|
Un activista pel dret a l’habitatge feia aquesta reflexió a twitter a propòsit de la inaudita notícia d’un desnonament en Granda -un més dels centenars setmanals- en el qual 2 ancians de més de 80 anys eren tirats de la seva casa.
"L’any que ens havíem de quedar a casa. Els jutges han deixat clar des de fa mesos que el Decret del Govern no els obliga a parar-los. I el pitjor és que en el Govern ho saben. Perquè li ho vam dir."
Lluny de només incomplir la seva promesa d’una llei d’habitatge que prohibís els desnonaments, controlés l’especulació dels lloguers i donés ajudes per a poder ocupar les més de 850.000 habitatges buits que hi ha en tot l’Estat, les seves polítiques estan suposant una reculada. Vegeu la llei de lloguers de Ábalos, que premia als propietaris en lloc de donar ajudes als inquilins per a poder pagar els desorbitats preus; vegeu el fracàs de la llei d’habitatge que no protegeix famílies de rendes baixes enfront dels bancs i els fons d’inversions que cada dia, en el 2020, ha suposat de mitjana 116 desnonaments.
A això cal sumar les nul·les polítiques laborals per a la joventut que comença a buscar la seva independència (recordem que hi ha més d’un 40% d’atur juvenil) i que l’única cosa que reben són porrades quan surten a manifestar-se contra la seva situació, la completa inacció per a derogar la reforma laboral i per reforçar el sistema de pensions. Tan si més no per a les generacions dels nostres avis hi ha tranquil·litat quan han de suportar el pes de famílies senceres de pares parats i néts amb les seves escarides pensions i, malgrat tot, els continuen amenaçant amb llevar-los l’única cosa que tenen: el seu habitatge.
L’encara en qüestió recuperació econòmica i el progressisme es topen amb la crua realitat que es viu a peu de carrer. Tan si més no el treball d’una vida serveix per a guanyar-se els drets que haurien de ser inalienables a les persones. Així és el cas de dos ancians a Granada de més de 70 anys, amb seriosos problemes de salut (un d’ells necessita un respirador artificial) han estat desnonats amb la seva néta de 14 anys. Això ocorre després que l’Estat els negués una ajuda no-retributiva sense motiu i no els donés sortida. Després d’haver aguantat un any sense tot just haver d’emportar-se a la boca, sobrevivint amb el menjar que els donava l’agent social, el desnonament rematava la feina. Ara viuen amb la seva filla, amuntegats a la meitat de la pandèmia en una sola i humil casa, sostenint-se potser per un o dos salaris precaris.
Al temps, a la mateixa Granada capital, altres famílies eren desnonades: dues dones separades amb diversos fills al càrrec lluitaven perquè se’ls concedís el lloguer social (que l’Administració s’ha negat a concedir-los malgrat complir els requisits necessaris) i negociaven amb el banc per a buscar una solució que no els deixés al carrer. En aquest cas, el banc Sabadell va preferir vendre els habitatges a un fons voltor a preu de cost, que tirarà a aquestes famílies per a salvaguardar el seu benefici econòmic.
El problema de l’habitatge no és més que la rematada de les polítiques neoliberals que el govern progressista no sols no elimina, segueixo que continua aprovant. Són polítiques que priven dels drets fonamentals, d’habitatge, d’expressió i d’una sustentació econòmica bàsica. No són només els desnonaments, és la precarietat, la policia fent callar les crítiques, el cas omís a necessitats socials, la cobertura a l’explotació i especulació, la tolerància enfront del feixisme, el racisme i el masclisme que poden sortir als carrers que ens neguen a nosaltres. Cada desnonament és només un símptoma d’una política disfressada de “esquerra” que només protegeix els beneficis dels grans capitals, que veuen en l’habitatge un terreny fèrtil per a continuar enriquint-se exponencialment enmig d’aquesta crisi.
|
