments, va arribar amb la garantia que les grans forquilles rebrien les seves rendes a costa de les arques públiques. La suposada garantia de subministraments d’aigua i llum ha saltat pels aires amb talls criminals com el de la Canyada Real o la pujada de prop del 30% del preu de la llum en plena onada de fred. La desocupació continua pujant, ja per sobre del 16%, al costat d’una intensificació de la precarietat, mentre segueixen sense tocar-se els beneficis empresarials i se subvenciona, mitjançant els ERTO, els salaris de les grans empreses.

Els i les ministres de Podemos i Izquierda Unida, més enllà de les declaracions "progres" que fan pels mitjans, són totalment còmplices del PSOE, amb qui estan gestionant aquesta crisi de manera favorable només per als capitalistes.

Contra aquesta catàstrofe és urgent aixecar un veritable programa de rescat per a les grans majories obreres i populars, que afecti decididament els interessos dels capitalistes per a garantir salut, ocupació, educació, habitatge, oci segur i una vida digna.

10 mesures d’emergència per a evitar un nou crim social contra la classe treballadora

1. Vaccins per a totes i tots de forma urgent i efectiva, coordinat per professionals de la salut

Al mateix temps que es bat rècord de contagis i els hospitals estan al límit, el pla de vacunació avança a pas de tortuga enmig del caos, la falta de protocols, la perduda de dosi per falta de materials adequats, l’absència d’un pla clar de distribució i el retard dels enviaments de les farmacèutiques, multinacionals que especulen amb les vides de milions de persones en tot el planeta. Tot mentre polítics corruptes, alts càrrecs militars i gerents d’empreses es salten la cua per a vacunar-se. És necessari lluitar perquè s’implementi un pla racional massiu i accelerat d’administració de la vacuna a tota la població, contractant tots els recursos humans i materials disponibles per a executar-lo. La gestió de la campanya de vacunació ha d’estar controlada per comitès de professionals de la salut pública i usuaris.

2. Reforç de la sanitat pública en hospitals i atenció primària. Reversió de les privatitzacions en el sector sanitari

Com vénen exigint les i els treballadors sanitaris, és urgent lluitar i exigir la contractació de tot el personal necessari, el seu pas a plantilla fixa i no per mitjà de fórmules precàries. Aprofundir els plans de test massius i augment del personal de rastreig, neteja i altres activitats auxiliars en la seva majoria subcontractat. És necessari avançar cap a la reversió de totes les privatitzacions i la nacionalització sota control de les seves plantilles i usuaris de tota la sanitat privada i els laboratoris per a la constitució d’un sistema públic i únic de salut.

3. Ni un desnonament més, Habitatge per a totes! Regularització de totes les persones migrants!

No podem permetre ni un desnonament més. Expropiació dels pisos buits dels bancs i intervenció de tots els hotels necessaris per a garantir l’habitatge i espais necessaris perquè ningú quedi al carrer enmig d’aquesta crisi. Suspensió del pagament de lloguers i serveis públics per als que han vist afectats els seus ingressos.

Una altra mesura elemental, que estan exigint fa mesos els col·lectius de migrants i antiracistes, és la regularització immediata de totes les persones migrants. Però el Govern “progre” del PSOE, Podemos i Izquierda Unida s’hi nega, i mentrestant es dedica a tancar als que arriben en pateres a Canàries, tancar-los en els CIEs i reprendre les deportacions. En aquesta qüestió, més enllà d’alguna declaració per a rentar-se la cara davant els mitjans, Podemos també és còmplice del PSOE i del racisme institucional de l’Estat imperialista espanyol.

4. Prohibició dels acomiadaments i permisos retribuïts

L’única manera de tallar l’expansió comunitària, sense que els efectes econòmics i socials siguin descarregats sobre la classe treballadora, és lluitant per mesures com la prohibició dels acomiadaments, els permisos retribuïts per a tots aquells que hagin de romandre en aïllament o hagin d’acompanyar a menors i dependents en aquesta situació. I encara que des de Podemos i el ministeri de Treball dirigit per Yolanda Díaz del Partit Comunista van anunciar que havien aconseguit imposar el cessament d’acomiadaments, això mai ha sigut real. Prou de precarietat! Derogació de les dues reformes laborals i prohibició dels acomiadaments. Reducció de la jornada laboral i repartiment de les hores de treball sense disminució salarial. Ocupació i nacionalització sota el control dels treballadors de totes les empreses que decideixin tancar o acomiadar massivament.

5. Llum i gas per a totes: Nacionalització JA de les elèctriques!

El drama social de la Canyada Real va posar en evidència la cobdícia de les grans empreses elèctriques, així com la desídia dels Governs, tant del PP en la Comunitat de Madrid, com del PSOE i UP en el govern central. Mentre grans empreses com Naturgy s’emporten milers de milions dels fons europeus, augmenten el preu de la llum en ple hivern. Des d’Unidas Podemos diuen que no s’hi pot fer res, perquè les empreses elèctriques són molt poderoses, com si ells no fossin part de l’executiu del Govern. És necessari nacionalitzar sense indemnització totes les grans empreses d’energia, posant-les sota control obrer per a garantir llum i gas per a totes i tots. En perspectiva, també serà necessari nacionalitzar sota el control dels seus treballadors la resta d’empreses estratègiques, de transport o distribució d’aliments.

