http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
MÓN OBRER
La prohibició dels acomiadaments per la pandèmia: un fracàs del Govern del PSOE i Unidas Podemos
Juan Carlos Arias
Madrid | @as_juancarlos

La normativa aprovada contra els acomiadaments el 28 de març de 2020 es va vendre per part del Govern com un autèntic “prohibit acomiadar” durant la pandèmia. Tanmateix, això ha demostrat ser una autèntica fal·làcia segons l’ocorregut en els jutjats socials durant tots aquests mesos. L’evidència: 370.000 ocupacions destruïdes en tan sols 10 mesos, segons la EPA. El “Govern més progressista de la història” que va definir des d’un principi la seva política social i laboral com “no deixar a ningú enrere”, ha venut fum més que realitat.

Ver online

El Reial decret llei 9/2020 es va publicar el 28 de març i en les rodes de premsa posteriors, en les quals es van donar a conèixer els detalls del seu articulat, es va insistir per part del Govern que de facto era una prohibició dels acomiadaments. Segons això, cap empresari podia acomiadar per causes de la Covid-19, atès que es podia acollir a un ERTO -de tota o part de la plantilla- i una vegada en ERTO, a més, si acomiadava, havia de reemborsar la totalitat dels diners rebuts per l’empresa per l’ERTO implementat. Així, segons el Govern del PSOE i Unidas Podemos, es tancava el cercle màgic protector contra els acomiadaments per a impedir que “ningú quedés enrere” durant els efectes de la pandèmia.

En concret, l’article 2 del citat Reial decret en el qual s’establien “mesures extraordinàries per a la protecció de l’ocupació”, assenyalava que “la força major i les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció (...) no es podran entendre com a justificatives de l’extinció del contracte de treball ni de l’acomiadament”. Però el problema és que en el citat Reial decret no es va determinar el caràcter de l’acomiadament en aquestes circumstàncies si arribava a produir-se, és a dir, si seria un acomiadament nul o tan sols improcedent. Per això, deixava en l’aire el dret efectiu i real de les i els treballadors a no ser acomiadats per la incidència del coronavirus en plena pandèmia. Atès que, si era declarat simplement com a improcedent, amb realitzar la preceptiva indemnització de 33 a 45 dies d’indemnització, quedaria d’aneguetes al carrer. I en la gran majoria dels casos a preu de saldo per a l’empresari, ja que els que han estat acomiadats han estat els i les treballadores més precaritzades, per tant, amb menor antiguitat, i amb menys sou. I, en conseqüència, amb menor dret d’indemnització.

Cinisme i mitges veritats del Govern respecte als acomiadaments i les polítiques socials durant la pandèmia

El cinisme i les mitges veritats en el contingut de les polítiques laborals i socials del Govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos van quedar al descobert des dels primers moments de la pandèmia. Al milió d’acomiadaments inicial i enfront del qual no van saber ni van voler reaccionar, abandonant a la seva sort als i les treballadores acomiadades -atès que, en molts casos, ni dret a la desocupació tenien per no arribar a aconseguir el mínim legal establert o bé, per tractar-se de treballadors i treballadores de l’economia submergida- se li van sumar moltes altres desgràcies per a la nostra classe.

Cues de la fam; retards en els cobraments dels ERTO -fins a 3,4 milions d’afectats en els primers mesos van estar sota un ERTO-; inexistència fins al mes de juny, tres mesos des d’iniciada la pandèmia, del miserable Ingrés Mínim Vital (IMV), la qual cosa va implicar un abandó absolut als sectors socials més deprimits econòmicament. A més, avui dia i transcorregut gairebé un any des de l’inici de la pandèmia, queden més de 750.000 treballadors i treballadores en ERTO, i molts no han cobrat encara la totalitat del que se’ls deu per aquests ERTO. Respecte del IMV, les xifres dels quals les perceben avui dia són ridícules sobre la base de les estimacions del propi Govern. Han posat la burocràcia i la paperassa per sobre dels drets socials de la població treballadora.

