El Congrés dels Diputats commemora avui el 40 aniversari de la temptativa de cop d’Estat del 23F. Un aldarull militar que va segellar l’anomenada Transició democràtica. Bona part dels objectius dels instigadors d’aquella rebel·lió van ser aconseguits. Després de la “nit dels transistors” el desenvolupament autonòmic es va bloquejar, la pau social amb les direccions de CCOO i UGT va obrir definitivament a la reconversió econòmica i privatitzacions i, sobretot, la Corona va aconseguir una pàtina de “salvadora de la democràcia” que va renovar la seva legitimitat d’origen que no era una altra que el nomenament de Joan Carles I com a hereu de Franco a títol de rei en 1969.

Un cop amb el rei entre les ombres
Pocs exemples hi ha tan paradigmàtics com el 23F que facin honor a la màxima de que la “història l’escriuen els vencedors”. El relat oficial, així com la censura consagrada en el Codi Penal que avui ha portat al raper Hasél a presó i el consens juancarlista de dècades, han aconseguit que siguin fets gairebé desconeguts per al gran públic que l’actual rei emèrit va estar darrere de les trames colpistes fins tot just dies abans de l’assalt al Congrés. L’Operació Armada, un altre cop per la via institucional que pretenia establir un govern de concentració amb aquest general i excap de la Casa Reial com a president, comptava amb la seva benedicció.

Això ja no ho sostenen sol historiadors esquerrans. Periodistes i investigadors obertament monàrquics, com Pilar Urbano, ho han revelat en els últims anys en obres com “La Gran desmemoria”.

L’amnèsia imposada després d’anys de no poder qüestionar a la Corona sembla que ha fet oblidar també que els colpistes van ser tractats amb guants de seda pel Tribunal Suprem. Gairebé tots van ser condemnats a penes inferiors a dos anys o indultats pel govern de Felipe González, incloent al mateix Armada, íntim amic del rei, cosa que contrasta grollerament amb les penes que se’ls han imposats als presos polítics catalans o a un raper per alguns tuits.

De colpista a colpista, Felip VI i el cop institucional del 3 d’octubre
Res d’això se sentirà avui en el Congrés dels Diputats. L’acte el presidiran Meritxell Batet, presidenta de la cambra, i Felip VI, l’hereu del “salvador”, i per tant hereu de l’hereu de Franco. L’actual monarca també sap una mica de cops institucionals. El seu regnat podem dir que no va començar al 2014 després de l’abdicació del seu pare, sinó més aviat va començar a exercir-lo quan es va posar al capdavant d’un altre cop institucional, el que va arrencar amb el seu discurs del 3 d’octubre de 2017 que va portar a la dissolució del Parlament i el govern català, la detenció dels seus membres, el judici i condemna a penes molt superiors a la de la majoria dels colpistes del 23F i l’establiment d’una campanya de persecució a l’independentisme català sota el “dret penal de l’enemic”.

Aquest és el pedigrí democràtic dels Borbons. El d’ahir i el d’avui. No parlem ja del dels seus avantpassats més recents. Com el de l’avi de l’emèrit, Alfons XIII, que va donar suport al cop feixista de 1936 des del seu exili en la també feixista dictadura de Mussolini. Seguint el seu exemple, quan Joan Carles I va decidir sortir de l’Estat espanyol pròfug pels seus escàndols -no fugint de la Justícia, que es cuida molt de tocar-lo, emparat a més per la “inviolabilitat del rei” que el Congrés garanteix– va triar com a destí una de les dictadures que està en el top mundial de violació de drets humans.

Una operació per a relegitimar la Corona i la impostura d’Unidas Podemos
Però l’acte d’avui té més objectius que el de la reproducció d’un relat que porta anys repetint-se. La presència de Felip VI és part de la campanya de relegitimació de la Corona i una rentada d’imatge d’aquesta i el seu supòsit llegat democràtic. Fins a la figura del rei emèrit, en decadència després de la successió d’escàndols de corrupció, es vol apuntalar.

És per això que diversos grups parlamentaris han declinat participar. ERC. EH Bildu, JxCat, PdeCAT, CUP, Compromís, BNG i possiblement el PNB, no seran presents en considerar que es tracta d’una operació de relegitimació de la Corona i la figura de Joan Carles I. Unidas Podemos, fent gala del seu “republicanisme sui generis”, diu compartir aquest temor, però no és causa suficient per a no absentar-se de rendir homenatge a Sa Majestat. Fins i tot, gairebé actuant com a consellers de la Corona perquè realitzi una eficaç rentada d’imatge, han demanat al monarca que llanci “un clar missatge de condemna del franquisme”.

Ja vam veure en el missatge de Nit de Nadal com és la lectura de Felip VI de la dictadura quan en referir-se a la guerra civil i al règim franquista el va fer com “un llarg període d’enfrontament i divisions”. No pot anar molt més allà i si ho fa, seria només per a dissimular els orígens franquistes de la seva institució, restaurada per Franco amb el nomenament de Joan Carles I com a successor en 1969.

Assistiran entusiasmats el PSOE i els seus socis incondicionals en la matèria, les tres dretes de Ciutadans, el PP i Vox. Qui presideix el “govern més progressista” de la història és part capital del bloc monàrquic. El seu últim servei ho van fer per mitjà de la seva Fiscalia és la que va sol·licitar l’ingrés a la presó del raper Hasél pel delicte de “injúries a la Corona”. Però la llista és llarga. Entre altres, posar catifa de plata a Joan Carles I, per a marxar de l’Estat espanyol al seu retir daurat en el resort de luxe d’Abu Dhabi.

Tots ells han convertit el Congrés en un dels garants més ferms de la Corona. Totes les peticions de recerca de les corrupteles dels Borbons han estat bloquejades una vegada i una altra pel vot en contra dels quatre partits de la Zarzuela.

Per un gran moviment antimonàrquic que tombi amb la mobilització social aquesta reaccionària institució
Malgrat tot, el rebuig a la monarquia continua creixent, especialment entre les noves generacions. Els referèndums sobre la monarquia, en els quals gairebé 100 mil estudiants universitaris es van pronunciar en contra d’aquesta institució en 2018, van ser un clar exemple. Les mobilitzacions d’aquests dies contra l’empresonament de Hasél i la Corona, reafirmen aquest descontent estès en una nova generació.

Un rebuig que es deu solament per ser una institució reaccionària, caduca i antidemocràtica. L’obscenitat de luxes en què viu la Família Reial, amb una assignació anual de més de 8 milions d’euros, amb estudis privats per a la Infanta Leonor a l’estranger de 70 mil euros de factura anual – mentre aquí l’escola pública es continua degradant-, de sarau en sarau entre empresaris i grans fortunes... contrasta amb la misèria i la precarietat a la qual aquesta crisi està condemnant a milions de famílies treballadores i populars.

Per a poder aconseguir acabar amb la monarquia i aquestes institucions reaccionàries, és hora de reprendre la lluita que va quedar plantejada pel 15M o pel moviment democràtic català, a la qual tant Unides Podem com els dirigents processistes catalans van donar l’esquena completament. La lluita per imposar processos constituents veritablement lliures i sobirans on poder tombar el Règim del 78, i fer-ho mitjançant la mobilització social i l’autoorganització, l’única manera de vèncer les cada vegada majors resistències repressives.

Enfront d’aquesta monarquia i aquesta democràcia per a rics, des de la CRT, que impulsem Esquerra Diari, lluitem per conquerir repúbliques de treballadors i treballadores, basades en organismes de democràcia directa i on puguem també resoldre els grans problemes socials, expropiant als capitalistes. Som conscients que aquesta no és la perspectiva encara de la majoria dels qui rebutgen la Corona i a aquest règim, per la qual cosa estem per impulsar fins al final aquesta lluita en comú per acabar amb la monarquia i per processos constituents veritablement democràtics, amb els mètodes de la mobilització obrera i popular.

Acabar amb la Corona, lluitar contra els delictes d’opinió que la blinden i les lleis d’inviolabilitat que deixa els seus delictes impunes, no es podrà fer al costat dels republicans sui generis que són ministres i ministres de Sa Majestat i reverencien a Felip VI en el Congrés. Per això és necessari construir un gran moviment antimonàrquic, que qüestioni a aquest pilar del règim del 78, limitant per dreta de tot el que es pot fer, discutir i fins i tot dir. Un moviment en el qual participin totes aquelles organitzacions polítiques i socials que no han renunciat a manar als Borbons al museu d’història, i que volen desenvolupar la mobilització social per a poder aconseguir-ho.