|
Aquest dimarts el diari El País va tornar a "romantitzar" la pobresa i la precarietat amb un nou anglicisme: el job hopping. Un terme que es refereix als joves que van saltant de treball en treball de manera "voluntària".
L’article en qüestió es referia sobretot als perfils laborals tècnics més demandats. Les grans empreses, sempre que la llei li ho permet, que succeeix la majoria de les vegades, aprofiten per a fer contractes en règim de becaris o en pràctiques per a acabar obligant a realitzar funcions ordinàries o centrals de la producció però per molt menys salari.
En poc temps les xarxes socials es van omplir de crítiques a l’article i la idealització de la precarietat laboral, recordant altres intents de disfressar de cool les misèries que vivim la joventut precària.
No és la primera (ni serà l’última) ocasió que aquest o altres grans mitjans de comunicació, finançats o directament propietat de grans empreses i fons voltors, "romantitzen" la pobresa utilitzant termes nous per a problemes molt antics. El ’Friganisme’ és menjar menjar de les escombraries disfressant-ho d’anticonsumisme, fer ’staycation’ és quan no pots anar de vacances perquè no tens un duro, el ’nesting’ és quedar-se a casa perquè no pots gastar en oci i el ’coliving’ és compartir pis perquè no et pots permetre un habitatge independent.
L’Estat espanyol campió en precarietat juvenil
L’Estat espanyol lidera amb molt d’avantatge el percentatge de desocupació juvenil a Europa amb un 40,9% segons dades del novembre passat, seguit per Grècia amb un 33%. A la cua està Alemanya amb un 6,1%.
Dins de l’Estat espanyol podem veure també que hi ha molta diferència entre comunitats autònomes com Canàries, que arriba al 57% d’atur, o Andalusia i Extremadura que li segueixen amb 52% i 49% respectivament.
A més, l’ocupació al qual els joves podem accedir està lligat a la temporalitat, aprofundit encara més en la pandèmia, on la majoria d’ocupacions que van ser destruïts corresponien a aquest tipus de contractes.
La sensació d’inseguretat respecte al futur, l’increment de l’atur juvenil i la deficient actuació de les institucions educatives i els governs dibuixen un futur desolador per a la joventut, que sent més que mai que l’actual sistema econòmic només té misèria per oferir.
Practiquem el coliving, el nesting i el staycation perquè segons un estudi de l’Observatori d’Emancipació de 2019 els menors de trenta anys hem d’utilitzar de mitjana el 94% del nostre sou per a poder viure sols, i de l’única manera que això pot funcionar és a través també del friganisme.
Romantitzar la pobresa des d’una gran empresa
No és la primera, ni serà l’última, que un gran empresari o un gran mitjà serveix d’altaveu per a aquests missatges. El cofundador de Glovo defensava que en els riders és una tendència normalitzada tenir "diversos treballs alhora", o la directora general de Deliveroo assegurant que és els treballs en la seva empresa són més un hobby per a gent artística que un treball principal, han estat alguns dels exemples que més eco han tingut.
Aquest tipus de contractacions tampoc són alienes als grans mitjans de comunicació, la paradoxa dels quals provoca que contractin periodistes joves precaris per a, entre altres coses, fer reportatges sobre la joventut precaritzada.
Convertir la ràbia en organització
Les protestes als carrers de Barcelona o Madrid i altres ciutats de l’estat espanyol del passat mes de febrer a conseqüència de l’empresonament del raper Pablo Hasel van ser molt marcades per aquesta ràbia que tenim la joventut sense futur sense res a agrair al capitalisme.
La precarietat i la falta de perspectives de futur tampoc formen part d’un ordre natural que hàgim d’acceptar, com ens volen fer creure des dels governs, on "tots hem de fer sacrificis".
La joventut que es regira contra el sistema, des de FridaysxFuture, passant pel BlackLivesMatter, la joventut i les dones treballadores del 8M i els joves reprimits en l’Estat espanyol el febrer passat, fins a les revoltes de joves que han fet trontollar el règim xilè, no hem de caure en la desesperació d’un sistema que no ens ha donat res, sinó que hem de convertir tota aquesta ràbia en organització militant.
|
