Si no eren suficients els múltiples casos de corrupció que va perpetrar i va ocultar durant el seu govern, Esperanza Aguirre al costat del seu marit, Fernando Ramírez de Haro estan protagonitzant el seu propi frau fiscal. En aquest cas, tot gira entorn d’un quadre de Goya: un excel·lent retrat de Valentín Belvís de Montcada i Pizarro, marquès de Villanueva del Duero, fet durant el moment més madur del pintor aragonès.

Els detalls del cas són dignes d’una pel·lícula de Berlanga, si no fos perquè l’existència d’una casta noble i terratinent, no diguem d’un rei, en un país autodenominat democràtic manca de gràcia. És així sobretot si pensem que la seva riquesa no sorgeix d’un mer títol, sinó de terres explotades amb mà immigrant i les seves propietats i empreses sostingudes per treballadors precaritzats (recordem al Duc d’Alba buscant "Becaris gratis" per a cuidar-li el jardí), així com dels ardits i tripijocs per a evadir el fisc.

Ha estat aquest últim cas el que ha destapat el cunyat d’Aguirre, que ha apuntat que el comte de Bornos s’ha apropiat tant de patrimoni familiar com cultural per a revendre’l evadint els impostos pertinents. El cas seria irrellevant si només fos una disputa entre nobles pel patrimoni familiar, però la veritat és que suposa un exemple paradigmàtic de les vinculacions tan estretes que hi ha entre càrrecs polítics, una rància però inextingible aristocràcia i les empreses.

La casa de Bornos és una de les principals famílies terratinents i aristocràtiques d’Espanya. Parlem d’un patrimoni de milers de milions que el sogre d’Aguirre va començar a donar als que serien els seus hereus. Per què donar? Perquè la Comunitat de Madrid, per a llavors governada per la seva nora, havia promulgat una llei per la qual si es feia una donació oficial a familiars directes, el tribut de donacions es rebaixava un 99%. De forma més gràfica: només es pagava un 0.3% del valor de la propietat donada, molt poc en comparació amb l’impost de successions, que estava rebaixat un 95%.

La mala sort va voler que morís abans de poder "donar" els immobles artístics: 59 obres d’art, retrats dels seus avantpassats, etc. Entre les quals hi havia un singular quadre atribuït familiarment a Goya. El matrimoni Bornos-Aguirre va autenticar el quadre i, amb l’excusa que els deutes assetjaven els negocis del seu marit, va convèncer a la resta de la família de vendre aquest patrimoni.

En 2015 van rebre la suma de 5.115.600 euros pel Banc Santander, segons apareix, per haver venut un quadre familiar. Per a llavors, Esperanza Aguirre treia importància a l’assumpte, assegurant que "L’ingrés correspon a la venda d’un bé patrimonial del meu marit, que va decidir vendre per a pagar parcialment un crèdit que tenia la seva societat, Savial, amb el Banc Santander [...] L’import es va dedicar a amortitzar aquest crèdit. Com molts empresaris, el meu marit va haver de vendre els seus béns per a salvar la seva empresa".

El fet és que el 8 d’Abril d’enguany, el seu cunyat, Íñigo Ramírez de Haro va presentar una querella contra el seu germà al·legant que el quadre venut era el Goya.

Aquest quadre havia estat taxat per la prestigiosa casa de subhastes Sotheby’s, qui va recomanar vendre dins d’Espanya per a evitar una devaluació del quadre en ser inclòs com a obra d’interès cultural o, en el pitjor dels casos, que no sortís de la frontera com a protecció del Patrimoni històric i cultural. Per a això, Aguirre havia de verificar el quadre i alhora que no estigués contingut en la llista de béns d’interès cultural.

El quadre va ser avaluat pel Museu del Prado, qui no el va comprar en un estrany embull burocràtic: per a comprar-ho havia de passar pel Patronat, el qual estava format, a més de per empresaris i autoritats del museu, per la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. D’igual manera, és obligació de la Comunitat de Madrid establir la identificació i protecció deguda per als béns d’interès cultural, i Aguirre va tapar el cas.

Finalment, el quadre va ser venut al Santander a través de l’empresari, que ja hagués finançat il·legalment al PP d’Aguirre, Juan Villar Mir. No cal dir que el quadre segueix sense estar contingut com bé d’interès cultural, per la qual cosa va ser venut per un preu excedit respecte de la possible taxació de Patrimoni i està exempt de les necessàries mesures de protecció i restauració per a conservar aquest tipus de béns.

El cunyat d’Aguirre va al·legar que aquest patrimoni familiar no havia estat declarat com a donació i és part d’una herència. Això perjudicava, d’una banda, a la resta d’hereus, perquè aquest patrimoni havia de repartir-se a parts iguals. No obstant això, lluny d’aquesta disputa palatina, l’interessant és que la tributació d’aquests béns havia de ser a través de l’impost de successions.

Fernando Ramírez de Haro i Aguirre, per a escapar a aquesta obligació envers la resta de la família i l’Estat, van presentar com a defensa una suposada "donació verbal" feta pel seu sogre el 2006 en el qual li donava en propietat dels quadres. Això ho fan amb una escriptura notarial datada en 2012, dos anys després de la mort del donant, el seu sogre.

No cal dir que una escriptura notarial post mortem manca de pes legal. Per una altra, si s’hagués donat en 2006, els impostos (per mínims que siguin) no s’haurien pagat, havent-hi un frau que, sumat als interessos, pot ser abundant. Aquest ardit del matrimoni Aguirre sembla més una elecció d’il·legalitat que una manera de sortir del pas. No obstant això, la diferència és substancial: de pagar 1,2 milions per l’impost de successions, han pagat a penes 26.000 euros emparant-se en el fet que era un donatiu.

En total, han estat denunciats per estafa, blanqueig, apropiació indeguda, delicte contra Patrimoni històric, falsedat documental i frau fiscal. Encara estem lluny de veure en què acaba aquesta disputa. La veritat és que, fins ara, l’Estat ha perdut un pessic milionari a les arques i almenys un quadre d’interès cultural.

Com dèiem, aquest cas demostra l’absoluta interacció que les institucions i els grans capitals (en aquest cas una família aristocràtica) mantenen, no sols darrere del frau, sinó per a la destrucció i compravenda de patrimoni cultural. Digne de denúncia és la privatització del patrimoni que hauria de ser pública per part d’empresaris i famílies adinerades, tant com ho és l’existència de noblesa que empra el tràfic d’influència per a situar-se en posicions de poder, gestionar i sagnar els béns públics amb la legitimitat de les institucions i les lleis, tot darrere del seu benefici al mateix temps que ho fan en perjudici de les classes populars, humils i treballadores.