Per contra, el “Govern més progressista de la història”, el que diu posar en el centre de les seves polítiques a “la gent”, ha seguit a ulls clucs l’agenda econòmica de les grans empreses de l’IBEX 35, amb les moratòries, ajornaments o cancel·lacions d’impostos i quotes de seguretat social; l’enorme injecció de finançament avalat per l’Estat -120.000 milions- i en condicions molt avantatjoses de terminis i tipus d’interès rebaixats; els ERTO a la carta i a costa de l’erari públic incloent el manteniment de l’ajuda una vegada incorporat el treballador de l’ERTO que s’han prorrogat fins al 31 de maig almenys; l’ajuda a fons perdut per als sectors estratègics de 10.000 milions d’euros. I ara els 140.000 milions, 72.000 a fons perdut, dels fons contra la Covid-19 que arribaran de Brussel·les, ja que la majoria d’aquests recursos ho gestionaran les grans empreses de l’IBEX com a locomotores que tiraran de la despesa i la justificació ràpida de l’enorme despesa que és necessari realitzar en poc temps. Tot això, independentment dels enormes beneficis reeixits per moltes de les grans empreses a la calor de la devaluació salarial i les contrareformes laborals de Zapatero i Rajoy des de la crisi de 2008.

Sentències contradictòries que avalen la no prohibició de facto dels acomiadaments per la Covid-19

Des del Reial decret de març s’han produït més de vint sentències que segueixen tres interpretacions diferents del contingut de la norma, la qual cosa testifica l’ambivalència del legislador, que no podem pensar ingènuament que és imprevista, atès que precisament, la norma es va publicar per a parar l’allau dels més d’un milió d’acomiadaments inicials res més decretar-se el confinament a mitjan març.

La majoria de les interpretacions dels jutjats socials, a més, s’han decantat no per la nul·litat dels acomiadaments, sinó tan sols per la improcedència. La qual cosa decanta clarament que aquesta interpretació és la més ajustada a les autèntiques intencions del Govern del PSOE i Unidas Podemos. En cap moment el Govern va pretendre menyscabar la prerrogativa del dret empresarial a la llibertat d’acomiadar, encara que hi hagués una pandèmia que assotava sanitària i socialment a àmplies capes de les classes populars.

Les altres dues interpretacions han estat les de l’acceptació de l’acomiadament sense cap problema, per tant, fins això sembla cabre en la norma -encara que també cap aquí considerar la rància tradició reaccionària de molts jutges i tribunals en l’Estat espanyol-, i en alguns casos també la declaració de la nul·litat de l’acomiadament, única manera real d’impedir el cessament, de manera legal almenys. Atès que en la pràctica el treballador pot veure’s impel·lit a anar-se de l’empresa davant l’assetjament al qual l’empresari el pot sotmetre en el dia a dia.

La sentència més contrària als interessos dels i les treballadores ha estat la d’un jutjat de Barcelona que va acceptar l’acomiadament per la Covid com a causa objectiva d’aquest. La fallada es va basar en la “llibertat d’empresa” proclamada en la Carta Europea de Drets Fonamentals, arribant a la conclusió que això implica la possibilitat que continuï existint l’extinció de contractes per raons econòmiques objectives, durant la pandèmia, sempre que l’empleat rebi una indemnització de 20 dies per any treballat.

La veritat és que encara no existeix una doctrina jurisprudencial unificada referent a això i la sentències poden continuar sent molt diverses, sobretot amb la prolongació dels ERTO fins al 31 de maig, les transformacions en ERO, i les allaus d’acomiadaments que s’esperen. Encara que ja existeix una postura del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid que qualifica com “no ajustat a dret” el cessament de treballadors sota aquest paraigua legal, encara que no l’ha declarat il·legal. És a dir, que només és improcedent, la qual cosa implica únicament un major desemborsament econòmic per a l’empresari, molt relatiu, donat el nivell de precarietat existent en el mercat laboral espanyol.

És evident, la importància de la baralla directa dels i les treballadores en la mobilització i la lluita per a evitar els acomiadaments, per ser l’única manera efectiva de poder bloquejar-los, a través de la lluita de classes. I, sempre des d’una perspectiva d’unificació i coordinació de les lluites i d’aixecament d’organismes d’autoorganització, com els comitès de vaga, que, amb mètodes propis i democràtics, i incloent al conjunt dels i les treballadores de les empreses puguin donar una autèntica batalla enfront dels acomiadaments. Recolzant-se a més en la creació de caixes de resistència i buscant la solidaritat de tot l’entorn social de classe, per a impulsar la vaga com a arma fonamental de lluita enfront dels acomiadaments.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic