|
El personal docent i no docent porta anys als carrers exigint més pressupost, més recursos, més personal, i assenyalant també que els diferents governs han continuat beneficiant a l’educació privada mentre la pública se n’anava a pic.
Tenim ràtios per damunt de 30, queocom que no sols fa que el virus sigui difícil de contenir, sinó que també impossibilita des de fa anys la tasca educativa. Tenim a xavals estudiant en barracons des de fa dècades i a docents amb sobrecàrrega de treball.
No és un problema de la pandèmia, la pandèmia només ha mostrat això amb tota la seva cruesa. Intenten tapar els anys de retallades i privatitzacions amb protocols inútils, com airejar les aules, perquè les promeses del govern del PSOE i UP de contractar més docents, que eren del tot insuficients, s’han quedat en això, en promeses. Les que estem com a docents substitutes ens hem enfrontat a unes condicions d’inestabilitat encara més grans durant la pandèmia. Si abans era complicat mantenir-te treballant un mes, una setmana, ara a moltes ens avisaven d’un dia per a un altre per a començar a treballar sense saber por quant temps.
I tot i aixó, amb totes les dificultades que ens trobem, el personal docent no és el que sofreix més la precarietat de l’educació: aquelles treballadores subcontractades per serveis externalitzats com les monitores de menjador, el personal de neteja, etc, que en la seva gran majoria són dones. Només si considerem al personal educatiu públic, les dones som el 67%, i del sector externalitzat el 95%. La denúncia al govern del PSOE i Unides Podem és clara: han salvat l’interès i el benefici d’unes poques fortunes anteposant-lo a posar tots els recursos necessaris per a frenar la crisi sanitària i econòmica. En el cas de Catalunya, els mateixos partits que han estat retallant en educació durant anys no han fet una altra cosa diferent. Van prometre més personal i no ha arribat, en molts casos les EPIS no han arribat o somni insuficient, o els protocols que han fet són absurds i inútils com mostren els més de 55.000 positius acumulats.
I per últim, la denúncia a les burocràcies sindicals que amb les seves polítiques ens mantenen dividides dins del mateix sector educatiu, i entre docents i educadores de serveis externalitzats. Cal trencar amb aquesta divisió; cal lluitar perquè l’esquerra sindical faci seva la consigna d’unitat de les treballadores i de lluita contra les externalitzacions i por els drets dels sectors més precaris. Aquest 8M, les companyes de Pan y Rosas que som part del sector educatiu, sortirem als carrers per:
1- El final de l’externalització dels serveis passant a ser personal dependent de les administracions educatives públiques.
2- Augmentar la inversió en educació per a contractar moltíssim més personal i d’aquesta manera baixar les ràtios, però de manera permanent. Com? Amb impostos a les grans fortunes i empreses, que són les que es beneficien de crisi com la que ha causat la covid, o també amb els milions que se li donen a la Corona cada any, o amb els pressupostos militars o amb els diners que també se li donen a l’Església, entre altres coses, finançant els seus centres privats.
3- I tot, enmarcat en la creació d’una xarxa educativa única, que agafi els recursos de l’educació privada i els posi en una xarxa gestionada per les treballadores de l’educació i la comunitat educativa.
4- Fora la religió de les aules, por una educació i una formació sexo afectiva sense tabús i que contempli la diversitat sexual.
5- Guarderies gratuïtes perquè les dones treballadores que tenen fills i filles no hagin de decidir entre treballar o cuidar d’ells. Una demanda que en temps de coronavirus s’ha fet molt més urgent i angoixant, quan s’ha negat la baixa a pares i mares els fills de les quals s’havien de confinar.
Existeix la idea que treballar en l’educació és una pancea: però en veritat el 40% dels qui treballem en l’educació som precàries. Por això, totes aquestes reivindicacions les conquistarem amb la unitat dels sectors més precaris amb els qui tenen millors condiciones. Les direccions sindicals de CCOO i UGT, han abandonat als sectors més precaris de la classe treballadora. Però aquests mateixos "oblidats i oblidades" han protagonitzat lluites amb la joventut i les dones en primera línia: és el cas de les monitores per exemple, o els exemples de Las Kellys Barcelona o les companyes del SAD.
Les traïcions i claudicacions de les direccions sindicals són les que sostenen i avalen els centenars de "decisions polítiques" dels capitalistes. És hora de prendre’n d’altres, però sota la unitat de les files de la classe treballadora. Aquests nous sectors que podrien crear una base que revolucioni els sindicats per a convertir-los en veritables eines de la classe treballadora, que unifiqui les seves files per a barallar por totes les seves demandes.
|