6. Renda d’emergència per a totes les persones sense ingressos i augment de l’SMI

El famós “escut social” del Govern ha deixat a centenars de milers de treballadors, precàries i immigrants per fora. És necessari lluitar per una veritable renda d’emergència que arribi a totes les persones que s’han quedat sense ingressos o els veuen dràsticament reduïts, equivalent, almenys, a l’SMI. Educació infantil de 0 a 3 públiques i gratuïtes. Permisos retribuïts per a cuidar a nens i nenes en quarantena. Pujada del salari mínim i les pensions fins als 1500 euros.

7. Per un retorn segur a les aules

Enfront de la desídia institucional que no ha generat les mínimes condicions segures per a la tornada a les aules en escoles i universitats: contractació de més professorat i personal no docent en forma permanent en escoles, universitats i FPS. Internalització del personal educatiu subcontractat. Construcció de noves aules per a garantir les ràtios necessàries per a una docència segura i de qualitat. Que tota la xarxa d’educació concertada i privada sigui intervinguda igualment, integrada en la xarxa pública. A baix les taxes universitàries.

8. Transport públic segur i de qualitat

Reforç del transport públic, incorporant personal, i posada sota control dels seus treballadors de tot el sistema. És urgent garantir una major freqüència i desinfeccions freqüents dels trens, metros i autobusos que agafen centenars de milers de treballadors cada dia.

9. A baix totes les contra-reformes neoliberals. Impostos a les grans fortunes

El Govern PSOE-UP, de connivència amb la Comissió Europea i l’FMI, està planificant grans reformes estructurals que estan en l’agenda post-pandèmia, com la privatització i rebaixa de les pensions, la no derogació de les reformes laborals i l’aprovació de noves en el mateix sentit precaritzador. És necessari lluitar per la derogació i paralització de totes aquestes contra-reformes i per la fi del rescat encobert als capitalistes a base de deute i “ajudes” condicionades a nous atacs, que hipoteca el futur de les pròximes generacions. Impostos a les grans fortunes del 20% i als beneficis de les grans empreses del 50%, recuperació dels milions del rescat a la banca i expropiació de la fortuna de la Família Reial. Ni un euro més per a finançar a l’Església i l’educació privada i concertada.

10. Nacionalització de la banca

Els recursos per a sostenir aquest pla d’emergència han de sortir dels beneficis dels grans capitalistes, no d’un permanent augment del deute que es voldrà pagar amb nous ajustaments i contra.reformes com les que hi ha en curs. La nacionalització de la banca i tot el sector financer és per tant una mesura elemental d’autodefensa de la classe treballadora. La formació d’una banca estatal única de crèdit i inversió sota control de les i els treballadors és l’única manera de garantir els dipòsits dels petits estalviadors i concentrar-los per a una inversió dirigida a pal·liar les necessitats del poble treballador, afectant els interessos dels grans monopolis. Al mateix temps, un sistema així podria condonar els deutes als autònoms i petits propietaris de comerços abocats a la ruïna per la pandèmia i garantir crèdit barat per a la seva supervivència.

Se salven ells o nosaltres

El govern “progressista” i l’oposició de dretes diran que un pla així seria la ruïna, però en veritat ho seria només per al grapat de capitalistes per als que governen, les grans fortunes que han continuat enriquint-se durant la pandèmia, la banca i les multinacionals que seran les principals beneficiàries dels milers de milions dels fons europeu. I mentrestant, els ministres de Podemos i Izquierda Unida diuen que ells “voldrien més”, però es dediquen a defensar la idea que “més no es pot fer”, cridant al conformisme absolut amb petites engrunes que no resolen la crisi, ni la precarietat, ni aturen els desnonaments ni reverteixen les privatitzacions.

Des del CRT defensem aquest programa com a part de la lluita pel govern de les i els treballadors, que expropii als expropiadors. Som conscients que la majoria de la classe treballadora i la joventut oprimida no comparteix aquesta sortida. A això han col·laborat enormement el neo-reformisme de Podemos i Izquierda Unida -sembrant la idea que de res serveix lluitar, perquè les coses s’aconsegueixen entrant en el Govern amb els social liberals- i les burocràcies sindicals, que fan tot el possible per mantenir la passivitat i la pau social. Però aquesta situació no es mantindrà eternament.

Les il·lusions s’estan trencant. Cada vegada més sectors de la classe obrera, el moviment de dones i la joventut comencen a fer una experiència amb el “progressisme neo-liberal”, començant a pensar que sense organització i sense lluita de classes estem perduts. Per això des d’ara és necessari començar a organitzar i posar en moviment les forces materials per a lluitar per un programa com el que plantegem, encara que de moment es tracti de petits sectors que comencen a donar aquesta lluita.

La burocràcia sindical crida a mobilitzacions simbòliques per al mes de febrer, un gest totalment impotent. És urgent denunciar aquesta política còmplice i exigir a les direccions dels grans sindicats que convoquin veritables jornades de lluita per un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes, que preparin el terreny per a una vaga general per la derogació de les reformes laborals i de pensions. Alhora l’esquerra sindical, amb els sectors crítics dins de CCOO i UGT, els moviments socials per l’habitatge, contra els talls de llum o en defensa dels serveis públics, i al costat de l’esquerra anticapitalista, tenim per davant la responsabilitat d’avançar en organitzar la solidaritat amb les lluites en curs, la coordinació i donar suport a l’organització dels sectors precaris que surten a lluitar.

Només així podrem imposar-li des de baix a les burocràcies sindicals sortir a lluitar per un programa de sortida a aquesta crisi en favor de la classe treballadora. Perquè en aquesta crisi o se salven ells, com en l’anterior, o ens salvem nosaltres.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic